Selecciona Edició
Connecta’t

Guardiola, rei d’Anglaterra

Els números de l'entrenador acostumen a ser tan bons que sovint es compten abans i més de pressa els títols que no assoleix

Guardiola celebra la lliga del Manchester City el passat 14 de maig.
Guardiola celebra la lliga del Manchester City el passat 14 de maig. Getty Images

Pep Guardiola acaba de ser escollit l’entrenador de l’any a Anglaterra, res d’estrany si es té en compte que el Manchester City ha guanyat la Premier. La novetat, com acostuma a passar amb els equips del tècnic català, no ha estat la conquesta del títol, ja que la seva carrera està presidida per una sala de trofeus: en va conquerir 14 de 19 al Barça, 7 de 14 al Bayern de Munic i en porta 2 de 8 a l’Etihad després de vèncer també a la Copa de la Lliga. El mèrit més gran dels citizens ha estat la manera com han jugat a futbol i la pluja de rècords que han batut: el de punts (100) i el de diferència de punts respecte al segon (19); el de victòries (32), el de victòries fora de casa (16) i el de victòries consecutives (18), i el de gols (106) i el de diferència de gols (+79).

Els números de Guardiola acostumen a ser tan bons que sovint es compten abans i més de pressa els títols que no assoleix: encara ara es recorda que no va guanyar la Champions amb el Bayern de Munic i que aquest any també va ser eliminat, pel Liverpool, un motiu més per relativitzar el seu èxit al futbol anglès i al City. També es podrà dir que el Bayern ha tornat a guanyar la Bundesliga després de recuperar el venerable Heynckes. No es tracta pas de menystenir el tècnic alemany, i molt menys de no valorar la feina de Klopp, finalista contra el Madrid a la Copa d’Europa, o la d’altres entrenadors com Pochettino, que ha fet del Tottenham el planter de la selecció d’Anglaterra, per no parlar ara de Wenger, Conte o Mourinho. 

La qüestió és precisament, i pel mateix motiu, saber contextualitzar i dimensionar l’obra de Guardiola i no ignorar-la com s’ha fet sovint al Camp Nou, a Munic i ara a Manchester. Tenen raó aquells que diuen que moltes de les victòries del Barça s’expliquen per Messi, que el Bayern és l’equip favorit en qualsevol competició d’Alemanya i que al City tenen molts calés per competir a la Premier. Guardiola sempre ha treballat amb equips que tenen capacitat per guanyar títols a Europa. Ara bé: la seva feina transcendeix sempre perquè els seus equips tenen un segell especial, i es fan admirar tant pels seus seguidors que, alhora, augmenta el desig dels rivals per guanyar-los, volen ser tan bells, perfectes i harmoniosos que cada cop que se’ls derrota és com si s’hagués guanyat la guerra i es tornés a la normalitat.

Guardiola és un revolucionari, un tècnic d’autor que intenta convèncer el món que el seu futbol és universal i, com a tal, pot incidir, imposar-se i triomfar en qualsevol equip, també al City, club pel qual acaba de renovar fins al 2021. I és per això que, de la mateixa manera que deixa una gran petjada i molts seguidors en cada país per on passa, amb tècnics que s’inspiren en la seva manera de fer —un seria per exemple Tuchel—, també genera un antídot a fi d’esborrar o discutir el seu llegat: va passar amb Mourinho i ara passa amb Klopp. Seguir-lo o contrarestar-lo, en qualsevol cas, és esgotador, exigent com és Guardiola amb tots els estaments del club. 

El tècnic vol que tothom s’impliqui en el seu projecte, des dels empleats fins a l’amo, fins a crear identitat: és tan important l’alimentació com el tall de la gespa. No para fins que se sent seu l’equip, quan veu que els jugadors el segueixen, satisfet que futbolistes abans menystinguts (Silva o Otamendi) o no tan coneguts (Sané o De Bruyne) siguin ara figures desequilibrants en un equip sincronitzat, harmoniós, solidari, precís, respectuós amb la pilota: també ha batut aquest any el rècord de passades bones en un partit (904). Els anglesos s’han convençut finalment que el futbol no és només una qüestió de velocitat, sinó que la clau està en la relació espai-temps, raó de més per pensar que el porter és una peça tan fonamental que, si convé, s’ha de prescindir fins i tot de Hart, com va fer només d’arribar a Manchester. 

Els equips de Guardiola sempre són agraïts, es fan mirar i volen agradar, aspiren a fer gaudir la gent, com si el futbol no fos només una qüestió de guanyar o perdre, cosa que rebenta els equips victoriosos com ara el Madrid. Els crítics més severs del tècnic català no són aquells que l’acusen de no tenir flexibilitat defensiva, de repensar tant les alineacions que al final les desvirtua, de fer massa voltes a la tàctica —sobretot quan s’enfronta a rivals coneguts—, sinó els que li recriminen una suposada intenció de voler canviar el futbol, de fer creure a l’aficionat que es pot jugar i guanyar d’una altra manera a la convencional, com si fos un visionari disposat a canviar el que no s’ha mogut mai a la vida, com si ell, seguidor radical de Johan Cruyff, fos l’inventor d’aquest esport.

Només cal recordar que l’acusació contra Guardiola que ha fet mes gràcia va ser aquella d’Ibrahimovic, que el va titllar de filòsof, o d’atribuir-se un paper superior, una moral que no li escau en un esport que precisament iguala tothom per més que protagonitzés l’etapa més brillant de la història del Barça, difongués el cruyffisme a casa de Beckenbauer i acabi de ser escollit el millor entrenador al país que va inventar el futbol. Qualsevol discussió sobre Guardiola s’acaba sempre de la manera més tribal i amb la mateixa pregunta: és el millor entrenador del món? El mateix passa amb Messi. Aleshores es tracta senzillament de trobar motius per dir que no, més que no pas d’intentar buscar motius per argumentar que sí, ja que en la seva defensa està també la penitència: acabes essent un presumit, un cregut, un tipus que se sap per sobre del bé i del mal quan del que es tracta és de guanyar o perdre i, si convé, de guanyar-ho tot.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >