Selecciona Edició
Connecta’t

Un ultra pren possessió

L'inici de Torra és pèssim; el Govern espanyol es va equivocar no anant-hi; Sánchez l'encerta a pactar

Torra pren possessió.
Torra pren possessió.

L'ínfima cerimònia amb la qual dijous Quim Torra va prendre possessió del càrrec de president de la Generalitat té una importància singular, com tots els fets d'abast simbòlic. És, sobretot, expressiva de la poca estima que la històrica institució de l'autogovern català inspira al nou president. També de la seva poca afició a reconèixer ni tan sols el Parlament com a font de legitimitat, ja que no es considera a si mateix com a president en plenitud de funcions, sinó com un passant al servei d'un fugit de la justícia. I alhora il·lustra fins a quin punt ha arribat la degradació secessionista a l'hora de perfeccionar el seu oportunisme. De manera que ni tan sols és capaç de concedir als seus el dret, guanyat a les urnes, de tenir un Executiu normal, seriós i competent. Però no desaprofita l'ocasió de treure profit de tots els intersticis legals —n'hi ha a les democràcies, no tant a les autocràcies— que afavoreixin el profit partidista, els privilegis de poder en favor de la secta, fins i tot les prebendes individuals.

Poder autonòmic, sí, es diuen a si mateixos, però per destruir-ho des de dins en favor d'un separatisme cada vegada més ultra i més racista, com el dels seus amics de la Lliga italiana o dels flamencs xenòfobs, la qual cosa no dissuadeix ni inhibeix algun dels seus ideòlegs i periodistes de capçalera d'antiga filiació progressista i que arrisquen a acabar com va acabar un notable protosocialista, Benito Mussolini. El seu silenci és el més fragorós de la deriva ultra que simbolitza Torra.

La corrosió institucional que va caracteritzar l'única indigna presa de possessió de la Generalitat —i n'hi ha hagut de polèmiques, sobretot en les difícils circumstàncies de l'exili antifranquista, el real— s'ha contagiat al Govern espanyol. Mariano Rajoy no s'hauria d'haver rentat les mans davant de la probabilitat que es tractés d'un acte imprudent i injust, sinó que, al contrari, hauria hagut d'assistir-hi, amb una alta representació: com a entitat que veritablement inicia el traspàs de poder; per responsabilitat política davant d'uns ciutadans que només han recuperat un (escàs) alleujament des de la destitució del Govern que va perpetrar el cop del setembre; perquè governar és estar present, en els bons i en els mals moments, i fer veure la solidesa de l'Estat de dret i els seus principis i valors democràtics.

Dolenta ha estat també l'escenificació de les trobades del president espanyol amb Sánchez i Rivera, en un esforç premeditat d'aquest últim de fer de menys amb la complicitat del líder socialista. Tots han de fer un esforç per recompondre la unitat. I, en aquest sentit, sí que és elogiable l'actitud de Sánchez d'oferir suport a l'Executiu en una qüestió fonamental d'Estat i, més encara, la seva proposta de reformes legals indispensables per dificultar que el secessionisme segueixi aprofundint en els intersticis de la legalitat en els quals s'ha doctorat. Confiem que la unitat constitucional es mantingui en el probable cas que calgui tornar a aplicar el 155, que no pot estendre's, com pretén Ciutadans, pel seu impossible encaix legal. Mentrestant, el més positiu d'aquesta presa de possessió és que desvirtua la calúmnia que a Espanya es va a la presó per tenir idees separatistes. A Espanya, sent secessionista es pot presidir la Generalitat... mentre no es cometin delictes.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >