Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Elits desconnectades

Amb el temps els dirigents polítics de totes dues ciutats, governs i 'sottogoverno', han esdevingut grups gairebé sense contacte

Niceto Alcalá-Zamora i Francesc Macià, el 1931.
Niceto Alcalá-Zamora i Francesc Macià, el 1931.

Fa uns mesos el destituït conseller de Cultura de la Generalitat, Lluís Puig, va comentar en una entrevista que durant la manifestació pels atemptats terroristes de l’agost a Barcelona li havia demanat a Íñigo Méndez de Vigo una reunió per a tractar temes que els competien a tots dos. La resposta del ministre va ser “bé, ja quedarem per prendre uns vins i parlar de tot això!”, segons un Puig enutjat, que ho va considerar un exemple de “l’Espanya cañí, rància i casposa que no ens agrada”.

L’anècdota no és intranscendent. Mostra fins a quin punt de desconnexió han arribat les elits polítiques barcelonines i madrilenyes. Avui, llevat d’excepcions, són incapaces de descodificar les cultures polítiques i comportamentals de la ciutat que no habiten. La manca d’una pedra roseta quotidiana per interpretar l’altre és un dels aspectes fonamentals que ha dut la qüestió catalana a la situació actual. Les nostres elits polítiques viuen desconnectades.

No sempre ha estat així i permetin que per il·lustrar-ho em centri en les figures dels presidents. Alcalá-Zamora i Macià van assentar les bases de la Segona República perquè –més enllà que l’excoronel, va saber calibrar fins on podia dur els seus conciutadans i què podia esperar del Govern provisional del cordovès– comptaven amb un tracte previ de quan en els anys deu eren diputats a les Corts. Podien conversar sobre el moment polític perquè entenien els codis aliens.

Macià va visitar Madrid amb motiu de la presentació de l’avantprojecte d’Estatut d’Autonomia l’agost del 1931, acompanyat per la seva filla Maria, que exercia de primera dama. La visita es va allargar més del previst perquè mentre el seu pare seguia una atapeïda agenda ella descobria Madrid amb les filles d’Alcalá-Zamora.

Quan el 1934 Companys va prendre les regnes de la Generalitat, la cosa va canviar. Aquest havia estat durant la tramitació de l’Estatut el cap de la minoria catalana a les Corts i fins i tot quatre mesos ministre. Malgrat això i segons sosté Arnau González Vilalta, un dels millors coneixedors de la seva figura, gairebé no havia establert relació amb les elits madrilenyes.

Azaña, aleshores a l’oposició, estava en contacte amb els sectors expulsats d’ERC, més proclius a la governabilitat de Catalunya i menys a la gesticulació, com Lluhí Vallescà, Casanelles i Tarradellas. Així es constata a l’imprescindible Azaña y Cataluña. Historia de un desencuentro, de Josep Contreras. L’octubre del 1934 els lluhins van ser la via d’interlocució que el líder d’Izquierda Republicana va usar per intentar desactivar l’excitació de Companys. També ho va ser, en sentit invers, quan des de la Generalitat el juliol del 1936 es va insistir a Casares Quiroga que actués davant dels rumors d’insurrecció.

Ni en un cas ni en l’altre va tenir efecte: l’escassa relació entre Companys i Madrid no va ser determinant per allò que va esdevenir després, però sí important. És el que té l’ús de tercers. Si coneixen el joc del telèfon saben bé que després de quatre interlocutors la informació inicial s'assembla ben poc a la final.

El president Tarradellas va passar part del seu exili rebent joves polítics. No coneixia Suárez, però per la seva habilitat per tractar les persones, afinada en els seus temps de comercial, era conscient que una relació personal és bàsica per desfer malentesos. Per això va fer l’impossible per tractar a tothom qui va poder. El seu exemple, com tantes coses del seu fer polític, es va oblidar.

Des d’aleshores, a mesura que l’autonomia catalana s’ha enfortit, els quadres polítics catalanistes cada vegada han tingut més interès a construir un Estat a Barcelona –la zona de confort que estalvia traslladar-se a Madrid per promocionar–. Al Govern central, per la seva banda, la modernització d’Espanya li ha facilitat quadres formats sense necessitat de cercar-los al calador català. Amb el temps les elits polítiques de totes dues ciutats, governs i sottogoverno, han esdevingut grups gairebé sense contacte.

De nou, en vigílies del 27-O va passar una cosa semblant al que havia succeït el 1934 i el 1936: es va jugar al telèfon. Santi Vila, el grup d’empresaris catalans i el lehendakari Urkullu van fracassar com a via, amb la interferència afegida de les ones tuitaires. Algun dia sabrem per què la relació en aparença cordial entre Junqueras i Sáenz de Santamaría tampoc va fructificar.

Tractar l’altre no implica renunciar a les idees pròpies, però facilita deixar de veure’l sota un estereotip. La solució, la que sigui, per a Catalunya i Espanya passarà de manera inevitable per la negociació entre elits de les dues capitals. Serà més senzilla com millor descodifiquin els codis conductuals aliens. No és fàcil, però com em comentava fa uns dies l’exconseller de Tarradellas, Lluís Armet, “la política és tot menys una línia recta”. Una reunió Rajoy-Torra pot ser un bon començament per traçar el camí a través de meandres.

Joan Esculies és escriptor i historiador.

MÉS INFORMACIÓ