Selecciona Edició
Connecta’t
Llibres

Una odissea ordinària

Josep Maria Espinàs va viatjar amb camioners professionals per informar-se sobre les condicions i el caràcter de la vida a la carretera

Josep Maria Espinàs, al centre, el 1958, amb el camió i els camioners amb qui viatjà a Valladolid per la novel·la.
Josep Maria Espinàs, al centre, el 1958, amb el camió i els camioners amb qui viatjà a Valladolid per la novel·la.

La lectura de Combat de nit (1959), de Josep Maria Espinàs (Barcelona, 1927), més de mig segle després d’haver-se publicat, pot arribar a sorprendre a tothom: és un document implacable, gairebé un reportatge ficcionat, sobre la vida i els somnis de dos camioners que, en el moment de la novel·la, segueixen la ruta —d’anada i de tornada— Barcelona-Valladolid. Espinàs treballa amb materials de primera mà —va viatjar amb camioners professionals per informar-se sobre les condicions i el caràcter de la vida a la carretera—, i construeix un relat veraç, clar, calmós i gens maniqueu sobre les circumstàncies dels treballadors d’un sector determinat a finals de la dècada dels cinquanta. Si a hores d’ara es publiqués un text equivalent a Combat de nit, sota la gastada etiqueta de “crònica”, és probable que fos celebrat amb interès per més d’un lector que no s’avergonyeix de proclamar la seva desconfiança cap a qualsevol ficció que hagi militat, sense ambages, dins del que aleshores va arribar a anomenar-se “realisme social”, corrent contestatari, crític amb els mecanismes socials i compromès emocionalment amb el proletariat, amb els que van perdre la guerra i amb els que suportaven amb por el règim franquista, amb les famílies d’origen humil i amb les que passaven fam. “El problema de l’escriptor equival a conscienciar-se de les dificultats de la gent”, diu la cita que encapçala una novel·la anterior d’Espinàs, Tots som iguals, cita que descriu de manera perfectament vàlida l’actitud de l’autor davant l’odissea ordinària que narra a Combat de nit.

Una odissea ordinària

Combat de nit

Josep M. Espinàs

La Campana

235 pàg. 15 euros

Combat de nit és una novel·la òrfena d’acció en el sentit tradicional: dos camioners, el propietari i el seu ajudant, emprenen un viatge més fins al punt de destí, i, mentre un va conduint, l’altre dorm a la cabina, o mira el paisatge que corre finestreta enllà, o mantenen unes converses escadusseres que no serveixen per rompre el tedi de les hores compartides. S’aturen en els llocs habituals a la carretera, saluden els coneguts que freqüenten els mateixos bars, i s’informen, sobretot, de les víctimes noves de l’amenaça que planeja sobre la professió, dels accidents de trànsit provocats per la fatiga, els descuits o la imprudència. A pesar de les vides tristíssimes, carregades d’impotència, d’errors i sofriments morals nascuts de la ignorància —o la ingenuïtat— vital dels dos protagonistes, de la frustració i mutilació de la personalitat a causa de l’angoixa econòmica que els encercla, Espinàs desdramatitza voluntàriament el relat, com si seguís al peu de la lletra el model decisiu de l’època —Rafael Sánchez Ferlosio i El Jarama i la seva transcripció fenomènica d’accions i diàlegs trivials per assolir un grau zero respecte de la psicologia i l’estilística de la novel·la convencional—. Però aconsegueix esquivar els esculls inherents a la voluntat d’esborrar qualsevol petja de la intervenció de l’autor, la rutina del realisme fotogràfic, gràcies a dues estratègies calculadament realitzades: d’una banda, l’acurada agilitat i fluïdesa narrativa, la recerca permanent de mantenir-se allunyat de qualsevol vel·leïtat retòrica; d’una altra, la passió, la paciència i l’honestedat —o la mirada pietosa— amb què s’ocupa de les coses de cada dia —les familiars i les estranyes— que atabalen els dos protagonistes. 

Amb mestria, Espinàs ajunta fluïdesa, passió pel quotidià i metàfora moral

Hi ha un tercer element, però, gens desdenyable, sense el qual Combat de nit no seria la contundent novel·la que és i que li proporciona de manera lateral un senzill i eficaç dinamisme, una mena de crònica judicial d’un accident que esdevé una metàfora de la sordidesa i la humiliació moral i estètica que es podia sofrir des de les instàncies del poder de l’època. I el lector, que de seguida reconeix com a inculpat el conductor que protagonitza Combat de nit, a mesura que el segueix a través de la ruta, a mesura que va coneixent les incidències del judici, a través de la prosa il·literària dels documents oficials, agraeix el temperament i la maduresa tècnica d’Espinàs, que sense abandonar ni trair les premisses inicials —la inexistència d’una trama ortodoxa, la buidor i l’asèpsia conductista—, dota la novel·la del que li ha volgut escamotejar des del punt de partida: el lector vol saber què ha passat, si se li amaga alguna peça clau i, sobretot, què passa a continuació. Gràcies a l’art de la literatura, sense fer-ho, Espinàs fa el que no vol fer.