Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Amb Iglesias hem topat

Mentre la dreta castissa es queixa d’imposicions, l’esquerra cosmopolita es mira les llengües des del costumari

Pablo Iglesias el 7 de maig a Madrid.
Pablo Iglesias el 7 de maig a Madrid.

No acabo d’entendre Pablo Iglesias. Aquesta setmana passada, concretament el divendres 11, va llançar un tuit que era tot un despropòsit i que, com no podia ser d’altra manera, se li ha girat en contra. Volent criticar un rival polític com és Ciutadans, va piular: “El nacionalismo excluyente de Ciudadanos no entiende que España es también el euskera, los correfocs, el mojo picón, las muixerangas, el chotis, el asturiano, la muñeira...”, i hi va afegir una foto on es veien Albert Rivera i Inés Arrimadas al costat d’un retrat del rei Joan Carles i d’un titular que havia de servir per deixar en evidència els del partit taronja: “Ciudadanos no se suma al Día del Euskera y denuncia su ‘imposición’”. Amb el seu tuit, és ben clar que Iglesias volia tant criticar Rivera i companyia com mostrar-se empàtic, comprensiu, integrador amb les llengües d’Espanya i la diversitat cultural.

El titular és una bona síntesi del pensament ciutadanesc sobre les llengües (al País Basc l’euskera és una imposició), però Iglesias no explica que es tracta d’una notícia donada per la Cadena SER el 3 de desembre del 2015, com tampoc no explica que el Dia del Euskera és, precisament, el 3 de desembre. No es pot ser més malapte i pocatraça en voler convertir una merca caducada en matèria de litigi polític, i fer-ho precisament amb la llengua, sempre utilitzada en benefici propi molt més pels taronges que pels porprats. Per algun motiu, doncs, Iglesias se suma a la frívola tendència d’emprar la llengua com a arma llancívola, i ho fa de la pitjor manera possible: relegant-la al folklore, a les danses regionals i a les menges autòctones.

La gràcia —si és que n’hi ha cap— és que en aquesta enumeració de folklore emblemàtic on Iglesias inclou dues llengües (el citat euskera però també l’asturià) no hi ha cap mena de mala fe: senzillament no en sap més. És el problema tradicional d’una esquerra excessivament intel·lectualitzada (obren la boca i citen Gramsci) que és susceptible de mostrar-se empàtica amb la diversitat de tota mena, però que en matèria de llengua té dificultats per articular un discurs original que vinculi la defensa dels drets lingüístics amb la defensa integral de l’individu i de la seva condició de ciutadà, i no tant, com ha fet sempre el nacionalisme conservador, amb una identitat nacional. El dret d’ús d’una llengua com a llengua pròpia d’un territori (en alguns territoris, a més, llengua oficial) s’ha de comparar als drets bàsics fonamentals (per exemple el respecte per l’individu, o la llibertat d’expressió), i no a manifestacions populars tradicionals, com ara el caganer, l’aixecament de pes o les patates braves, tres propostes que Iglesias omet però que podrien ser igualment a la seva llista.

De fet, a Podem no han sabut mai què fer-ne, de la diversitat lingüística, i a banda de la defensa nominal d’una Espanya plurinacional, cal destacar d’ells sobretot la inoperància i les contradiccions internes, perquè així com donen suport a la cooficialitat de l’asturià (malgrat, com hem vist, formar part d’una llista folklòrica), despatxen amb un “obviamente, no” la possibilitat que el català i l’aragonès siguin cooficials a Aragó, tal com va dir Pablo Echenique. I mentrestant, el discurs contrari, el que articulen tant Ciutadans com el PP, arrela cada cop amb més naturalitat, tot relacionant el coneixement de les llengües cooficials amb imposició i adoctrinament. Justament així ho vèiem la setmana passada per al cas del valencià, on una colla de monolingües aclamaven Isabel Bonig mentre els prometia que al País Valencià no caldria conèixer la llengua pròpia per exercir la funció pública.

Fora dels territoris amb llengua pròpia no hi ha ningú, a Espanya, que defensi les llengües cooficials, i davant els atacs de la dreta castissa l’única cosa que proposa l’esquerra cosmopolita és la seva reclusió al costumari.

MÉS INFORMACIÓ