Selecciona Edició
Connecta’t

Donna Leon: “Els novel·listes hem de ser mentiders i murris”

L'escriptora publica 'La temptació del perdó', el 27è cas del comissari Brunetti

Donna Leon, la setmana passada a Barcelona.
Donna Leon, la setmana passada a Barcelona.

La vida segueix igual a Venècia: els turistes converteixen el pont de Rialto en unes escales mecàniques d'on és impossible baixar; els quioscos ja no venen revistes ni els regenten italians; l'aigua dels canals fa pudor… I Donna Leon (Nova Jersey, 1942) ja només passa pocs dies al mes a la seva ciutat d'adopció. Ara viu a Suïssa. “El turisme ha convertit Venècia en aquesta ciutat insuportable”, es queixa, una vegada més. L'escriptora publica La temptació del perdó (Edicions 62, en català), la 27a novel·la protagonitzada pel comissari Guido Brunetti. I ja són 30 anys.

Leon es mostra divertida i entranyable. Però la seva indignació amb el món aflora en cada novel·la del seu comissari venecià, aquesta vegada submergit en un cas de tràfic de drogues entre col·legials. “No havia entrat gaire en el tema de la droga i en aquest llibre simplement explico com funciona cert tràfic”, comenta. A ella li han interessat molts temes conflictius per la senzilla raó que la indignen. En 28 novel·les, creu que ja ha tractat moltes d'aquestes qüestions, tot i que encara n'hi queden unes quantes al tinter. “M'interessa molt la idea de la bioètica: l'home té ara la possibilitat de trasplantar el seu esperma, i la dona, de convertir-se en una mena de microones i donar a llum… És fantàstic”, diu, “per tota la responsabilitat moral que implica el tema”.

Tampoc ha enfrontat Brunetti amb qüestions ètiques que estan tant en l'ordre del dia. “Quan una empresa registra la patent d'una nova vacuna contra una malaltia estem davant d'un autèntic problema de bioterrorisme. I l'inventor ha de callar perquè, si no, perd els 50 milions que pot valer el seu descobriment”. Serà, potser, el rerefons de noves novel·les. No la següent, que ja està escrita i que, segons avança, lacònica, “va d'adopcions”.

Però Donna Leon no programa els casos del seu comissari. “No tinc un master plan per a les meves novel·les”, declara. “He acabat la número 28 i estic a punt de començar la 29a sense tenir ni idea de què tractarà. Estic esperant el llampec que m'il·lumini”. Recorda que fa gairebé 10 anys aquesta il·luminació va arribar de la manera més casual: “En un semàfor vaig veure una dona amb una cara liftadíssima; i era una dona de traços bells, que devia haver estat maca però que, després de tantes evidents operacions d'estètica (tres, quatre, vuit…!?), s'havia convertit en un monstre”. El resultat va ser la novel·la L'altra cara de la veritat (2009).

“Com a novel·lista, escric ficció i, per tant, el meu treball no és buscar arguments concrets”, es defensa. “La meva obligació és crear una cosa que diverteixi el lector. Si després de llegir-se 300 pàgines es planteja què passa amb el tràfic d'urani, amb el tràfic de prostitutes romaneses o amb la sobreexplotació turística, perfecte. Si no, paciència. Jo no soc una professora”.

Potser la Chiara, la filla adolescent de Brunetti, és el personatge que més s'assembla a Donna Leon. És una ferma defensora del medi ambient i, com comenta el pare en un passatge de la novel·la, té justificacions ecològiques per a tot”. “Absolutament”, afirma Leon, canviant el seu característic somriure per un posat seriós. “M'indignen aquestes coses tant com a la Chiara”. Per això li va costar moltíssim acceptar que quatre amigues seves viatgessin de Zuric a Hamburg “en un jet privat! I bevent xampany… Em va costar mantenir la boca tancadíssima…”, es queixa, fent com que es cus els llavis per no dir res. I més anècdotes d'amics: un que treballa per a una empresa petroliera i escriu que el fracking és fantàstic, perquè només fa servir aigua. “Estimat, has oblidat la química”, li vaig dir. “Estàs parlant per als pobres? O permetries el fracking al costat de casa? Això és arrogància. Escriuen mentides per justificar barbaritats”. Més indignació.

En qualsevol cas, la ficció no apareix en l'escenari de les novel·les de Donna Leon. La Venècia que descriu és cruelment real, fins al punt que un es pot sorprendre en comprovar que encara queden venecians a Venècia… I pot descobrir algunes de les saboroses fonts de documentació de l'escriptora, com Il Gazzettino, aquest entranyable diari local que informa i calma les ànsies de safareig dels vilatans. “Els escriptors de ficció som mentiders i murris. Si jo presento només personatges dolents, per exemple, no li estic donant elecció al lector, simplement el guio com ho faria un gos pigall. Jo haig de guiar-lo sense que se n'adoni, d'una forma invisible, de manera que, entre simpàtics i antipàtics, esculli ell”.

La temptació del perdó, des del principi Brunetti es planteja què cal fer davant de lleis injustes. El comissari troba la resposta en el clàssic Antígona, el llibre que està rellegint, 30 anys després. “Sòfocles planteja el problema: si penses que una llei és injusta, has de desobeir-la? No vull respondre jo”, diu Leon, recordant les lleis racistes del segle passat als Estats Units. “Diguem que la justícia és absolutament subjectiva. Això vull deixar clar en aquesta novel·la”.

MÉS INFORMACIÓ