Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Lars von Trier: “Pot ser que el meu públic hagi envellit per a algunes seqüències violentes”

El director treu importància a les crítiques i desercions per la seva dura pel·lícula ‘The house that Jack built’. “Soc un artista i, per tant, un provocador”, afirma

El director Lars von Trier després de la presentació de la seva pel·lícula 'The house that Jack built', dimarts a Canes. En vídeo, tràiler de la pel·lícula. AFP

L'alcoholisme li ha passat factura. Ell mateix ho va reconèixer fa un mes, en una entrevista penjada a YouTube, on apareixia amb el seu aspecte actual, cabells llargs i barba blanca. En persona crida molt més l'atenció el tremolor de les seves mans i com s'entrebanca quan parla. Necessita una mà per agafar una ampolleta d'aigua i l'altra per fer-la anar amunt i avall. Per això, ara desentona una mica el fuck que porta tatuat als artells de la mà dreta. Amb 62 anys, que acaba de fer, el danès Lars von Trier sembla el pare del cineasta que fa set anys va ser expulsat de Canes i declarat persona non grata, arran de la turbulenta roda de premsa de Malenconia. Allà va dir: "Entenc Hitler. No es pot dir que sigui un paio fantàstic... però em cau simpàtic. No estic a favor de la Segona Guerra Mundial, i estic a favor dels jueus, tot i que no gaire, perquè Israel ens sol fotre bastant". Ell mateix va assegurar uns dies després que no es va entendre el to de les seves frases i que el seu pare era jueu, però el mal ja estava fet. "Al meu país gairebé no va tenir ressò, perquè van entendre el context", diu en aquest Canes davant d'un grup de periodistes europeus.

En aquesta edició del festival ha tornat a generar polèmica amb el seu thriller The house that Jack built (La casa que en Jack va construir), protagonitzat per un assassí en sèrie i amb seqüències gore que van fer que sortissin de la projecció de gala, dilluns, una reguera d'assistents –impossible portar-ne el compte– dels 2.300 que caben al teatre Lumière. "Jo soc un artista i, per tant, un provocador", assegura. "Em preocuparia més que ningú s'hagués mogut. Però és cert que, com que són butaques abatibles, cada vegada que algú s'aixecava se sentia un bum, i hi va haver un moment que semblava un huracà". No li va cridar l'atenció? "Crec que hi ha molta més violència en altres pel·lícules i al món actual. Pot ser que el meu públic hagi envellit i ara sigui més reticent a algunes seqüències".

En la pel·lícula, Matt Dillon, que encarna l'assassí, deixa anar un "Per què la culpa és sempre dels homes?" mentre dialoga amb algú que l'espectador sospita que és el diable. "Sí, també diu que les dones són estúpides. Però és que en l'època en què transcorre l'acció, fa dècades, es pensava així. S'opina el mateix en la història dels policies. Que si soc un misogin? Miri, les meves pel·lícules sempre han tingut, fins ara, protagonistes femenines. La meva mare era una feminista radical... i pot ser que aquesta sigui la meva revenja en pantalla". El comentari el subratlla amb un somriure per deixar clar que ha tornat el vell Von Trier, l'irònic. "El guió el vaig escriure fa anys. Si arribo a fer-lo ara, m'hauria pensat dues vegades aquest diàleg". I continua amb la seva explicació: "El protagonista és un psychokiller, així que faci el que faci serà dolent. A mi em sorprèn com la gent i els mitjans de comunicació s'enamoren d'aquests personatges. Jo conec millor els psicòpates, gent que només senten culpa quan infringeixen les seves pròpies regles i que tendeixen a destruir les seves habilitats. Els asseguro que el guió era més divertit del que es veu en pantalla. Sospito que no l'he encertada en el rodatge".

Però el film en realitat parla sobre l'obsessió de l'artista, i sobre què és art, i aquí, Von Trier, el provocador, pot ser que s'autoreflecteixi amb referències òbvies, com el metratge que apareix de les seves pel·lícules ("No teníem diners per pagar drets a uns altres") i reflexions sobre l'arquitecte nazi Albert Speer: "Speer era nazi, però alguns dels seus edificis i dissenys em semblen fantàstics". Se sent perdonat per Canes? "És que jo no considero que fes res dolent. Per descomptat, em vaig explicar fatal en aquella roda de premsa. Com ja sabeu, qui jo em pensava que era el meu pare era jueu, i la meva mare abans de morir em va explicar que el meu pare real era alemany i jueu. Així que de sobte em vaig convertir en alemany i jueu, i a Dinamarca als alemanys se'ls satiritza com a nazis... Jo soc totes aquestes coses". Quequeja, i entra directe en una altra polèmica. "El més cridaner és que els nazis van construir un sistema molt intel·ligent, basat en els discursos i el carisma de Hitler. Em sembla singular que no es basessin en cap religió, al contrari que la resta de les dictadures".

Von Trier –el von l'hi van afegir a l'escola de cinema els seus companys per la seva xuleria– es confessa molt cansat després de l'últim rodatge: "L'art porta els seus creadors al límit. Fins i tot puc avalar que matar 61 persones, com el meu protagonista, ell ho pugui entendre com a art, perquè, qui defineix què és art? Jo no en soc capaç". El cineasta va anunciar fa anys que es retirava: "No puc. Fer pel·lícules és l'única manera que conec de relaxar-me. Acabo de sortir d'una depressió i de l'alcoholisme, tot i que aquí a Canes he deixat alguns dies les pastilles de l'ansietat i he comès algun pecat venial. Necessito treballar. I a Zentropa [la seva productora] havíem d'ingressar diners. Per això vam decidir deixar de banda la idea inicial que fos una sèrie de televisió. Bé, també perquè jo no sé treballar amb altres guionistes i directors". El preocupa que algú l'interpreti malament a vostè o la seva obra? "No". Però quan llegeix les crítiques... "No en llegeixo. Però si la gent veu les meves pel·lícules amb aquest concepte de mi, jo crec que al final pensaran que no són l'obra del típic nazi".