Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

I jo, soc català?

El gran obstacle que Quim Torra haurà de superar: demostrar que, tot i haver estat escollit per uns quants, és el representant de tots

Quim Torra, al ple del Parlament, aquest dilluns.
Quim Torra, al ple del Parlament, aquest dilluns.

¿Seré yo español? es preguntava Gaziel el gener del 1929 des de les pàgines del diari El Sol. Impactat per la lectura del capítol dedicat a Espanya a Europa, análisis espectral de un continente, de Hermann Keyserling, Agustí Calvet assegurava en aquell article que no se sentia gens reflectit per “les magres i parcialíssimes filosofies hispàniques” de l’alemany, que resumia que “Castella és Espanya”, que “el fet determinant és l’esperit castellà, i el que caracteritza el paisatge castellà és l’element còsmic, astral. L’espanyol sap que només viu la seva vida, que en última instància ningú el pot ajudar. D’aquí ve el seu cultiu de la virilitat, de la dignitat de l’home, i d’aquí el seu particular sentit de l’honor, que descansa sobre la passió purament subjectiva”. El tarannà del periodista català era un altre, com exposa Francesc-Marc Álvaro al pròleg del llibre del mateix títol que el text de fa gairebé 90 anys. Així, Gaziel, fins i tot acceptant com a certa la descripció del comte de Keyserling, preferia parlar de les Espanyes que “no són només Meseta, ni Goya, ni Felip II, ni inquisidors, ni altres realitats semblants, sinó tot això i moltíssim més que no ha estat, no és ni serà mai res d’això”.

Durant el debat d’investidura de dilluns, l’oposició li va preguntar insistentment al president Torra si tenia una visió restringida de Catalunya, d’aquella catalanitat que defensava Gaziel com a element perdurable de l’essència del país més enllà dels seus constants avatars. El candidat s’hi va resistir, però va acabar fent seu l’eslògan pujolista que definia com a català tothom que viu i treballa a Catalunya. La insistència era lògica.

El pensament de Torra arribava avalat per piulades i articles que posaven en dubte el concepte plural de la nostra realitat, aquella sobre la qual l’independentisme ha de treballar per ampliar el seu horitzó i de la qual ERC, el principal soci polític del president, anticipa que plantejarà en una ponència del proper congrés. I com que sabem que som el que piulem i respirem pel que hem deixat escrit, el debat va assenyalar el camí de la legislatura i el gran obstacle que Torra haurà de superar: demostrar que, tot i que ha estat triat per uns quants, és el representant de tots, sense exclusió, i que rectificar és de savis, encara que sigui de cara a la galeria. Però com que es fa difícil suposar que uns pensaments despectius tan elaborats es poden esborrar de la ment amb facilitat, el seu primer gran repte serà fer-se perdonar pels qui es mantindran recelosos.

I no em refereixo a Ciutadans, que aprofitarà, com va sentenciar Keyserling, que cap rectificació ni desmentiment anul·larà l’efecte d’una publicitat ben feta. Ni al PP, que amb García Albiol no tindrà cap autoritat moral per atacar Torra per la immigració perquè ell també porta a la motxilla personal les seves campanyes a Badalona. Ni tan sols a la CUP, desbordada per una hemeroteca que ha convertit la seva abstenció en el rubor de la seva ideologia.

Em refereixo a tants i tants catalans que amb més o menys cognoms ancestrals segueixen sense entendre les presses dels uns i els obstacles dels altres. Ciutadans de Catalunya que no veuen malament la independència, que sentimentalment ja van desconnectar d’Espanya abans de l’advertiment que va fer el president Montilla i que, per això, no accepten presos preventius per una reivindicació política. Dones i homes que reclamaven respostes d’un Madrid que només emetia silencis, alhora que passaven vergonya amb les desmesures legislatives independentistes del setembre. Ciutadans de Catalunya que van sortir a votar l’1 d’octubre per convicció o en solidaritat amb els reprimits violentament i que van respirar alleugerits durant els minuts que van creure que Puigdemont convocaria eleccions.

Homes i dones, de colors diferents i amb sinceres i profundes conviccions democràtiques, que han anat veient com els conceptes que generen el sistema es desfilaven com una tela gastada. Ciutadans de Catalunya que, en no entreveure cap correcció, es van distanciar emocionalment de totes les forces polítiques perquè les perceben més predisposades al bloqueig que a buscar solucions factibles i viables. Que saben difícils, per descomptat. I cada dia que passi ho seran més. Però per això es va inventar la política. O no?

Dones i homes en desacord amb l’aplicació del 155 i que recriminen als polítics independentistes que hagin estat cinc mesos marejant la seva pròpia perdiu per uns interessos que, tot i ser legítims, facilitaven l’allunyament progressiu de l’autogovern. Raons parcials a favor del seu relat. Un relat contraposat cada dia més al que aquests mateixos ciutadans de Catalunya van veure, van escoltar i van denunciar. Persones assenyades que, sense haver llegit Keyserling, comparteixen amb ell que cada llengua és una visió del món. I la seva llengua és la catalana. Per això, avui, parafrasejant Gaziel, es pregunten: i jo, soc català.

Josep Cuní és periodista.

MÉS INFORMACIÓ