President ‘Tuit’ Torra

Quim Torra no és el primer president de la Generalitat de qui la seva ciutadania (tota la seva ciutadania, un detall que sembla obvi, però que arran del que s'està comentant, de moment, convé aclarir) no en sap gairebé res. No obstant això, aquest “gairebé”, en Quim Torra, pesa com un bloc de ciment, o com el masteler de 17 metres i 14 centímetres que sosté la senyera del Born (hissada quan ell presidia el centre cultural). Aquest “gairebé” són les piulades i els articles d'independentisme agressiu i menyspreu als espanyols (a tots els espanyols, de Bertín Osborne a Amaia d'Eurovisió, de Franco a García Lorca) que va anar publicant mentre només era un activista cultural pressionant el catalanisme des de la dreta independentista.

Com qui es confessa abans de la primera comunió, Torra va aprofitar el discurs d'investidura per fer el que es diu un Juan Carlos, és a dir: “Ho sento molt, me'n penedeixo, no tornarà a passar”. Però de la mateixa manera que l'Emèrit no va fer que oblidéssim l'elefant tirotejat, Torra no va aconseguir evitar un altre repàs a les seves agudeses antiespanyoles –i anti tot el que a Catalunya no tingui segell de puresa indepe. Al contrari, va desencadenar un viu debat sobre la Catalunya plural i diversa que va implicar tots els grups, i va generar alguna delicatessen parlamentària impagable, com la de Xavier Domènech (Catalunya en Comú-Podem) citant amb elogis Joan Tardà (ERC) i aplaudit per Catalunya en Comú i pel PSC… però no per ERC. El parlamentarisme té els seus protocols, i al rival no se l'aplaudeix encara que jugui en el teu terreny.

La veritat és que Esquerra va atabalada per haver hagut de fer costat a Torra, que, a més, va ser de Reagrupament, l'escissió que els va sortir per la dreta durant el Tripartit. Per això el seu portaveu, Sergi Sabrià, va sortir a la tribuna i gairebé sense respirar ni beure aigua va deixar anar un discurs d'esquerra integradora. Amb la boca deia “ERC és garantia de la diversitat”, “som un poble de pobles”, mentre la seva mirada assegurava “sí, ens hem empassat un sospitós de xenofòbia, però millor això que eleccions, no? No?” En preguntar-los per la nova etapa, hi ha dirigents d'Esquerra que fan una ganyota i, com a mal menor, parlen d'“incertesa”. Una paradoxa cruel: els republicans assumeixen bona part del pressupost al nou Govern i, tot i així, no se'ls veu eufòrics, sinó atabalats com un pare d'adolescents. Res a veure amb el Junqueras del 2015 ni, sobretot, amb el Carod del 2003.

Pot ser que els amargui aquesta idea estesa de provisionalitat. Als passadissos, la gent juga a saber quant durarà la legislatura i ni el més flipat va més enllà d'un any i mig. El dubte se centra en tres dates: una de simbòlica –l'octubre, un any després del referèndum i la DUI–; una de combativa –el final del judici al Govern Puigdemont, potser al març, amb l'electorat enfervorit–; i una tercera aprovechategui –coincidint amb les municipals, a veure si barrejant-ho tot aconsegueixen carregar-se Ada Colau, objectiu en el qual coincideixen indepes i unionistes.

Això sí, és prou clar que en l'era Torra hi haurà empatx de cites històriques. Els diputats ja s'han llançat al cap Tarradellas, Josep Irla, el Noi del Sucre, Francesc Cambó i l'Arale, la dels dibuixos. I el candidat va proclamar la seva passió per Lluís Nicolau d’Olwer, polític catalanista i republicà de centre. D’Olwer, per cert, va ser un dels tres ministres del Govern d'Espanya que van venir a Barcelona el 17 d'abril del 1931 a convèncer Francesc Macià que renunciés a la República catalana i acceptés la Generalitat i un Estatut d'autonomia.