Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Els polítics tòxics

L'independentisme ha fet un mal gairebé incorregible. Una Generalitat intervinguda per activa i per passiva. Un espanyolisme deslligat. Un catalanisme desprestigiat

Quim Torra, a la pantalla, durant el seu discurs.
Quim Torra, a la pantalla, durant el seu discurs. Getty Images

He sentit dir al flamant president de la Generalitat, el molt honorable Quim Torra, que cal analitzar “els últims mesos del 155”. Doncs comencem malament. Crec que hauria estat més saludable i esperançador per a aquest país que hagués demanat analitzar els demolidors desencerts de l’independentisme dels últims anys. Més saludable fins i tot per al mateix independentisme. Si no ho he llegit malament, em sembla que els propers assumptes que es tractaran al si d’Esquerra Republicana seran l’abolició de la unilateralitat i l’eixamplament de les bases de l’independentisme, és a dir, aconseguir aquesta majoria social àmplia (Oriol Junqueras dixit) a la qual es referia el mateix Artur Mas en l’inici d’aquest túnel sense sortida en el qual estem enquistats.

Ara mateix, del senyor Quim Torra no m’inquieten els seus tuits (tot i que són inquietants, encara més si hi sumem les seves cíniques disculpes), sinó la seva acceptació d’una subdelegació. I el seu entestament (suposo que això ve en el paquet de la seva condició de subdelegat) a continuar per la via de la unilateralitat. I el que encara m’inquieta més és que segueixi parlant d’una República que ningú veu enlloc. S’escriu que el senyor Torra ve del món de l’empresa privada. La seva biografia política és breu. Però no és d’on ve, ni aquesta brevetat el que l’invalida per a l’exercici polític. Si voleu, ni tan sols els seus desafortunats tuits –posats ja a disculpar– serien motiu per desconfiar de la seva futura governança. El que el neutralitza com a governant dels catalans és que no s’hagi assabentat “que entrem en política amb el país que tenim, no amb el país que desitjaríem” (El regreso liberal, Mark Lilla, Debate, 2018). Així que encara som aquí. I no s’entreveuen canvis per millorar la situació. La mateixa història i fins i tot pitjor.

Hi ha dies en què m'assalten alguns rampells de somnis. M’imagino escenaris polítics que podrien haver estat, que no eren impossibles, que eren realitzables. Per exemple, m’imagino l’endemà de les eleccions del 27 de setembre del 2015, unes eleccions que es van plantejar com un plebiscit independentista, amb Artur Mas al capdavant de Junts pel Sí. Recordo els resultats amb la mateixa nitidesa que hauria dedicat a imaginar-los: 62 escons més els 10 de la CUP. Això va fer una majoria parlamentària, tot i que aquesta majoria no es corresponia amb el 47,8% dels vots. Somio l’endemà d’aquelles eleccions, amb aquesta majoria parlamentària declarant que governaran per a tot el país, que faran tot el possible per guanyar-se la confiança d’aquesta majoria social que no els va votar. Que faran país mitjançant polítiques socials, educatives i culturals en el marc estatutari. Que lluitaran contra la corrupció. Que intentaran demostrar, sobre la base del principi de realitat més elemental, que seran capaços en un futur també de governar un país amb un Estat. Que no esgotaran tots els esforços i més per acordar amb el Govern central un referèndum a l’escocesa. (I mentrestant, aconseguir tots els acords possibles de millora de l’autogovern). Si no es pot amb l’actual majoria parlamentària del Congrés de Madrid, amb una altra majoria políticament més sensible i empàtica que algun dia la substituirà.

Jo formo part d’aquest conjunt de persones a Catalunya que estan molt enfadades amb l’independentisme. I això sense ser antiindependentista. També soc dels qui creu que el 155 ja no se n’anirà. El mateix Mariano Rajoy ho acaba de dir fins i tot d’una manera més clara: “El 155 és un precedent”. Jo d’això en dic una espasa de Damocles. O una amenaça en tota regla. L’independentisme ha fet un mal gairebé incorregible. Una Generalitat intervinguda per activa i per passiva. Un espanyolisme desfermat. Un catalanisme desprestigiat, com qui no vol la cosa. Tot això mentre la pobresa augmenta a Catalunya, i creix la desigualtat extrema, la cobdícia immobiliària a costa dels joves que no poden viure tres anys seguits al seu mateix habitatge, ni tan sols en un mateix barri.

I un últim missatge, a la CUP: “Aquesta és una estratagema clàssica habitual entre els líders revolucionaris al llarg de la història: el fracàs de la revolució prova la necessitat de radicalitzar-la” (Mark Lilla). A Catalunya no necessitem revolucionaris, només necessitem polítics responsables.

 

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari.

MÉS INFORMACIÓ