Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Quim Torra: nacionalisme sense filtres

La identitat i el menyspreu a Espanya com l'enemic sempre present són pedres cabdals del corpus ideològic del nou president de la Generalitat

Una il·lustració de Quim Torra.
Una il·lustració de Quim Torra.

El nou president de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra, és la quinta essència del nacionalisme, sense filtres, impossible de confondre amb l'independentisme pragmàtic. El discurs, les accions i el pensament escrit per Torra ho exposen amb claredat més enllà de la incontinència del seu antic compte de Twitter. No és casualitat que fos el primer director d'El Born Centre Cultural: l'home que va concebre la senyera gegant que hi ha al davant, que fa exactament 17,14 metres d'altura –homenatge al tricentenari de la derrota austracista–, l'home que va batejar el lloc com “la zona zero del catalanisme”.

Torra és un nacionalista conservador amb una pàtina de romanticisme i alhora de cosmopolitisme, segons les seves paraules: treballar per l'ideal nacional, per preservar la tradició i les arrels, però amb una mirada al món. En un article del 2010 demostrava la seva admiració per Suïssa amb una narració que sintetitza el que ell vol a Catalunya: “L’extraordinària barreja de guerres, força i pacifisme, d’esperit d’obertura al món i d’aïllament i retorn a les arrels, de paisatges extrems i prats de silencis glaçats, de selva capitalista i cooperativisme d’hort i vinya, de cosmopolitisme plural i de tancades i ràncies tradicions, de rosades vibrants i tebis crepuscles, és el que fa de Suïssa un país apassionant”.

Torra va ser membre de la Fundació Catalunya Oberta (FCO), l'entitat fundada per Lluís Prenafeta, que va ser la mà dreta de Jordi Pujol i poder a l'ombra. Per la FCO hi van passar els noms més destacats de l'ala nacional liberal de Convergència. Precisament de Salvador Sostres, un dels personatges més polèmics de la FCO, Torra va escriure el novembre del 2009: “Hi coincideixo gairebé sempre. Diria més, penso el que penso perquè ell ha escrit el que ha escrit. 'Som el que hem llegit', va escriure un dia, i jo el llegeixo a ell”.

L'escollit per Carles Puigdemont per presidir la Generalitat té més vinculació de pensament amb els sectors de l'independentisme sense embuts de la desapareguda Unió Democràtica, o amb la també extinta formació Reagrupament, partit que va mirar de mobilitzar l'independentisme més convençut abans del procés, quan consideraven que ERC i, sobretot, CiU no hi apostaven clarament. Torra va dirigir El Matí, l'òrgan de comunicació d'aquests sectors de la democràcia cristiana amb un fortíssim component nacionalista. A partir del seus articles a El Matí es pot perfilar el seu pensament polític.

“Espanya, exportadora de misèria”

L'animadversió visceral cap a Espanya és una constant. L'octubre del 2010, sobre el Dia de la Hispanitat, Torra va escriure: “Espanya, essencialment, ha estat un país exportador de misèria, materialment i espiritualment parlant. Tot el que ha estat tocat pels espanyols ha esdevingut font de discriminacions racials, diferències socials i subdesenvolupament. La Madre Patria ha acabat devorant sempre els seus fills i els ha deixat la pitjor de les herències: una identitat estrafeta, una memòria extirpada, la suburbialització mental”. El febrer del 2010 comentava, amb to irònicament desesperat, el seu rebuig frontal al diàleg amb les forces polítiques espanyoles: “No entendré mai aquesta dèria pel pacte amb Espanya, és una cosa que em supera”.

Espanya sovint és en l'ideari de Torra una mena d'ésser aliè que s'ha infiltrat en la identitat catalana. Torra deia el 2012 sobre el castellà i la seva pàtria: “No és gens natural parlar en espanyol a Catalunya. No voler parlar la llengua pròpia del país és el desarrelament, la provincialització, la voluntat persistent de no voler assumir els senyals d'identitat d'on es viu. La llengua, qualsevol llengua de qualsevol país del món, és l'ànima de la pàtria. Sense llengua no hi ha país. I quan es decideix no parlar en català s'està decidint girar l'esquena a Catalunya”. Un dels seus textos més controvertits, publicat el 2012 al digital El Món, titllava de “carronyaires, escurçons, hienes, bèsties amb forma humana” els espanyols a Catalunya que viuen al marge de la cultura en català. Amb aquesta concepció de la catalanitat és normal que dos anys abans, el 2010, Torra considerés que el llavors president de la Generalitat, José Montilla, i la dirigent del PSC Rocío Martínez Sampere no són catalanistes: “Si la senyora Martínez Sampere i el president Montilla són catalanistes, és evident que uns quants tenim un problema. Aquí no hi cap tothom.”

Els catalans, com africans

Espanya és en la mentalitat del nou cap de Govern una força d'ocupació colonial. Els catalans són com una tribu africana, segons un article a El Matí del 2011: “Proposo que la propera vegada que arribi un ministre espanyol a visitar-nos el rebem, per una vegada, amb tots els honors i amb els nostres vestits de gala: el cap rapat i pintat de vermell, una argolla al nas, vuit collarets amb els colors de l'arc de Sant Martí al pit, un parrac que ens tapi els baixos –si el podem pagar– i un braçalet al turmell. I fem la dansa de benvinguda, com els massais, saltant enlaire i cridant visca-viva –bilingüe, només faltaria– amb els nostres esgarips ancestrals d'hipopòtams. Welcome to Africa, ministro!”.

L'esperit romàntic del nacionalisme de manual també és recurrent en l'argumentari de Torra, que demanava el 2010 a l'aleshores president Artur Mas que donés suport a les consultes d'independència d'aquell any, i ho feia amb aquestes paraules: “President, el concepte de decidir, que conté la idea de ser, de ser lliures, és d'una força irresistible. Deixeu que us arrossegui. Tanqueu els ulls, escolteu alguna cançó de Toldrà, murmureu un poema de Verdaguer, recordeu el president Macià proclamant la nostra república o Carrasco i Formiguera cridant Visca Catalunya lliure!, sentiu l'oreig del mar, agafeu un grapat de terra humida, oloreu unes branques d'espígol, i penseu en el nostre país. Oblideu-vos de tota la resta. Vós i Catalunya. No podreu dubtar, ni com a demòcrata ni com a catalanista ni com a barceloní. Si som, siguem, res no pot ser més important, res no pot aturar-nos”.

La idealització del passat és constant en Torra. El 2011 va fer el pregó de les festes de Santa Coloma de Farners evocant la Guerra dels Segadors: “Tots els colomencs som fruit d'un minut: quan un grup de segadors, i pagesos, i ferrers, i adobers i serrallers i taverners van decidir revoltar-se contra l'ultratge i l'explotació, farts de ser humiliats per les tropes del rei d'Espanya. I en aquell minut que els nostres avantpassats van agafar les falç i les forques, els bastons i les fangues, nosaltres vam néixer i vam obrir els ulls. Som fruit d'aquell minut”.

Predir el procés

Torra ha estat ideològicament al cor del procés d'independència. La unió de partits i organitzacions civils a Junts pel Sí va tenir en Torra un dels seus ideòlegs. Moltes de les seves intervencions prèvies al procés semblaven predir la propaganda de l'independentisme. En una conferència de l'abril del 2012 ja esmentava que les idees clau per assolir la separació d'Espanya eren la unilateralitat i els missatges que seria un moviment democràtic i pacífic: “Contra la legalitat interna avui en dia tenim la democràcia que ens empara. Contra la sobirania estatal que ens tenalla tenim una cobertura internacional que ens permet unes oportunitats noves. I contra una Constitució tenim senzillament una nova constitució, la constitució catalana”.

MÉS INFORMACIÓ