Selecciona Edició
Connecta’t

Dos catalans llegeixen els missatges del faraó

Aquests estudiosos analitzen les escenes religioses, polítiques i bèl·liques de Ramsès III al temple de Medinet Habu, a Luxor

Ramsès III fa un ritual davant d'Amon-Ra, en una escena del temple de Medinet Habu (Luxor).
Ramsès III fa un ritual davant d'Amon-Ra, en una escena del temple de Medinet Habu (Luxor).

Els missatges del faraó no estan escrits a Twitter o WhatsApp sinó a la pedra. Es componen de jeroglífics i d'imatges i contenen informació religiosa i històrica. Però cal saber llegir-los. Així, doncs, entendre el que va voler transmetre Ramsès III (Ramesses en la grafia que prefereixen els egiptòlegs), l'últim gran rei de l'Imperi Nou, en les escenes i inscripcions que hi ha als murs del seu temple de Medinet Habu, a l'actual Luxor, i esbrinar què hi ha de rigorosament històric en els seus missatges, és el que han fet amb el seu esforç els estudiosos catalans Salvador Costa i Teresa Magadán, que ara publiquen en un llibre el seu treball.

Rameses III como garante de Maat, las dos estelas del año 12 en Medinet Habu (editat per la llibreria d'egiptologia Mizar) és un estudi fascinant de les dues esteles del títol, situades a l'entrada del temple, al primer pilar, i de nombroses escenes representades a l'edifici en què es despleguen visualment batalles, desfilades, cerimònies i rituals. Entre les imatges, algunes d'immensament dramàtiques: carros de guerra en ple atac, exèrcits en marxa armats de cap a peus, enfrontaments navals, presoners marcats a foc amb el nom del faraó o escribes comptant minuciosament muntanyes de mans i penis tallats (2.175) a l'enemic per comptabilitzar les baixes.

Ramsès III (regnat del 1195 al 1164 a. C.) és el segon faraó de la XX Dinastia de l'Imperi Nou egipci. El seu pare, Setnakht, un general sense ascendència real, va fundar la nova línia dinàstica després de la mort de la reina Tausert i va regnar quatre anys durant els quals va incorporar el seu fill al poder. El tercer Ramsès, que va ocupar el tron molt de temps, 31 anys i 49 dies, va tenir dues reines principals, Isis ta-Hemdjeret i la coneguda només com a Reina X, que li van donar deu fills, tots homes, tres dels quals van regnar després del seu pare. Entre els fets més famosos del seu regnat figuren diverses invasions de pobles enemics d'Egipte, una vaga dels treballadors de Deir el-Medina (els constructors de les tombes de la necròpolis de Tebes) i una conspiració palatina, amb ramificacions a l'harem.

Columnes del pòrtic sud del primer pati del temple de Medinet Habu.
Columnes del pòrtic sud del primer pati del temple de Medinet Habu.

El mateix dia de la seva coronació a Karnak, Ramsès III va ordenar la construcció del seu temple funerari (un concepte que discuteixen Costa i Magadán) a Medinet Habu, Tebes (avui Luxor), dissenyat per emular el Rameseum de Ramsès II. La construcció i decoració del temple, un dels més ben conservats d'Egipte (el millor d'època ramèsida, ja que fins i tot hi ha restes de policromia) i magnífic per visitar, va durar 12 anys. L'edifici, que atenien 150 sacerdots, està envoltat de muralles i disposa d'instal·lacions administratives i religioses i un petit palau. La decoració inclou, a més d'escenes i textos purament religiosos, una gran quantitat que són de tipus commemoratiu i que constitueixen una de les fonts principals per a la història del regnat de Ramsès III.

El faraó té tomba a la Vall dels Reis, la KV 11, decorada amb els famosos arpistes (dels quals ha pres el nom) i la seva mòmia, trobada a la cachette de Deir el-Bahari el 1871, que s'exposa al Museu Egipci del Caire. Ramsès III va emprendre tres campanyes defensives, dues contra els libis i una contra els anomenats Pobles del Mar. D'aquestes tres guerres victorioses apareixen molts episodis a Medinet Habu. “Algunes de les batalles que veiem són reals i d'altres, no”, precisa Salvador Costa, que recorda que les guerres que va lliurar Ramsès III, encara que ell provi de presentar-les amb la glòria de les campanyes d'expansió imperial de Seti I o Ramsès II, van ser purament defensives.

Malgrat que de les escenes de Medinet Habu es pot extreure moltíssima informació històrica sobre la manera de fer la guerra de l'època i sobre els enemics d'Egipte, la intenció d'aquestes representacions i d'altres, recalca Costa, era mostrar el faraó com a garant de l'ordre còsmic (Maat), derrotant el caos i els perills que assetjaven el país.

Entre les imatges, algunes d’immensament dramàtiques: carros de guerra en ple atac, exèrcits en marxa armats de cap a peus, enfrontaments navals, presoners marcats a foc...

Sorprenen els detalls de l'armament als relleus, documentats i analitzats a consciència per Costa i Magadán. S'aprecien, per exemple, les espases de tipus micènic que porten les tribus dels Pobles del Mar i també alguns combatents libis, els mashauash. El seu cap, Mesher, hi apareix capturat, amb dones de fusta i lluint un curiós estoig fàl·lic, o els pals llancívols, “bastons de serp”, que carreguen les tropes auxiliars del faraó.

L'estudiós assenyala que el de “temple funerari” és un concepte que genera equívoc. Els egipcis els anomenaven “temples de milions d'anys” i eren construïts en vida del faraó per accentuar la seva glòria. La seva construcció a la riba oest de Tebes, a la zona de les necròpolis –on, a més, vivia gent i es van construir complexos residencials, com el palau de Malkata, d'Amenofis III ha fet que se'ls vegi com a monuments funeraris.

Què hi havia allà dins? “Un element bàsic del culte al temple era la barca processional de la tríada de Tebes, la del rei i les d'altres divinitats. Aquestes barques es desplaçaven durant els diversos festivals, com l'Opet i el de la Vall, i eren adorades durant les processons”. I què passava a l'interior d'un temple com el de Medinet Habu? “Bona pregunta. El primer pati era una plaça pública, en la qual no entrava tothom, per descomptat. El rei hi oferia audiències des d'una finestra que comunicava amb el seu palau. De vegades apareixia amb carro al pati perquè se li retés homenatge. Després del segon pilar, començava pròpiament el temple. Tenia una part descoberta, el segon pati, i una altra de coberta, el domini dels déus. D'aquí sortien les divinitats que es guardaven a dins i eren rebudes pel rei i sortien de processó.

Escribes de l'exèrcit del faraó comptant penis (!) tallats a l'enemic per comptabilitzar les baixes. També es comptaven les mans, però calia dividir-les per dos. Dibuix d'un relleu del temple de Medinet Habu.
Escribes de l'exèrcit del faraó comptant penis (!) tallats a l'enemic per comptabilitzar les baixes. També es comptaven les mans, però calia dividir-les per dos. Dibuix d'un relleu del temple de Medinet Habu.

A l'interior del temple hi havia, per exemple, les sales del tresor, on es dipositaven un gran nombre de béns mobles, incloent-hi materials costosos (essències oloroses, or, plata, coure, etc.), destinats al culte, així com a la manutenció d'aquestes institucions piadoses; a més, hi havia els santuaris destinats a albergar les barques processons de les divinitats més importants de la monarquia i les sales on es desenvolupaven ritus relacionats amb la renovació del monarca, que necessitava regenerar el seu vigor, el seu poder, la seva capacitat d'Horus per garantir la Maat. Aquesta reciprocitat del faraó recarregant-se i retroalimentant el cosmos es pot observar a tota la iconografia del temple. El ritual, en concret, que es desenvolupava als temples no el coneixem perquè estava escrit en papirs. Veiem escenes als murs en què el sacerdot llegeix aquest papir, però és com tenir la foto sense el text.

Costa utilitza una comparació impactant per explicar un temple “no funerari” com el de Medinet Habu: el Valle de los Caídos. “Què és? En part monestir, perquè té monjos; temple estrictament funerari? No, encara que hi estigui enterrat Franco. Temple de culte? Sí, perquè el fet que hi és Franco el fa, a més, d'alguna manera diví per als franquistes. Construït per esclaus? Sí, tot i que el règim no era esclavista, els presoners de guerra eren tractats com a esclaus”. Costa matisa que Ramsès III no era com Franco, però apunta que no mitifica els faraons, vèrtexs d'una teocràcia.

Ens sorprendria molt veure què passava en un temple egipci? Segur que sí. Com que el ritual estava escrit sobre papir, desconeixem molts dels ritus que es feien a l'interior. No obstant això, hi ha coses que ens resultarien familiars; hi ha molts elements de la iconografia religiosa cristiana que venen de l'Antic Egipte, la Verge i el nen, per exemple; les formes són diferents, però hi ha continguts semblants”.

De la conjura diu que no sabem si el faraó va morir per aquesta causa. La mòmia presenta un tall al coll, però no queda clar si se li va fer abans o després de morir, durant la momificació. “Si el van assassinar és estrany que no matessin també el seu successor legítim, el seu fill Ramsès IV. Jo crec que va ser un intent que no va arribar a bon port. Sabem que va haver-hi un judici sumari, es van executar diverses persones i cinc més van ser condemnades a suïcidar-se”.

Medinet Habu “es conserva molt bé, tot i que hi ha fragments d'escenes picats pels coptes, i és una visita imprescindible si vas a Luxor”, però no aportarà en principi grans troballes arqueològiques. “Està estudiat i publicat, no és com el temple de milió d'anys de Tuthmosis III que excava Miriam Seco i on estan apareixent esteles i tombes”. A Costa (Barcelona, 1955), que treballa sobretot llegint textos i imatges, li van oferir col·laborar en un projecte d'excavació, però va dir que no: “Físicament no estic per fer d'Indiana Jones”. Tampoc és dels qui es planteja descobrir misteris, sinó “entendre la mentalitat dels antics egipcis”.