Selecciona Edició
Connecta’t

La divisió del procés arriba a les aules

L’escola catalana viu els seus moments més convulsos amb la tensió política i les acusacions d’adoctrinament

Sopar solidari groc a l'escola Els Alocs, a Vilassar de Mar.
Sopar solidari groc a l'escola Els Alocs, a Vilassar de Mar.

L’escola catalana viu el seu moment més convuls des de la restauració de la democràcia. La seva relació amb el procés independentista i les queixes per adoctrinament han exacerbat el debat sobre el model educatiu, una controvèrsia en què es barregen posicionaments polítics aliens a les escoles i s'enfronten posicions irreconciliables. Però si en alguna cosa coincideixen totes les parts és que el terratrèmol que ha dinamitat tants consensos a Catalunya aquests últims anys ha arribat al sistema educatiu. “Era gairebé inevitable”, considera Xavier Martínez-Celorrio, professor de Sociologia de l’Educació a la Universitat de Barcelona. “Quan es contraposen dues maneres tan diferents d’entendre la societat catalana, les dues conflueixen en el seu intent d’influir sobre l’escola”.

Durant la darrera tardor, mentre Catalunya vivia moments de gran tensió —fractura del Parlament, referèndum il·legal, intervenció policial violenta i declaració d’independència fallida—, docents, pares i alumnes es van veure en alguns centres davant la possibilitat de mostrar per primera vegada les seves discrepàncies cara a cara. Eren dies en què les escoles es van utilitzar com a centres de votació i s’hi organitzaven actes com els del 2 d’octubre, convocats —en algun cas per la mateixa Generalitat— com a protestes contra la violència però interpretades per d'altres com un nou pas en l’estratègia d’agitació independentista.

El resultat ha estat una escalada de denúncies. A Sant Andreu de la Barca (Baix Llobregat) i la Seu d’Urgell (Alt Urgell), la justícia investiga els comentaris de menyspreu que suposadament alguns docents van fer a fills de guàrdies civils. El Síndic de Greuges ha rebut 30 queixes i consultes per adoctrinament. I l’Alta Inspecció estudia 134 casos més pel mateix motiu, segons el delegat del Govern espanyol a Catalunya, Enric Millo.

Unes denúncies a les quals resulta molt difícil posar rostre per la petició d’anonimat dels implicats, però que il·lustren l’existència de diverses controvèrsies superposades. En uns casos es qüestionen els continguts: “Es presenta Espanya com una cosa aliena i perjudicial per a Catalunya”, lamenta una mare de Barcelona. En d'altres, la manera d’explicar el que passa fora de les aules: “La mestra del meu fill de 10 anys es va despatxar a gust contra la policia. També deia que no passava res si les empreses se n’anaven de Catalunya…”, explica una altra mare del Vallès, que ha denunciat el cas al Ministeri d’Educació. Alguns docents, com una professora del Baix Llobregat, posen el focus en la relegació del castellà: “Se m’ha arribat a manar que parlés en català en una reunió. I he vist una companya cridar a un nen per fer servir el castellà”, afirma. I un agent policial recorda com “després d’anys de portar els nens contents a l’escola, alguna cosa va canviar quan van veure que s’hi votava contra Espanya”.

Les dades disponibles —quantitat i motius de les queixes que han transcendit— permeten extreure algunes conclusions. Una és que, malgrat la confrontació política, bona part del sistema educatiu —més de 4.000 centres i gairebé un milió d’alumnes d’educació primària i secundària— ha esquivat sense incidències els mesos de més tensió. Els problemes plantejats es concentren en pocs centres, gairebé sempre situats en zones amb menys suport a l’independentisme.

Una altra és que en el model educatiu s’ha anat acumulant un malestar que ha anat obrint noves disputes. La primera va ser la de la llengua. En els últims temps ha adquirit més virulència el suposat adoctrinament, és a dir, els continguts i la manera de presentar-los. I, des de fa un any, ha irromput la controvèrsia per l’ús partidista d’un espai públic com és l’escola, on es fan actes de suport als líders independentistes, com dissabte a Vilassar de Mar.

“Amb el pas del temps s’ha anat trencant el gran acord amb el qual va arrencar el model educatiu”, explica Albert Branchadell, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, que recorda que “el gran consens aconseguit en la primera llei de normalització lingüística, del 1983, es va trencar en la segona, del 1998. ERC va considerar que es quedava curta i el PP, que anava massa lluny”.

La primera llei, que va establir les bases de l’ús preeminent del català, va ser una aposta de l’esquerra, que va voler traslladar a les aules les complicitats teixides a les fàbriques i els barris durant el franquisme. El català i la seva recuperació després de 40 anys de dictadura, més que motiu de divisió, era considerat una via d’integració i un ascensor social. Malgrat el consens, ja llavors va haver-hi focus d’oposició al model, minoritaris però combatius, que rebutjaven la “marginació del castellà” i que van cristal·litzar en l’anomenat Manifest dels 2.300. La llei va acabar al Tribunal Constitucional, que el 1994 “va avalar el que s’havia fet fins aquell moment, amb la immersió, però també va establir les bases del que vindria després, en establir que no es podia excloure el castellà com a llengua vehicular”, afirma Branchadell.

“D’alguna manera, la segona llei del 1998, anomenada de Política Lingüística, perquè intentava blindar el català davant de la sentència del Constitucional, va acabar esquerdant el consens”, afegeix Branchadell. Resulta difícil entendre la intensitat que envolta el debat sense tenir en compte que la història de l’escola catalana és un reflex de la política d’aquesta comunitat, marcada ara pel procés.

Això explica les posicions gairebé irreconciliables. Joan Mena (En Comú Podem), Bernat Solé (ERC) i Lluís Font (JxCat) comparteixen la visió que aquesta “continua mantenint el seu paper cohesionador i integrador en una societat complexa, que ha rebut una onada d’immigració i que afronta nous grans reptes; els atacs que rep oculten una voluntat de minar l’autogovern”. Els tres partits, l’associació de pares Fapac, els sindicats amb representació i moltes entitats formen un front ampli —amb un gran pes dins del sistema educatiu— que defensa el model. Aquest front creu que bona part de les denúncies han estat encoratjades o magnificades per interessos polítics. Recorden que cinc dels nou docents denunciats a Sant Andreu ja han estat exculpats.

Per al PP i Ciutadans el consens entorn de l’escola no ha existit mai o va deixar de tenir sentit el dia que “el nacionalisme va decidir convertir-la en punta de llança del seu projecte de construcció nacional”, segons Andrea Levy (PP). Sonia Sierra, de Ciutadans, nega “el dogma del català com a cohesionador social: cap estudi internacional ho avala”.

Segons l’Assemblea per una Escola Bilingüe, entitat minoritària però d’activitat creixent, “el nacionalisme fa 30 anys que manipula l’educació”. “No hi ha hagut mai consens, sinó submissió”, diu Ana Losada. El sindicat AMES —sense representació, però que es presentarà per primera vegada en les properes eleccions aliat amb CSIF— denuncia “plantejaments partidistes i tendenciosos en els llibres de Ciències Socials de 5è i 6è de primària”, explica Antonio Jimeno. El ministeri va encarregar un informe a l’Alta Inspecció sobre el cas, però encara no l’ha fet públic.

En aquesta situació de trinxeres, costa trobar posicions intermèdies. Eva Granados, del PSC, representa una d’aquestes. “L’escola com a via d’integració era el veritable sentit del model. Ara ha quedat atrapada entre dos nacionalismes en pugna per imposar els seus postulats”, lamenta.

Per a Albert Branchadell, la tensió de fons ha fet fracassar totes les iniciatives de flexibilitzar el model. “Quan el segon Govern tripartit va intentar implementar la tercera hora en castellà, va topar amb una gran oposició. Va ser vist com una amenaça a tot el model, quan no hi ha raons objectives per pensar que més hores o assignatures en castellà ho siguin”, afirma.

Una cosa semblant passa amb la negativa de la Generalitat a incloure en els fulls d’inscripció una casella que permeti triar als pares més presència del castellà en l’educació dels seus fills. Aquest litigi, que s’arrossega des de la sentència del Tribunal Constitucional del 1994, ha portat 40 famílies a reclamar als tribunals que els seus fills rebin el 25% de les assignatures en castellà. Sis han aconseguit una sentència favorable, però l’aplicació de les sentències està sent en la pràctica molt complexa.

Els experts defensen que “cal desescalar el conflicte, perquè la situació actual només radicalitza posicions i perjudica l’escola mateixa”, considera Martínez-Celorrio. “Hi ha una qüestió larvada de descontentament d’algunes famílies que ve de lluny. Però no crec que s’hagi trencat el consens. El model català està molt arrelat”, estima Maria Vinuesa, de l’Associació Rosa Sensat, amb un gran prestigi pedagògic. Albert Branchadell advoca per “abandonar el frontisme”. “La intensitat del debat impedeix a les parts flexibilitzar posicions. Cal bastir ponts i buscar nous acords”.

La feble empremta de l’escola en la identitat nacional

L’escola té molta importància en la formació dels valors dels infants, coincideixen a assenyalar tots els experts. Però la seva incidència en la identitat nacional del menor és molt reduïda, segons les investigacions realitzades sobre la matèria, que conclouen que la família i l’entorn social proper són molt més determinants. El politòleg Lluís Orriols ha mostrat en un treball recent que “l’augment de l’independentisme dels últims anys té poc a veure amb l’escola”. “L’independentisme ha crescut en totes les franges d’edat, fins i tot entre les educades durant el franquisme”, afirma.

Laia Balcells, professora de la Universitat de Georgetown, situa el fenomen en perspectiva històrica. “L’escola sí que va deixar una enorme empremta en llocs com França, on la primera generació escolaritzada ho va ser a l'entorn d’uns valors davant dels quals els pares, sovint analfabets, no podien competir”, explica. “Però a partir d’aquesta primera generació, és la família la que en bona mesura assumeix aquest rol. A les Repúbliques Bàltiques i a Catalunya, per exemple, l’adoctrinament de la Unió Soviètica i el franquisme van fracassar perquè la primera escolarització ja s’havia produït. Les famílies tenien i van transmetre una identitat diferent de la que se’ls volia imposar”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >