El pes de la Història (d’uns tuits)

Quim Torra va esborrar fa un temps aquestes piulades agressives contra els espanyols —no contra l’Estat o el Govern, sinó contra els espanyols com un cos únic, uniforme i indivís. Les va esborrar llavors i el divendres va dir que demanava disculpes “si algú s'ha sentit ofès”, com insinuant: “Ja se sap, hi ha gent que s'ofèn per tot”. Les va esborrar i, per descomptat, en el seu discurs hi va tirar sobre, més que un vel, un burca. Però les piulades van sortir de nou com si fossin una taca de xocolata en una camisa blanca o com formigues de terrassa a l'estiu per més pasta que et gastis en pólvores del súper. Pensaven alguna cosa diferent? Doncs teclegin a Google “Quim Torra” i “espanyols” i veuran: 1.430.000 resultats.

I, és clar: la segona frase d’Inés Arrimadas ja va ser sobre les piulades, i sobre articles de l'investible de to similar. Miquel Iceta va tornar sobre els textos. Xavier Domènech va trigar una mica més, però també es va abraonar sobre els comentaris i articles. I Xavier Garcia Albiol, òbviament, també. I Torra va tornar a disculpar-se “si algú s'ha sentit ofès”.

Les piulades, o els articles, perseguiran Torra fins que faci alguna cosa que permeti superar-los. El que serà difícil si la legislatura és tan de transició com comenten independentistes i fins i tot deixa entreveure aquest concepte de la provisionalitat, tan repetit. Provisionalitat que no concorda, és cert, amb aquest discurs d'èpica i retòrica rampants –encara que de formes refrenades— del candidat. Si calgués acompanyar el discurs amb hastags –aquestes paraules clau que permeten localitzar un text a les xarxes socials— jo triaria aquests: #republica, #republica, #republica i #republica. M'atreviria a dir que ni quan van presidir el Parlament Lluís Companys i Joan Casanovas (1931-1938) s'havia parlat tant de República a l'hemicicle. I això que en aquell temps era real, no fictícia. Ja saben què diu el refrany: una república pronunciada mil vegades pot acabar semblant real (no, no ho diu cap refrany. Per alguna cosa deu ser).

Torra no era diputat en l'anterior legislatura. Això pot explicar que, a hores d'ara, torni a prometre un procés constituent amb la participació dels ciutadans sense més concreció. Una promesa de procés participatiu que, almenys amb el que hem vist fins ara, sona menys efectiva que el bus de l’Estatut de Joan Saura.

Sigui com sigui, aquest matí el Parlament era ple, hi havia gent que no es veia des de l'última jornada històrica…fa quinze dies. En una cantonada, Pilar Rahola parlava amb Pere Aragonès, el nou home fort d’ERC, i semblava donar-li instruccions. A la zona de convidats hi havia Artur Mas, intentant que no se li transparentés cap emoció, Ferran Mascarell al qual se li transparentava la cara de pòquer –va sonar el seu nom per ser al lloc de Torra—, Núria de Gispert amb cara de ser a punt d'una piulada de combat, i en un racó, Pilar Rahola que parlava amb Josep Costa, membre de la taula per JxC, i que semblava donar-li instruccions.

A Torra li va donar suport el seu grup i el portaveu d’ERC, Sergi Sabrià, amb un discurs combatiu, destinat a fer-se perdonar la baixada de passió èpica dels últims temps, quan evidenciaven la seva fartanera perquè JxC no els facilitava cap nom per portar-se a votació. Encara que aquest nom hagi estat Quim Torra, a qui l’e d’Esquerra el deixa més fred que una caixa de bastonets de lluç a Lapònia.

Carles Riera, dur i distant, va fer el que en cinema es diu cliffhanger: un ganxo per tenir-nos pendents del seu consell polític de diumenge. Del que depèn el que passi el dilluns amb Quim Torra, protagonista de la sessió mentre no doni a llum en ple hemicicle la diputada d’ERC Najat Driouech, que surt de comptes aquests dies.