Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Patriotisme del bo

El nacionalisme tendeix a maleir el dissident. A Catalunya, no resulta tranquil·litzant la trajectòria de Quim Torra

Quim Torra en el Parlament.
Quim Torra en el Parlament. AFP

El poder no té un mostrari gaire ampli de colors. El fet d’ostentar-lo imprimeix una mena de caràcter sacramental, que es resumeix en el recurs a l’autodefensa a ultrança i al corró parlamentari per negar el pa i la sal a l’oposició. Fins que el pujolisme va perdre les seves majories absolutes, no es van crear comissions d’investigació, alguna cosa que recorda extraordinàriament la postura mantinguda pel PP fins aquesta legislatura. Aquesta actitud mimètica arriba a la vida social i a la solidaritat grupal entre els qui van exercir el poder. El recent i entranyable homenatge d’unes 300 persones al defraudador confés Jordi Pujol remunta a mitjan noranta, quan el socialista José Barrionuevo, que fou ministre de l’Interior, era objecte de sopars de reconeixement, tributats pels seus companys de partit, quan esperava ser jutjat per la seva relació amb el terrorisme d’Estat.

Quan ETA copejava sense pietat, era de mal demòcrata criticar l’existència de tortures, maltractaments o terrorisme d’Estat. Els qui alçaven la veu contra vulneracions com aquestes feien el joc als etarres. Calia tancar files amb l’Estat i sembla que aquesta continua sent la prioritat. L’any passat, l’Operació Catalunya, que va esquitxar un ministre, un responsable de l’Oficina Antifrau de Catalunya i diversos comandaments policials, va constituir un bon exemple de l’ús injust de recursos públics per destruir l’independentisme català per mitjans no ajustats a dret. En el terreny parlamentari i més recentment, no es van exigir responsabilitats, reprovacions o almenys compareixences a els qui van ordenar les càrregues policials contra els ciutadans que van votar en la consulta de l’1 d’octubre a Catalunya, tal com van decidir les tres grans forces majoritàries —PP, Ciutadans i PSOE— al Congrés. A això cal afegir, segons Amnistia Internacional, l’“obstrucció, falta de col·laboració o desinterès” amb els tribunals per part de la Fiscalia i del Ministeri de l’Interior per investigar els “abusos” de les forces d’ordre públic l’1-O.

En l’extrem català del tauler, Junts per Catalunya, Esquerra i la CUP van vetar a principis de maig la creació d’una comissió d’investigació sobre espionatge a opositors i sospitosos habituals per part dels Mossos d’Esquadra amb l’argument que això alimentaria la guerra bruta contra la policia catalana. Tota l’oposició, des del PP fins a Catalunya en Comú, passant per Ciutadans i el PSC, va voler conèixer –en va– qui havien investigat els Mossos. No es va considerar oportú. Han de ser qüestions d’Estat. O d’estructures d’Estat.

Els fets es van desencadenar quan la Policia Nacional va confiscar el mes d’octubre passat 36 caixes amb documentació que els Mossos d’Esquadra conduïen a la incineradora de Sant Adrià de Besòs per destruir-les. Els papers en qüestió evidenciaven l’activitat dels serveis d’intel·ligència de la policia autonòmica: tasques de vigilància, seguiments, informes i anàlisis de partits polítics, advocats o periodistes no afectes al procés. Aquests textos formaven part d’un fons documental iniciat el 2011, quan es va intentar articular una espècie de policia patriòtica catalana. En ple apogeu del moviment del 15-M, el llavors conseller Felip Puig va crear la Comissaria General d’Informació que va començar centrant els seus esforços en els radicals habituals –anarquistes i moviments socials– i va acabar d’afinar-se amb el procés, ja que els documents confiscats arriben fins al 2017. En l’informe remès per la Policia Nacional a la jutgessa Carmen Lamela se citen noms i circumstàncies la lectura de les quals no resulta precisament edificant.

Quan va arribar el tsunami del procés, el discurs independentista sostenia que estàvem davant un moviment que partia de baix, sense límits polítics. Es tractava, segons el relat oficial, de passar pàgina de la transició i que fos el poble de Catalunya el que escrivís el que volgués a la pàgina en blanc de la independència. La realitat ha estat molt diferent. La suspesa llei de Transitorietat Nacional donava ales a un complex i discutible sistema d’elecció de jutges que no era un exemple de separació de poders.

El nacionalisme tendeix a maleir el dissident, a qui posa en dubte grans veritats. A Catalunya, no resulta tranquil·litzant –per dir alguna cosa– la visió supremacista i de punts xenòfobs que acredita la trajectòria de Quim Torra, ungit per Carles Puigdemont per succeir-lo al capdavant de la Generalitat. Amb aquests elements, si la independència arribés no faltarien voluntaris disposats a construir les clavegueres del nostre Estat propi. Aquest seria patriotisme del bo.

 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >