Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

“Me’n vaig de Catalunya amb tot el dolor del meu cor”

Els agents es queixen de falta d'incentius laborals i econòmics en una comunitat amb un dèficit històric de policies nacionals, agreujat pel context polític

Un policia nacional que ha demanat un canvi de destinació per marxar de Catalunya.
Un policia nacional que ha demanat un canvi de destinació per marxar de Catalunya.

Al juliol, si tot va com està previst, l'Enrique podrà menjar-se un espeto de sardines a Màlaga, la seva nova destinació. Aquest policia de 61 anys, amb 38 de professió a l'esquena, és un dels prop de 300 que ha decidit marxar de Catalunya, on va néixer i on ha desenvolupat bona part de la seva carrera. “Tinc aquí la meva vida, els meus amics, els meus fills, les meves netes… Me’n vaig amb tot el dolor del meu cor”, lamenta. Però ha decidit posar punt final a una situació que l’afecta. “No dic que no pugui viure aquí, que no pugui sortir al carrer. Però crec que anirà a pitjor i que està perdut”, augura, sobre la pressió social i els anhels independentistes.

Cada any marxen centenars de policies de Catalunya. “És una cosa habitual”, explica Sebastián Hernández, secretari general de la Confederació Espanyola de Policia (CEP) a Catalunya. La diferència en aquesta ocasió, indica, és que policies veterans, arrelats, han fet el pas de marxar, en bona mesura pel conflicte polític que ha tensat la seva relació amb part de la societat, sobretot després del referèndum il·legal de l'1 d'octubre. L'actuació de la Policia i la Guàrdia Civil en alguns col·legis el dia de la consulta va desencadenar manifestacions, protestes i una vaga amb el suport de les institucions catalanes, sindicats i algunes patronals.

L'Enrique treballa en el DNI mòbil: es desplaça a municipis on no hi ha comissaries. “Vam estar una temporada sense poder sortir per la situació que es va produir”, recorda. Ara ja tornen als ajuntaments de localitats petites. “Ens tracten correctament, no puc dir el contrari. Però hi arribes, veus les banderetes, els llacets grocs... Si vols viure sense pensar-hi, sense donar-hi voltes, i pots, perfecte. Però a mi m'afecta”.

Catalunya és des de fa anys una destinació de pas per als policies nacionals, sobretot des del desplegament dels Mossos d'Esquadra, que es va materialitzar el 2005 a Barcelona. “Abans era la segona escola d’Espanya”, expliquen fonts policials, amb grups potents, com el d'atracaments, amb renom arreu del país. Ara els agents acabats de sortir de l'escola són enviats a Catalunya, hi passen els dos anys mínims obligatoris, molts d'ells en feines poc atractives, com la seguretat d'edificis, i quan poden demanen el trasllat. Diverses fonts policials centren el problema en tres aspectes: una vida cara, la falta d'una carrera policial ambiciosa i, en els últims anys, el procés.

“No hi ha relleu generacional”, lamenta un comandament intermedi, que ha treballat a Catalunya, i que considera que els grups d'investigació estan “fets un desastre” per l'escassetat de personal. Argumenta que és per falta de comissaris joves que liderin un projecte atractiu que “arrossegui” els policies. “Si no hi ha planter català —la majoria d'aspirants es fan mossos o policies locals— necessites que el pla laboral sigui potent” perquè els agents no prefereixin tornar a la seva terra natal.

El Pablo (nom fictici) és un dels que ha preferit tornar. Va arribar a Catalunya amb 23 anys i una dècada després, amb una vida ja construïda, se’n va. “És un cúmul de tot. Això no és igual que el País Basc, però té alguna similitud de pressió social, que et jutgen per la teva professió”. I posa com a exemple situacions quotidianes: “Ets en una taula parlant amb diverses persones, dius que ets policia, i la situació ja canvia”. A això s'hi suma l'“empobriment” a mesura que la vida s'encareix, a més dels problemes laborals: “Sempre de paisà, no deixant-te veure gaire”. Amb uns caps que “d’un dia per l’altre” destinen persones de grups de judicial, estrangeria o informació, amb investigacions en marxa, a fer tasques de seguretat. “Jo faig el que faci falta. Vaig treballar gustosament l'1 d'octubre i després perquè tot estigués bé. Però et sents maltractat, tant per la ciutadania com pels caps”. Per tot això, ha fet les maletes: “Aquí no hi ha futur a dia d'avui”.

El cap superior de Catalunya, el comissari Sebastián Trapote, ha demanat en diverses ocasions més policies. Però l'escassetat endèmica, agreujada pels anys de crisi gairebé sense noves places, és lluny de solucionar-se. Aquest any han quedat 471 places desertes (un 25% més que el 2017). Els sindicats exigeixen un plus de territorialitat, que faria més atractiu treballar a Catalunya. Un policia que s'acaba de llicenciar cobra uns 1.500 euros, als quals s’hi sumen els 54 euros que reben per treballar a Barcelona, menys de la meitat del que es cobra a Madrid i molt lluny dels complements salarials al País Basc, Ceuta o Melilla. “Per un pis de 50 metres et cobren com si fos un xalet”, es queixa el Marcos (nom fictici), de 31 anys, sobre els preus a la capital catalana. Després de vuit anys en terres catalanes, al juliol tornarà a la seva Mallorca natal. En aquest temps ha trobat parella i ha creat un cercle d'amics, alguns d'independentistes. Però no és suficient. “Quan arribes a una edat i veus que els diners no es poden estirar, doncs busques una mica més de qualitat de vida”, al·lega.

Ángel Seara, de 49 anys, té una preocupació afegida: com afectarà l'ambient que es respira a Catalunya el seu fill de 19 anys. “Busco el descans psicològic. No m'agrada haver de reivindicar la meva nacionalitat espanyola, ni donar explicacions. No és el que espero de Catalunya”, explica aquest subinspector, català, veterà, que ha acceptat perdre l'especialitat com a guia caní per poder marxar. Recorda quan el seu pare, també policia, l'aconsellava que no digués la seva professió. “Però semblava que això s'havia superat”, es queixa. I es dona per derrotat: “Hi ha una institucionalització de la situació que ningú canviarà”, fins al punt que ha dessintonizat TV3 i ha tallat alguns llaços familiars. A partir del juliol treballarà a Navarra.

“Aquest odi que sortia pels porus el dia 1 i el 2 d'octubre no pot ser motivat per unes càrregues policials. Que van ser molt desagradables, sí. Però aquest odi no es genera en un dia”, retreu un veterà inspector de policia, que va viure “moments de grans desenganys” després del referèndum. Fins i tot ell, que fa 40 anys que és a Catalunya, va arribar a plantejar-se marxar: “Hi ha moltes coses que et fereixen, coses que veus a la televisió, o sents a la ràdio. Però bé, això va amb el sou. Que no m’estimin, ho accepto, l’única cosa que demano és que no m'odiïn”.

MÉS INFORMACIÓ