Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Reprendre el diàleg

Seria més útil fer l'esforç d'entendre per què tants catalans se senten aliens a Espanya. Només sobre el reconeixement mutu es poden construir marcs d'entesa

El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker.
El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker. EFE

Per camins enrevessats i amb una tendència a la sobreactuació no precisament edificant s'està arribant on hauríem de ser des de fa tres mesos: l'elecció d'un president, la formació d'un Govern a Catalunya i la desactivació de l'article 155. Conforme al ritual escollit per un sector de l'independentisme, Puigdemont ha ungit Quim Torra perquè el Parlament el triï. Es diu que Torra respon al perfil d'interí fidel que l'expresident busca per persistir en els seus somnis. Confiem que es compleixi la humana tradició i, quan ja sigui a la peanya, l'hereu mati el pare simbòlicament, per descomptat, i faci el seu camí. Seves seran les responsabilitats del càrrec i només ell hi haurà de respondre. Com escriu Mark Lilla, “la resistència és per si mateix reactiva, no mira endavant”. I el nou Govern necessita mirar lluny si vol guanyar espais i aliances.

El 21-D els ciutadans van acudir a les urnes, com van fer els partits sobiranistes, acceptant el marc legal, i l'independentisme va quedar confirmat com a primer projecte polític de Catalunya, sense que la por amb què especulaven les autoritats espanyoles afectés unes classes mitjanes catalanes tradicionalment percebudes com a al·lèrgiques als riscos. Les urnes van certificar que no hi ha una altra sortida que no sigui la política. El Govern de Rajoy ha generat confusió desplaçant part de les seves responsabilitats als tribunals. Però ara la principal obligació de tots és facilitar el camí per recanalitzar políticament el problema. El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, ho ha plantejat en termes inusualment clars: “Hem demanat als catalans i al Govern espanyol que reprenguin el diàleg”. Juncker no ha tancat la possibilitat d'una mediació europea, tot i que per això “cal un acord entre les dues parts i, com que no hi és, i jo no vull interferir en el debat sense que m'hi convidin, no ho faré”. Les paraules de Juncker suposen el reconeixement del sobiranisme com a subjecte polític, un pas imprescindible si es vol avançar.

Els obstacles seran innombrables. L'equilibri entre l'ètica de les conviccions i l'ètica de la responsabilitat es posarà a prova constantment. Sobretot quan sovint les conviccions són el vestit amb què es cobreixen els interessos personals. La dreta espanyola viu una lluita aferrissada per l'hegemonia entre el PP i Ciutadans que no facilita la tasca. En un context molt reactiu contra el sobiranisme català, Rivera desafia Rajoy pel títol de campió de la intransigència davant l'independentisme. Des de la reacció és difícil construir el futur.

El sobiranisme necessita una rectificació estratègica i una renovació del personal dirigent difícil de fer amb els líders a l'exili o a la presó. I el camí és ple de cites de risc amb el carrusel judicial en curs. Els optimistes veuen un primer senyal d'alleujament en la interlocutòria en què Llarena deixa entreveure dubtes sobre l'acusació de rebel·lió. Consolidar una via d'entesa serà molt difícil mentre no s'albiri una sortida a la situació dels presos. Cada condemna serà un sobresalt.

Canviar d'estratègia no vol dir que l'independentisme hagi de renunciar als seus objectius, però sí a la unilateralitat. I això comença a casa: obrint el camp de les aliances i intentant recosir les fractures. I requereix assumir que només si l'independentisme demostra una majoria molt aclaparadora en algun envit electoral el seu programa de màxims serà escoltat. Això suposa, durant un llarg període, donar prioritat a una agenda capaç de formular propostes que tinguin un ampli suport ciutadà i parlamentari, que posin les institucions catalanes al servei de la reactivació del país. I és que els catalans no només viuen del sobiranisme.

L'univers polític i mediàtic espanyol ha de revisar els seus prejudicis sobre Catalunya. Acumulant tòpics és impossible destriar la realitat. El discurs sobre l'adoctrinament dels catalans és pobre: veure la palla en els ulls dels altres només serveix per no veure la biga en els propis. Seria més útil fer l'esforç intel·lectual d'entendre per què tants catalans se senten aliens a Espanya. Només sobre el reconeixement mutu es poden construir marcs d'entesa. El contrari és la solució conservadora: normalitzar l'anormalitat, instal·lar-se en el malestar crònic i en l'escalada dels ressentiments fins al proper xoc. Un escenari que és garantia de deteriorament de la convivència i de la democràcia.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >