Selecciona Edició
Connecta’t

El vers protector

En Miralles no hi ha rastre de la supèrbia del poeta que s'adreça al comú de la gent per aporar-los un missatge presumptament salvador

Carles Miralles va començar la seva trajectòria poètica sota la influència de Riba i Espriu.
Carles Miralles va començar la seva trajectòria poètica sota la influència de Riba i Espriu.

El nom de Carles Miralles (1944-2015) evoca immediatament en molts interessats per la literatura catalana la seva Lectura de les ‘Elegies de Bierville’ de Carles Riba. Catedràtic de Filologia Grega a la UB i membre de l’IEC, la seva activitat primordial van ser els estudis acadèmics, però hi va haver sempre, subjacent, una vocació per la poesia que, potser per autoexigència, no es va manifestar del tot sinó tardanament. El 2002 va aplegar a D’aspra dolcesa. Poesia 1963-2001 els poemes publicats fins al moment, més una bona quantitat d’inèdits. Un pròleg de Joaquim Molas en destacava, entre altres coses, “una tendència, més que al cant, al dir”, i afegia que la seva obra “constitueix una barreja de reportatge líric i de dietari intel·lectual”. Han vingut després L’ombra dels dies roja (2009) i, ara, pòstumes, aquestes Tres suites, títol idèntic a un de Riba; trenta poemes en total, dividits en tres sèries, que versen sobre el pas del temps i l’ordenació de l’espai en les diverses arts.

En el llibre del 2009 hi ha un poema que sintetitza la funció i la responsabilitat del poeta: “No juguis / amb les paraules, segades i mòltes / fins a ser la farina / del nostre pa de cada dia”, adverteix. “Les paraules, / persevera a estimar-les: són divines / i diuen sempre el que és”. En Miralles no hi ha rastre de la supèrbia del poeta que s’adreça al comú de la gent per aportar-los un missatge presumptament salvador, però sí en tot moment la consciència de la dimensió ètica, fins i tot religiosa, de l’escriptura; la convicció que la paraula poètica no es pot fer servir en va, perquè en depèn el més sagrat de la condició humana. Per això, s’hi endevina una recerca de precisió en l’ús de cada concepte, i una implicació profunda en totes les qüestions que tracta. En un dels poemes d’aquestes Tres suites, presenta una al·legoria de la poesia com una ciutat emmurallada amb set portes, cada una custodiada per un defensor i amenaçada per un atacant, a la manera del tema mític dels set contra Tebes; l’enfrontament és entre conceptes abstractes: odi contra amor, blasme i corrupció contra dignitat i respecte, etc., fins a arribar a el polític contra el poeta, que se sacrifica per tots els altres: “L’alta muralla dels seus versos / la ciutat preservava per a sempre”.

Malgrat el que pot donar a entendre el concepte suite, cada poema és una unitat perfecta i es pot llegir independentment dels altres, encara que el costum de Miralles, moltes vegades, de no posar títols va en detriment de la seva individualització. Encara que és capaç de concebre metàfores tan impressionants com ara “tenir el cor com un gat xop de pluja”, el to en general és contingut, fins i tot circumspecte; la reflexió racional predomina sobre la successió d’imatges, i el poeta controla en tot moment el que vol dir. La versificació és variada, amb versos de diverses mides, però sempre amb un ritme ben calculat, com no podria ser d’altra manera essent algú amb una oïda educada en els ritmes clàssics. Miralles va començar sota la influència de Riba i d’Espriu, però en la mesura en què l’assimila i se’n desprèn, i aconsegueix una veu com més va més personal, es converteix en un dels grans poetes d’aquest últim mig segle. Sap projectar una mirada sàvia i lúcida sobre la vida quotidiana i els enigmes del temps que fa enyorar, no pas una època, però sí una actitud ara poc freqüent: aquella responsabilitat davant els lectors que impedia als poetes oferir-los treballs poc meditats i aquell sentit de transcendència que donaven a l’ús de la paraula poètica.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >