Selecciona Edició
Connecta’t

25 anys i que tinguem sort

'Ara que ho tenim tot' furga en el dolor de la separació d'un matrimoni, en aparença, perfecte

Núria Casas i Mingo Ràfols en un assaig.
Núria Casas i Mingo Ràfols en un assaig.

Quan ell menys s'ho espera, ella el deixa. Aquesta decisió sobtada, tan inesperada com inapel·lable, destapa els draps bruts d'una parella exemplar que es troba en una habitació del mateix hotel de Vall de Núria on, just fa un quart de segle, van celebrar la seva lluna de mel. Durant aquests 25 anys les coses (sembla obvi) han funcionat a la perfecció: ell guanya molts diners, ella és una bona advocada, tenen un fill a la universitat, amics infeliços que s'han separat (no com ells!), un Volvo i un BMW. Però ella... Ella s'ha adonat que ja està farta que tot funcioni segons les previsions i decideix que marxa.

Ara que ho tenim tot, un text de Lee Blessing dirigit per Jordi Corominas i amb música fugaç (amb aires de western) de Quico Pi de la Serra es va estrenar dimecres a la Sala Muntaner, a Barcelona, on estarà en cartell fins al 10 de juny. Mingo Ràfols és el David, un paio encantat d'haver-se conegut, amb la vida resolta, amb una feina que aporta totes les comoditats del món i encara enamorat de la seva dona, la Carol. La decisió de la Carol posa sobre la taula un munt de preguntes d'aquelles que només sorgeixen després del desenllaç: Com poden compartir 25 anys sense res en comú? Com pot ser que no s'adonin del desgast del seu matrimoni? I, sobretot, per què ha passat tot això?

És la pregunta del milió, la que plasma sobre l'escenari dues personalitats no ja allunyades o avorrides, sinó oposades. Ella no sap respondre. Ell no entén què li està passant a la seva dona: “Tens problemes amb la beguda, és clar, anirem a teràpia, coneixeràs famosos: polítics, cantants, actors…”, insistirà. “O és pel sexe, oi?”, es torturarà. “O és perquè hi ha algú altre? Amb qui m'has enganyat?”, esclatarà.

El pragmatisme del David no pot afrontar l'idealisme de la Carol. Segons ell, tot ha de tenir una solució. És qüestió de trobar-la i aplicar-la. I serà la recerca d'aquesta solució la que precipitarà la parella per un recorregut pels records, la vida acomodada, les il·lusions (perdudes, perdudíssimes, encara que ell es negui a acceptar-ho). Però en la ment del marit, un perfecte arxivador de causes i efectes, no hi ha cap carpeta per emmagatzemar alguna cosa que ella és incapaç de verbalitzar tot d'una: la dignitat.

L'obra es pot entendre com un cant a la llibertat personal. Una lluita per trencar aquestes cadenes que, després de 25 anys de convivència, sovint (no sempre, és de suposar) ens ennuvolen la visió, ens arrenquen les il·lusions veritables sense adonar-nos-en i ens anestesien en una comoditat presumptament feliç. Fins que, quan ho tenim tot, ens fem una pregunta incòmoda, perillosa, definitiva.

La reacció d'ell, tan previsible (serà això…?), i la intransigència d'ella, tan difícil d'imposar, ens ofereixen situacions patètiques, tristes i frustrants, en un text de poc més d'una hora, àgil i proper que no amaga un altre tipus de situacions, més dures, que poden acabar en violència. Ara que ho tenim tot, desgraciadament, no pot ser més actual.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >