Selecciona Edició
Connecta’t

“La gent està farta de llegir històries de tios”

Miqui Otero i Kiko Amat estan darrere l'imparablement exitós festival Primera Persona, que se celebra aquests divendres i dissabte

"El vi fa sang. El que es llegeix influeix en allò que s'escriu", afirmen Amat (esquerra) i Otero (dreta).
"El vi fa sang. El que es llegeix influeix en allò que s'escriu", afirmen Amat (esquerra) i Otero (dreta).

Escriptors, agitadors culturals, amics, lectors, amants de la música, del cinema, de les sèries, de tot allò susceptible de transformar-se en jo, o d’haver estat transformat per un jo, el jo autor, Kiko Amat (Sant Boi, 1971) i Miqui Otero (Barcelona, 1980) fa set anys que estan darrere l’imparablement exitós festival Primera Persona, que se celebra aquests divendres i dissabte al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), amb, per fi, grans dones com a caps de cartell: l’escriptora Vivian Gornick, la també escriptora i directora de cinema Virginie Despentes, i un bon grapat més, entre les quals destaquen la polèmica Sheela (exsecretària del mestre espiritual Osho i protagonista de la celebrada sèrie documental de Netflix Wild Wild Country) i la directora cinematogràfica barcelonina Carla Simón (Estiu 1993). Set anys i una vida fent, com diu l’eslògan del festival, autobiografia en directe.

Pregunta. Què ha canviat en aquests set anys d’història del festival?

Miqui Otero. Per exemple, abans ens costava moltíssim trobar dones que poguessin ser caps de cartell. Sembla oportunista que aquest any tinguem totes aquestes artistes, tenint en compte el que va passar el 8-M, però no ho és. La intenció sempre ha estat la de tenir més dones al cartell, però abans era més complicat.

Kiko Amat. El que més ha canviat és que abans passàvem més estona parlant de la idea del festival que dels artistes que hi convidàvem. La sensació era que cada edició era única perquè podia ser l’última. No sabíem si el públic ho entendria i si ens donarien suport. Però ha quedat clar que agrada. Al principi crèiem que era un deliri temporal i passatger, que no duraria. Al cap i a la fi parlem de coses que ens obsessionen.

P. Això mateix, el festival és una obra conjunta però una obra. Pura literatura del jo també en la concepció, perquè el que tenen en comú els convidats és la vostra passió pel que fan. Si haguéssiu de triar-ne un per recomanar aquest any, quin seria?

K. A. La tendència és defensar el més desfavorit. És a dir, no et diré Virginie Despentes ni Vivian Gornick, perquè elles ja tenen el seu públic, que és molt i merescut, sinó que em centraria en propostes més arcanes, del subsol, com ara la dels periodistes Carles Porta i Joan Maria Oleaque, que hem batejat com Crònica de dos crims, perquè és la nostra aportació al corrent de true crime que hi ha ara mateix al món. Ens fixem molt en què fan els de fora, els anglosaxons, però sovint ignorem que a casa tenim investigadors com l’Oleaque, que va cobrir el crim d’Alcàsser —era veí de l’assassí, Anglés— i va publicar un llibre, en primera persona, que és un A sang freda català.

M. O. És curiós, però al Primera Persona també s’expliquen històries de la ciutat, històries de Barcelona, que es cuiden durant mesos, perquè tenim els protagonistes aquí i anem quedant i articulant el discurs, la manera en què les expliquem, com ara la història de Dani el Rojo, o la de Mega Mix, que no era un secret però havia estat mal explicada. Aquest any, en aquest sentit, jo destacaria el que faran les dues directores de cinema, Carla Simón i Elena Martín, que s’exposaran d’una manera que no creies possible.

P. És la intimitat?

K. A. Sí, des del principi ha estat una cosa íntima, dubtàvem si creixeria o no, si el públic voldria una altra cosa, però no ha estat així. Lamentem que molta gent es quedi sense entrada cada any, però si féssim una altra cosa perdríem, perquè volem un xou càlid i, per descomptat, en primera persona.

P. I no fa por pujar escriptors a l’escenari?

M. O. Posem a la mateixa proveta elements estranys que de vegades funcionen i de vegades t’exploten a la cara. Hi ha un punt teatral en la idea del festival amb el qual no tots els escriptors se senten còmodes, però amb el temps anem aprenent el que funciona i el que no. També, cada edició depèn molt de nosaltres, de l’estat d’ànim amb què l’afrontem; en funció d’això, el festival té un to més analític, més sentimental o més seriós.

Ara ens trobem en un moment literari de pesca amb xarxa. El que consumim és més responsabilitat nostra

P. Es va anticipar el Primera Persona al món d’avui, on l’autoficció regna sense cap mena de discussió en tots els àmbits creatius?

M. O. Sí, va ser una mica com quan Marty McFly, el personatge protagonista de Regreso al futuro, diu allò de “vosaltres no ho enteneu, però als vostres fills els encanta”. La clau, en qualsevol cas, és sempre anticipar-nos. Saber que existia Jonathan Ames abans que es fes el superfamós escriptor novaiorquès, exboxejador, home espectacle i creador de la sèrie Bored to Death d’HBO, ens va permetre portar-lo en un moment clau i alhora madurar el que volíem fer abans que arribés. D’altra banda, pel que fa a l’autoficció, ha existit sempre. Jo diria que l’autor hi és en tot el que es publica o es fa. Fins i tot en una novel·la de templers hi ha biografia. Ha estat sempre així.

P. Com a escriptors i lectors, què diríeu que ha canviat en aquests set anys a les llibreries i a les presentacions que es fan arreu del territori?

M. O. Ens trobem en un moment de pesca amb xarxa. El bufet és més exuberant que mai, però no tot el que s’ofereix és bo. Abans hi havia més filtres, cosa que era bona i dolenta alhora, perquè els feien uns pocs, i ara ha entrat, al món editorial, un perfil d’editor diferent, que publica un altre tipus de llibre, un llibre més minoritari, i això ha contagiat les grans editorials. El bufet és aquí, i depèn del lector crear el seu àlbum d’influències; abans ens ho donaven més mastegat, ara el que consumim és responsabilitat nostra.

P. I pel que fa als actes culturals, aquells en què participeu com a escriptors, diríeu que hi ha dos mons a Catalunya que no es barregen mai, els que escriuen en castellà i els que ho fan en català?

M. O. Les coses són com les vius. Jo no he fet mai distincions. El que importa és la història que s’explica, no la llengua en què s’explica. El tema de la llengua té a veure amb una qüestió familiar i de lectures. Jo no vull creure en la existència de dos blocs, i si no hi crec, per mi, no existiran mai.

K. A. Per mi sí que existeixen, però de manera molt poc desitjable.

P. La feina de les noves editorials en català pot posar fi a la possibilitat d’aquest doble món?

M. O. Editorials com Males Herbes o L’Altra Editorial aposten per un tipus de literatura molt diferent de la que fins ara es feia en català, una literatura més minoritària i de qualitat, i que potser provocava que hi hagués aquests dos blocs, per la diferència de lectures. Els nous escriptors en totes dues llengües ho viuran amb molta més naturalitat.

K. A. Sí, jo vull creure que s’arreglarà, que hi ha esperança en el jovent.

P. Tant depenen les obres dels escriptors de les seves lectures?

M. O. El vi fa sang. El que es llegeix influeix en allò que s’escriu, i la gent que escriu basant-se en lectures similars té més coses en comú, o sigui que si els mons editorials s’apropen també ho faran els escriptors.

K. A. Els canvis que s’estan produint són molt esperançadors. Que Males Herbes tradueixi al català Ray Bradbury, per exemple, és molt esperançador.

P. Dieu que abans costava moltíssim portar dones com a caps de cartell del festival. Que aquest any pràcticament totes les protagonistes del festival siguin dones ha estat una casualitat, o cosa del moment en què ens trobem?

M. O. És una barreja de les dues coses. Ara es veuen més, perquè es publiquen més, i això fa que hi puguem contactar.

K. A. La gent està farta de llegir històries de tios, hem arribat a un moment de saturació, no volem cap altre escriptor polludo de l’estil Philip Roth.

M. O. La mirada femenina ens està descobrint un altre món. Pel fet de viure en un món d’homes, les dones són com esquerranes al país dels destres, el seu punt de partida és sempre contra corrent, advers, i les seves històries, històries de superació.

P. Alguna desiderata per a les properes edicions?

K. A. En el meu cas, un exèrcit de cadàvers! (riu). Els meus favorits ja no són aquí, i alguns hi eren quan vam començar...

M. O. Karl Ove Knausgard ha estat a punt de venir més d’un cop... No sé, bones històries, com la de la Sheela de Wild Wild Country, sense anar més lluny. Això és el que volem per al futur.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >