Selecciona Edició
Connecta’t
PERFIL

Quim Torra, un interí nat contra tot allò espanyol

El nou candidat a president va ser el número 11 de les llistes de Junts per Catalunya i va tenir també un pas efímer per la presidència d'Òmnium Cultural i Sobirania i Justícia

El diputat de Junts Per Catalunya, Quim Torra, al Parlament.
El diputat de Junts Per Catalunya, Quim Torra, al Parlament.

N'hi ha pocs al voltant de Carles Puigdemont com el seu número 11 a les llistes de Junts per Catalunya, Quim Torra i Pla, per assumir una presidència de la Generalitat que es vol interina. El meteòric itinerari polític de Torra (Blanes, 1962) el converteix gairebé en un professional de la interinitat, per força, ja que la seva trajectòria s'ha forjat en tot just 10 anys. Va ser el 2007, observant el fallit procés de la reforma de l'Estatut des de Suïssa, on havia arribat dos anys abans per a una carrera d'executiu a la companyia d'assegurances Winterthur, quan es va consolidar la seva vocació nacionalista. La llavor l'havien posat un avi que pertanyia a la Lliga de Francesc Cambó i haver vist a casa des d'activitats d'Òmnium Cultural fins a comprar per militància la revista infantil Cavall Fort i els discos en català d'Adigsa. Aquell any deixava el mandat patern de no entrar en política.

Una indemnització generosa per pal·liar l'acomiadament després de l'entrada d'una multinacional va permetre a Torra tornar a Catalunya i reinventar el seu perfil, seguint ara els dictats del seu pensament polític. “He estat un independentista emocional, des de sempre”, es defineix. Ho va canalitzar, doblement, per la via de la cultura. D'una banda, va intensificar encara més la seva passió lectora: era freqüent llavors veure'l a la Biblioteca Nacional de Catalunya, consultant autors i diaris dels anys vint i trenta del passat segle, al seu parer el moment culminant d'aquesta Catalunya cosmopolita, que no ha estat mai tan a prop d'Europa. Va pensar molt. I això es va traduir en l'escriptura de llibres, avui ja en són set, entre els quals Viatge involuntari a la Catalunya impossible, la que no va aconseguir la independència. O bé Honorables. Cartes a la pàtria perduda, missives que ell dirigia a prohoms d'un ampli ventall, que anava des de Macià i Cambó fins a Prat de la Riba i Carrasco i Formiguera, passant per Pau Casals, Pompeu Fabra, Josep Maria Folch i Torres, i Eugeni Xammar. Un mosaic polític que és tota una declaració de principis de la seva voluntat de moure's com un liberal de centreesquerra.

L'altre vessant de la seva intervenció sociopolítica vindria de convertir-se en editor, fundant el segell A contravent. Era una bona plataforma per entrar en el debat d'una Catalunya que ja estava a punt d'entrar en erupció en el seu despertar sobiranista. Una mirada al seu catàleg ho explica: des de recuperació de textos de periodistes i escriptors clau dels anys vint i trenta i de l'exili a textos d'independentistes actius, com la periodista que va morir recentment Patricia Gabancho o Isabel-Clara Simó, la correspondència entre Pau Casal i Josep Trueta, o Carretero. Retrat d’un metge que fa política, una biografia del líder de Reagrupament, el corrent crític dins d'ERC que acabaria sent un efímer partit polític i on Torra també va tenir una presència breu.

També va ser breu la seva presidència, de tot just un any, de Sobirania i Justícia, associació cívica que promou la independència de Catalunya, en la qual el 2011 va substituir Agustí Bassols, exconseller de Justícia de la Generalitat. Començava aquí una vertiginosa espiral d'activisme polític que el portaria aquell mateix any a ser membre del consell permanent de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), però també a presentar una demanda davant del Tribunal Europeu dels Drets Humans sobre la sentència contrària a l'Estatut: no va prosperar, però això li va fer guanyar la simpatia d’Artur Mas.

Llavors, en aquell atapeïdíssim 2011 va accedir també, fitxat per l'alcalde Xavier Trias i apadrinat pel tinent d'alcalde Antoni Vives, a l'empresa municipal Foment de Ciutat Vella, sota l’ègida de la qual requeia la culminació del Born Centre Cultural. De fet, n'acabaria sent nomenat director el 2012, només un any abans de la seva inauguració. “És la zona zero dels catalans”, la va definir en una piulada que va aixecar molta polseguera pel seu paral·lelisme tàcit amb el solar que va deixar l'atemptat islamista de les Torres Bessones a Nova York el 2001.

Vicepresident ja d'aquesta Òmnium Cultural que havia respirat de jove, en va acabar sent el president després de que la seva predecessora, Muriel Casals, concorregués a les eleccions del 2015 amb Juts pel Sí. Seria, com bona part de la seva accelerada trajectòria política, quelcom relativament efímer, interí: després d'unes eleccions seria substituït per Jordi Cuixart. Va estar-hi menys d'un any. Des de llavors, incansable, exerceix de director de la històrica Revista de Catalunya (càrrec al qual va accedir el 2015) i va arribar a ser, el 2016, director del Centre d'Estudis de Temes Contemporanis de la Generalitat.

Entre els títols que va publicar Torra hi havia, per vegada primera en català, la traducció de Sí, ministre, la càustica obra que va donar motiu a una de les sàtires més tragicòmiques sobre el món de la política.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >