Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Quin Govern?

L’independentisme agafa aires de revolta popular, els Mossos han perdut autoritat, els policies i guàrdies civils no volen venir a Catalunya… El carrer és seu?

El Parlament, el dia de la declaració d'independència.
El Parlament, el dia de la declaració d'independència.

La situació política a Catalunya està al límit. La tensió en la societat catalana és extrema, el bloqueig polític segueix i no s’entreveuen sortides clares. Potser estem en el pitjor moment.

Ningú sembla que posi en dubte que des del Govern de la Generalitat es va intentar fer un cop d’Estat. Quan un poder públic intenta substituir l’ordre constitucional democràtic per mitjans il·legals, com va passar al setembre i octubre, estem davant d’un cop d’Estat. No fan falta aldarulls militars ni tancs als carrers, tot és més subtil, postmodern i tecnològic. El que es va descobrint, el que es detalla en les interlocutòries judicials sobre els presumptes responsables del cop, és que hi havia una trama ben preparada amb molta antelació.

Es pretenia posar l’Estat contra les cordes per obtenir mitjançant la força una nova posició constitucional de Catalunya a Espanya. No crec que a ningú mitjanament conscient de com funciona el món d’avui li entrés al cap que la independència, la creació d’un Estat sobirà català, fos possible. Era evident des del principi que Catalunya deixaria de formar part de la UE i no seria reconeguda per la resta d’Estats de la comunitat internacional, amb repercussions econòmiques i socials letals.

Així doncs, no es pretenia de debò la independència sinó doblegar la voluntat de l’Estat per mètodes il·legals per canviar el model constitucional. Per fer-ho, des d’una posició de força s’havia d’arribar a una negociació amb l’objectiu d’establir un règim especial per a Catalunya substancialment diferent respecte al de les altres comunitats autònomes. En el llenguatge nacionalista això s’anomena una nova relació amb Espanya: pactar de nació a nació i establir un sistema confederal de sobirania compartida.

Al final, després d’unes setmanes angoixants, l’ordre democràtic es va imposar mitjançant l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Aparentment, allà es va acabar el procés. Però, ha estat així o bé es tracta d’un simple parèntesi per reprendre les activitats colpistes després que es formi un Govern? En aquest cas, potser estaríem en una situació pitjor que a principis de setembre perquè moltes coses s’han agreujat per diverses raons.

En primer lloc, com que els màxims dirigents presumptament colpistes estan processats, a la presó o fugits a l’estranger, s’ha aixecat una onada de sentimentalisme que fa créixer el suport al bloc nacionalista. El principal lema del programa electoral independentista en els comicis del 21 de desembre va ser el de “llibertat per als presos polítics”, encara que aquesta condició sigui una falsedat evident. Hi ha polítics presos, no presos polítics. Otegi va ser un polític pres, no un pres polític.

En segon lloc, de l’agressivitat a les xarxes socials s’ha passat a l’agressivitat al carrer: qualsevol dia, a qualsevol hora, es pot produir un aldarull violent amb el risc que arribi a ser tràgic. Són cada vegada més habituals els atacs als polítics i a les seus dels partits, les pintades ofensives, els escraches, les amenaces als jutges, els moralment intimidatoris llaços grocs, els talls de carreteres. L’independentisme agafa aires de revolta popular, els Mossos han perdut autoritat, els policies i guàrdies civils no volen venir a Catalunya… El carrer és seu?

En tercer lloc, les mesures en aplicació de l’article 155 no han resultat eficaces. Aquest precepte es va interpretar d’una manera extrema en destituir el president de la Generalitat, dissoldre el Parlament i convocar eleccions. Tot això, sens dubte, amb justificació constitucional: haver atemptar greument contra l’interès general d’Espanya, tal com preveu l’esmentat precepte de la Constitució. Ara bé, el seu rendiment posterior ha estat molt pobre: la Generalitat intervinguda gairebé s’ha limitat a resoldre assumptes de tràmit.

L’única nota optimista en aquesta situació és una notable reacció dels sectors socials constitucionalistes. La multitudinària manifestació del 8 d’octubre va ser un gran èxit. Aquesta injecció de moral ha tingut continuïtat en els mesos següents i actualment afloren en públic posicions d’aquells que fins ara estaven callats. La por, de vegades, resulta estimulant.

Que es formi un Govern és la millor sortida? Depèn. Si és un Govern amb voluntat d’aturar el procés i tornar a la normalitat autonòmica, sens dubte. Si és per continuar-lo, tornar-se a saltar les lleis i ocupar el carrer, és millor seguir amb el 155 fins a restablir definitivament l’ordre democràtic.