Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La temptació del fatalisme

Suposar que només podrà ser la mateixa societat catalana la que posi fi al procés pot semblar ingenu, però hi ha elements que ho avalen

Manifestació independentista del març passat a Barcelona.
Manifestació independentista del març passat a Barcelona.

El fatalisme acaba sent retrògrad, per acció o reacció. En qualsevol època de la història d’Europa, el fatalisme de la decadència ha habilitat prediccions de futur gairebé sempre desencertades. La suposició que el passat és millor que el present sempre és molt a prop, des de l’Imperi romà fins a les tesis de declivi a la França d’avui. A Espanya, un fatalisme que va tenir arrelament –i de vegades en torna a tenir– va ser el diagnòstic tan contradictori, fins i tot tan atrabiliari, que va deixar escrit la generació del 98. Indubtablement, el segle XIX va ser turbulent a Espanya, però també ho va ser a la majoria de països europeus, a excepció dels que havien fet revolucions que en realitat van ser reformes. Ara mateix, què té a veure la Castella essencialista del 98 amb un territori travessat per l’AVE, digitalitzat, agrícolament modern, cada vegada més urbanita, amb nova energia empresarial? És cert que a tot arreu han aparegut brots caciquils, disfuncions institucionals, corrupció, desvinculacions negatives i la petjada tòxica dels reality shows, però a la seva manera són conseqüències del creixement econòmic tant com de la mala política, i no de l’immobilisme senequista present en tantes pàgines d’Azorín. Per a l’Espanya del segle XXI la decepció fatalista equival a apostar contra el futur.

La sentència del tribunal de Schleswig-Holstein, interpretada com una alenada per a l’independentisme, ha provocat un altre fatalisme que posa en dubte la capacitat d’integració europea, de manera que d’un europeisme efusiu es passa sense pausa a l’euroescepticisme. N’hi ha hagut que han comparat l’impacte d’aquesta sentència amb el desastre del 1898. Segons aquesta interpretació, a Espanya no li compensa seguir sent membre de la Unió Europea i el millor seria replegar-se per defensar-se millor –en solitari– dels atacs a l’Estat, com el secessionisme a Catalunya. Veiem una reacció que, tot i ser natural, és desproporcionada, sobretot perquè enfosqueix la viabilitat d’un realisme raonat que ja està matisant els procediments. Mentrestant, Puigdemont flirteja amb l’extrema dreta, Brexit de desraó.

La mateixa Alemanya reunificada és una prova que el fatalisme és un error. En la penúltima fase de la Segona Guerra Mundial, el cèlebre memoràndum de Morgenthau, secretari d’Estat del Tresor, va proposar a Roosevelt que en la postguerra d’una Alemanya que havia de ser vençuda la desindustrialització per part de les autoritats aliades fos intensa i portés a un país neutralitzat i convertit en una economia agrària i de pastura. La fi de l’Alemanya de Hitler havia de ser alhora la fi d’una gran nació industrial. Diversos factors van acabar arxivant el pla Morgenthau i el desarmament industrial no es va produir, sinó que, al contrari, va arribar el pla Marshall, decisiu per a l’Europa lliure. Avui Alemanya és un dels principals motors de l’economia europea, una democràcia en plenitud i, malgrat els jutges de Schleswig-Holstein, un bon aliat d’Espanya.

A Catalunya el secessionisme viu d’una interpretació històrica que, tret d’excepcions benèfiques, és victimista, absoluta i determinista. Aquestes retrovisions acaben danyant el pluralisme d’una societat que vulgui ser oberta i no excloent. És el moment crucial que es viu a Catalunya, però res està escrit i concebre el futur com un assoliment fatalista i inevitable davant de l’Espanya caduca és un atzucac. Sobre Carles Puigdemont encara no s’ha dit l’última paraula, tot i que li calgui una mà de pintura a l’euroordre com a element de confiança entre socis en una Europa en la qual per definició no hi ha presos polítics. Puigdemont acabarà a la presó o vagarà pel món com una versió cutre del mal caçador de Joan Maragall i a Catalunya l’independentisme se sostindrà –més o menys o no–, però no en virtut d’un sentit històric determinista i absolutista, ni per la fatalitat heroica d’una destinació identitària, sinó per acció o inacció humana.

Suposar que només podrà ser la mateixa societat catalana la que posi fi al procés pot semblar ingenu, però hi ha elements que ho avalen: els més urgents són el risc econòmic i el desordre públic, la inseguretat jurídica i el component de pantomima que fa temps que fagocita tota la política de l’independentisme, sense líders capaços d’explicar el nus gordià, desaccelerar el rupturisme i governar per a tots els ciutadans, encara que no renunciïn a l’horitzó d’una secessió practicable qui sap com.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >