Selecciona Edició
Connecta’t
COLUMNE i

Mossegat per una serp!

Les lectures no fan més suportable el tràngol que et piqui un ofidi

La serp del blat de moro protagonista de l'atac, al seu terrari, al costat de la biblioteca.
La serp del blat de moro protagonista de l'atac, al seu terrari, al costat de la biblioteca.

M'ha mossegat una serp. Es veia venir. Massa anys mirant-me-les de ben a prop. Ha estat al polze de la mà esquerra. Només imaginar que em podia haver mossegat a la cara o en algun altre lloc més sensible, fins i tot cintura avall, i em poso a tremolar. En fi, ja he entrat en l'exclusiu (i escarmentat) col·lectiu dels qui han patit la picada d'un ofidi. El selecte Club dels supervivents de les mossegades de serp, com deia el títol d'un extraordinari llibre de Jeremy Seal (Espasa, 2000) en el qual l'autor seguia per tot el món el rastre de gent que havia estat mossegada per espècies molt perilloses.

Sento un estrany orgull, comparable al dolor i a l'ensurt. És un tràngol que et mossegui una serp. Venen al cap històries terribles, lectures que sempre t'havien semblat interessants perquè qui mossegaven era algú altre.

De fet, ha estat culpa meva. Un descuit imperdonable. No he patit l'atac a la selva amazònica, l'outback australià o la sabana africana, què va, ha estat a casa. I l'agressora no era, gràcies a Déu, una mapanare, una taipan o una mamba negra (no estaríeu llegint això, sinó probablement un obituari, molt sentit, confio). L'atacant ha estat la meva serp domèstica, una colobra del blat de moro nord-americana (Elaphe o Pantherophis guttata), de metre i mig, amb la qual convisc, en termes relativament bons per a tot dos –fins ara–, des del 2005. La guttata, constrictora i no verinosa (no agrairé mai prou aquesta característica), és una serp legal, en el sentit que te'n pots fiar mínimament. No acostuma a atacar (la cursiva és meva).

El dit amb la picada, tumefacte.
El dit amb la picada, tumefacte.

En tots aquests anys no m'havia mossegat mai; també és veritat que la manipulo poc. Però l'altre dia vaig deixar de prendre les precaucions corresponents. Et confies, i llavors passa el que passa. Tenia pressa per marxar de cap de setmana (jo, no la serp) i em vaig adonar que el nivell d'aigua de la cubeta, on beu i neda, la molt privilegiada, estava molt baix. Així que em vaig disposar a emplenar-la. Vaig obrir la tapa del terrari i vaig ficar-hi la mà amb el got observant de reüll, sense gaire atenció, la serp, que feia la seva, com és habitual. De sobte va fer un salt i es va llançar com una fletxa contra el meu dit gros, que li devia semblar un ratolí dels que li subministro, un animaló.

En realitat, la velocitat d'atac de les serps no és tanta com sembla. És psicològic, quan la veus venir et quedes garratibat i la perceps ràpida com un llamp. A Snakes in fact and fiction (McMillan, 1964), l'herpetòleg James A. Oliverv, curator de rèptils al zoo del Bronx als cinquanta, estableix que una serp de cascavell ataca a 2,4 metres per segon, molt menys, apunta, que la velocitat amb què mou les mans un jugador de golf (12,3). De fet, explica que un tal W. C. Bradbury feia una demostració de com és de fàcil aturar l'atac d'un cròtal aguantant un sac amb la mà esquerra i, quan es llançava contra ell la serp, tallant-li el cap d'una tacada amb el ganivet Bowie que subjectava amb la dreta. Això sí que és empirisme.

Vaig sentir un dolor molt intens, com una picotada. Però el pitjor va ser la sensació d’espant. En tràngols així la imaginació se’t dispara

Com que jo no tenia cap ganivet Bowie, sinó un got, no sabria què dir-vos. A mi em va semblar rapidíssima, la meva serp. Vaig sentir un dolor molt intens, com una picotada. Però el pitjor va ser la sensació d'espant. En tràngols així la imaginació se't dispara. Vaig recordar Joe Slowinski –que, per cert, li va posar el nom a una de les espècies de la serp del blat de moro, la més habitual a Lousiana (Elaphe slowinski)– quan va rebre al dit del mig de la mà esquerra, a la selva birmana, la mossegada d'una letal cobra marina anellada que un becari havia classificat per error com a inofensiva. Sense la possibilitat que l'evacuessin a un hospital, l'herpetòleg va morir enmig d'un dolor atroç al cap de 48 hores (vegeu The snake charmer, a true story, de Jamie James, Hyperion, 2008). Un altre cas per recordar quan t'ha mossegat una serp, a part del de Cleòpatra, és el del també gran expert Karl Schmidt, a qui li va clavar una queixalada al dit gros un bumslang que manipulava al Field Museum de Chicago i va ingressar cadàver a l'hospital després d'assenyalar, una mica precipitadament, que es trobava millor de la picada. Jo al cap d'un minut ja és que ni sagnava, però em mirava a l'extrem de la mà tremolosa el polze amb dues puncions a la gemma i seguia en xoc. Això ho deu fer llegir tant.

La serp, que havia enviat amb una desconsiderada i aterrida manotada al fons del terrari, m'observava atentament entre els vidres trencats del got mentre anava traient la llengua bífida i feia amb les escates de la cua un so esgarrifós. En realitat, no sabria dir qui dels dos estava més espantat.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

A EL PAÍS, desenes de periodistes treballen per portar-te la informació més rigorosa i complir amb la seva missió de servei públic. Si vols donar suport al nostre periodisme i tenir-hi accés il·limitat, ho pots fer aquí per 1 € el primer mes i 10 € a partir del mes següent, sense compromís de permanència.

Suscríbete