Selecciona Edició
Connecta’t

Fins que visqui Leo

No hi ha més lideratge al club que el de Messi, sant i senya de l'hegemonia del Barça des del 2003

Messi celebra el seu gol al Madrid en l'últim clàssic. Ampliar foto
Messi celebra el seu gol al Madrid en l'últim clàssic. GTRES

El clàssic acostuma a ser un partit agraït, fins i tot en situacions intranscendents per a la classificació, com va passar al Camp Nou. El partit va divertir els espectadors i va reafirmar en les seves conviccions els seguidors més radicals: els barcelonistes són encara més antimadridistes i els madridistes, més antibarcelonistes després del mal arbitratge d'Hernández Hernández. En l'àmbit futbolístic, no obstant això, el duel no va aportar cap novetat, no es va observar cap canvi de tendència, com si els dos contendents seguissin dues línies paral·leles, el blaugrana a la Lliga i el blanc a la Champions.

El Barça veterà resisteix i el Madrid rejovenit no pren les regnes. Els blaugrana han reconquistat contra pronòstic el campionat que van guanyar la darrera temporada pels madridistes i han defensat el títol al Bernabéu i al Camp Nou. El mateix equip, més o menys, que ensopega repetidament a Europa, descavalcat també a Roma, domina la Lliga i la Copa. A cada partit s'engrandeix la figura d'algun titular, com diumenge Rakitic i Luis Suárez, i s'encongeix la dels nouvinguts: Coutinho va ser substituït i Dembélé va escalfar fins que Valverde va esgotar els canvis amb Paulinho, Semedo i Alcácer.

Als blaugrana se'ls ha retret sovint que fossin un conjunt conservador, poc fi i just de joc, reiteratiu en la pèrdua de la pilota i desajustat en la pressió, sense emoció futbolística i fins a cert punt afortunat, com es va veure, per exemple, a Sevilla. La bateria de denúncies acumulades durant la temporada va ser replicada amb una excel·lent actuació en la final de Copa. També se'l suposava inferior al Madrid quan es va quedar amb 10 per l'expulsió de Sergi Roberto i, no obstant això, va respondre amb un exercici èpic i orgullós, propi d'un equip amb caràcter que es rebel·la contra la derrota i la jubilació anunciada des de Berlín 2015.

El Barça s'ha fet fort en l'adversitat, davant dels crítics aliens i els descreguts propis, disposat a estirar el cicle fins que duri la carrera de Messi, símbol de l'estil, de l'ADN, de la Masia i de tot el que calgui al Camp Nou. No serà fàcil renovar la plantilla perquè de moment no s'ha trobat substitut a Neymar i la temporada vinent no hi serà Iniesta. Només se sap que el club intenta fitxar Griezmann sense que encara se sàpiga gaire bé quins són els plans de Valverde.

A cap futbolista li resulta fàcil guanyar-se el lloc en un equip que avui es felicita perquè el Madrid, rei d'Europa amb un planter més ric i variat que el blaugrana, no va trobar cap excusa millor que la de l'àrbitre per explicar com no va guanyar al Camp Nou. Al cap i a la fi, el clàssic va augmentar l'autoestima blaugrana fins al punt que els jugadors es van fer el passadís de campions amb els tècnics, com si els invictes només es poguessin homenatjar a si mateixos i decidir quan surten de l'alineació, context que complica qualsevol renovació si no hi ha més lideratge al club que el de Messi, sant i senya de l'hegemonia del Barça des del 2003.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ