Selecciona Edició
Connecta’t
SEMPRE ROBANT OPINIÓ i

Pescar amb dinamita

Barça i Madrid van regalar un partit salvatge, intens i feliç en el qual fins i tot els millors gols no ho haurien d'haver estat

Suárez s'encara a Ramos i Casemiro.
Suárez s'encara a Ramos i Casemiro. Getty

Un Barça-Madrid és un Barça-Madrid quan es juguen la Champions, quan es juguen la Lliga i quan estan en plena pretemporada i el Barça surt amb Romerito i el Madrid amb Canabal; no és un partit, és una guerra, i no s'ha conegut mai una guerra en pau. Tot i que tampoc calia posar-se histèrics.

Barça i Madrid es van exhibir des del principi fabricant dos gols com dues garrotades, solucionats des del darrere fins a presentar-se a dalt amb la violència d'un canó Suárez i la subtilesa d'un floret Benzema, que li va matar la pilota a Cristiano Ronaldo, ràpid per superar Piqué. I quan van posar fi al futbol, o quan el Madrid l'havia conquistat escandalosament sota la tutela de Kroos i Benzema, van començar els cara a cara, les puntades de peu i els cops de puny. Per destacar, els de Bale i Sergi Roberto; l'àrbitre va veure el cop de puny del segon, però no la trepitjada de Bale. Avergonyit o incompetent, en la segona part va preferir no veure res, directament: ni la puntada de peu de Suárez a Varane, que va acabar amb el gol de Messi, ni el penal d'Alba a Marcelo.

Les bones notícies per al Madrid no passaven per l'àrbitre, ni tan sols pel resultat, sinó perquè tots sortien indemnes d'un partit d'altíssim voltatge, sobretot després del cop a Ronaldo, substituït al descans, i les picabaralles posteriors. Indemnes era sense lesions, però també sense clatellada moral en forma de derrota clamorosa i propagandística que calgués suportar durant dies abans de Kíev. No va passar res de tot això, excepte l'esgarrapada de CR. I, a canvi, es va lliurar als aficionats un partit salvatge, intens i feliç, ple d'errors arbitrals i de golassos, o sigui, com la vida mateixa. On la va col·locar Messi i on la va col·locar Bale; dos cops d'esquerra d'efecte diabòlic, impossibles per al porter i gairebé per a la realització, que van acabar definint un partit tremend: cap dels dos gols va hauria d'haver arribat. La vida una altra vegada: bellesa que no ho és amb el reglament a la mà.

No hi ha clàssic còmode ni empat tranquil, ni Barça-Madrid que no acabi en la trituradora de la moviola arbitral, ni partit en el qual no matin Luis Suárez, el Kenny de South Park de la Lliga espanyola, cinc o sis vegades; però sempre és un espectacle digne de veure i admirar, i de reproduir-se fins i tot en els escenaris més tranquils. El Madrid del que podria haver estat a la Lliga i no va ser, i el Barça que ha pogut ser i sí que ha estat, pesquen amb dinamita en un got d'aigua.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >