No n’hi ha prou que sigui efectiu

No n’hi ha prou que sigui efectiu. Ha de ser eficaç. I també legal i lleial. Així ha de ser el Govern que necessita Catalunya amb urgència. Tota la resta són adorns, dilacions, enganys als ciutadans i autoenganys dels que volen seguir fent piruetes que no porten a res.

Sis anys sense governar, que són els que han monopolitzat totes les energies en favor d’un projecte polític fracassat, requereixen posar-se a treballar immediatament i sense distraccions. No és fàcil perquè són molt pocs els dirigents independentistes amb dots i voluntat de govern.

El model a descartar, no tan sols per raons pràctiques del seu allunyament físic i de la seva complicat futur judicial, és el de l’expresident Puigdemont, que ha estat home de desgovern sempre, a l’alcaldia de Girona i a la Generalitat, ocupat únicament en la seva obsessió, l’Estat independent, que no ha aconseguit ni aconseguirà. No hi haurà Estat per als qui no tenen cap mena de sentit d’Estat.

Perquè sigui eficaç abans ha de ser efectiu. Els mestres narradors del Procés, autèntics virtuosos de la ficció novel·lesca, han de renunciar d’una vegada a la continuació fantàstica del seu periple envers enlloc. Un govern subordinat i sotmès al somni d’una República i d’un irreal Consell de la República és garantia d’esterilitat en la gestió i de ridícul en la política.

És l’“infaust pacte del 8 de març” entre Puigdemont, PDeCAT i ERC, tal com ho qualificava Xavier Vidal Folch (“Un Govern efectiu, per a què?”, 30 d’abril, El País), que pretén instal·lar tres nivells d’absurd “desgovern”: el carrer amb els CDR; el Govern formal i subordinat a la plaça de Sant Jaume, qualificat de provisional, interí o fins i tot de pont, i el Consell de la República “a l’exili” presidit per Puigdemont.

Quina barbaritat! Hora és ja de tornar a la política adulta i responsable, que accepta limitacions i assumeix els seus deures en lloc d’enroscar-se en els deliris imaginatius d’una grandesa política invisible i en la victimització a partir d’una llista de drets vulnerats i greuges acumulats, normalment més imaginaris que reals.

Tot gira al voltant d’un punt ineludible. Ha de ser legal en el sentit més profund i alhora comú de la paraula. Sense aquesta referència, no hi pot haver cap govern que duri, ni tan sols un govern que sigui capaç de constituir-se. Seguir la llei i honestament, sense recargolaments ni lectures malèvoles que converteixin el seu recorregut en un permanent plet davant els tribunals.

No serveixen els unilateralistes, és clar. No serveixen els que consideren obligat saltar-se els semàfors en vermell. No serveix ni un sol dels apòstols de la desobediència ni els que converteixen en una obsessió la destrucció de l’Estat de dret. El multilateralisme, la cooperació entre les diferents instàncies i nivells de govern, l’Estat de dret, és el que ha construït Europa, de manera que fer tot el contrari, com han fet els processistes, és directament destruir-la.

No és estrany que el Govern de Rajoy, per boca del seu delegat a Catalunya, Enric Millo, hagi avançat ja la disponibilitat de l’article 155 per intervenir quan es produeixi una contravenció de la Constitució. Al capdavall, des de la seva activació el 27 d’octubre està desprecintat i com a recurs a disposició de l’Executiu davant qualsevol vulneració de la Constitució que pugui produir-se en el futur.

El govern eficaç, efectiu i legal ha de ser també lleial, i en diverses direccions. Ja que correspondrà a una majoria independentista, se suposa que ha de ser lleial a l’ideal independentista. No hi ha d’haver cap dubte sobre aquesta qüestió. Defensar la independència de Catalunya, com a situació ideal per al que ara és una comunitat autònoma d’Espanya, està dins de les idees pacífiques i legítimes protegides per la Constitució espanyola. Una altra cosa és que es pretengui fer per mitjans il·legals i violentant la voluntat dels ciutadans.

Governar un país com Catalunya des d’un ideari independentista ha de ser possible sense necessitat de forçar la Constitució i l’Estatut ni de vulnerar els drets polítics dels catalans que no són independentistes. En els últims sis anys s’ha fet el contrari, de manera que ara és necessari i cal esperar que l’independentisme sàpiga fer les coses d’una altra manera, amb lleialtat als seus ideals, però alhora lleialtat a la Constitució i a l’Estatut i lleialtat als catalans en el seu conjunt, és a dir, a Catalunya, sempre molt més important com a idea que la pròpia idea d’independència.

Legal, lleial, eficaç i efectiu. Per cert, com el Govern basc. I tot això per què? Per recuperar, mantenir i millorar l’autogovern, és clar. Per superar la divisió entre catalans i entre catalans i la resta d’espanyols, sens dubte. Per atraure de nou les empreses i les inversions, en un projecte renovat de país de punta a la indústria, la tecnologia, el disseny i la creativitat. I, naturalment, per deixar enrere aquest present amarg, divisiu i sense esperança, sense autogovern i amb polítics independentistes fugits o empresonats.