Selecciona Edició
Connecta’t

Els municipis turístics concentren la població amb ingressos més baixos

La renda per càpita de Salou o Lloret és entre un 30% i un 40% més baixa que la mitjana catalana; totes dues tenen una alta taxa d’abandonament escolar

Una cambrera de pis, en un hotel de Lloret.
Una cambrera de pis, en un hotel de Lloret.

Catalunya va rebre l’any passat 19 milions de turistes estrangers, la qual cosa va suposar un impacte de 19.000 milions d’euros, segons la Generalitat. El negoci representa prop del 12% del Producte Interior Brut (PIB) català i va ser una taula de salvació durant la crisi. No obstant això, els municipis turístics ocupen el vagó de cua de la recuperació. Tenen taxes d’atur altes i ingressos molt per sota de la mitjana. La renda per càpita de Salou, per exemple, és un 30% inferior a la mitjana catalana, mentre que en el cas de Lloret, és un 40% més baixa. A més, segons un informe, aquestes localitats tenen una taxa alta d’abandonament escolar.

Salou és un imant per al turisme. Sol, platja, un ampli ventall d’hotels i discoteques i el parc Port Aventura configuren un còctel saborós per als visitants. El municipi ha assumit el seu rol i no té cap mania a promocionar-se com “la platja d’Europa”. Amb poc més de 26.000 habitants censats, l’Ajuntament gestiona un pressupost de més de 43 milions d’euros, similar al de Vic, amb 20.000 veïns més.

No obstant això, els diners que injecta el turisme a Salou no repercuteixen en els nivells de renda de la població, encallats en el nivell més baix de Catalunya. Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), els ingressos mitjans per habitant són d’11.900 euros anuals, molt per sota de Tarragona (15.900 euros), i també inferior a municipis propers com Valls (15.200), Vandellòs (14.900) o Riudoms (13.900). Salou va tancar el 2017 amb una taxa d’atur del 14% i encara recorda el 19,5% de desocupació que va patir en plena recessió. No és un cas aïllat. Lloret de Mar, una altra icona turística, en aquest cas de la Costa Brava, presenta una renda per càpita de 10.400 euros. Barcelona se situa en els 20.600 euros, i la mitjana catalana és de 16.800 euros.

Els economistes Marc Tataret i Jordi Angusto han dirigit un estudi de la Fundació Catalunya Europa en què s’analitzen els índexs de progrés social dels municipis. “Hem provat de mesurar el benestar ciutadà més enllà de la renda”, diu Tataret. L’estudi radiografia paràmetres com el nivell educatiu, la qualitat de la sanitat o l’accés a l’habitatge. “L’abandonament escolar més alt es concentra a la costa”, apunta Tataret. El seu treball posa el focus en municipis de la costa de Girona. La taxa d’escolarització dels joves de 17 anys és deu punts inferior a La Selva, l’Alt i el Baix Empordà del que hi ha a la Garrotxa i el Ripollès, però apunta que és similar a la de la Costa Daurada.

L’informe assenyala que la regió de Tarragona presenta la proporció més gran de persones majors de 16 anys sense estudis. “A les comarques litorals, el turisme concentra la part més important de l’activitat econòmica i els seus treballadors presenten el nivell d’educació més baix”, sosté Tataret, abans de preguntar-se: “Tenir excessiva dependència del sector turístic implica un cost sobre el progrés social. Cal pagar aquest preu?”.

Miquel Puig, doctor en Economia, defensa una postura obertament descreguda pel que fa als beneficis que té el model turístic català. “Les activitats turístiques, incloent-hi el comerç, són activitats laborals de baixa qualificació i baixa remuneració”, afirma en els seus articles.

Mobilitat geogràfica

Albert Saló és el responsable d’investigació a l’Escola Universitària de Turisme i Direcció Hotelera de la Universitat Autònoma de Barcelona. Saló rebutja la correlació entre rendes baixes i el pes del turisme i adverteix que caldria mirar l’estructura de cada municipi. “El turisme no és la seva única activitat econòmica”, diu Saló, que afegeix que en moltes zones costaneres la pesca també juga un paper important a l’hora de calcular el salari mitjà de la població.

Admet que l’“estacionalitat” del turisme pot donar poca consistència a les rendes, si es mesuren en termes anuals, però descarta situar el negoci turístic com a responsable de la precarietat: “No donaré el titular que l’activitat turística genera pobresa al municipi”. Introdueix un altre element al debat, la mobilitat dels treballadors: “Que una persona estigui treballant en un municipi turístic no necessàriament implica que hi resideixi, potser s’emporta el salari a un altre poble”, assenyala. I posa com a exemple el cas de Matadepera (25.400 euros de renda). “És un municipi amb una renda per càpita molt alta i amb prou feines hi ha activitat industrial; la gent treballa en altres llocs però està censada allà”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >