Selecciona Edició
Connecta’t
CORREDISSES ANÀLISI i

El Barça no sap guanyar i el Madrid no perd mai

No són pocs els socis blaugrana que donen més valor a les derrotes dels blancs que a les victòries del Barcelona

Aficionats del Barça, a Canaletes, celebrant la Lliga.
Aficionats del Barça, a Canaletes, celebrant la Lliga.

Hi ha molts barcelonistes que no acaben d’estar contents després de guanyar la Copa i la Lliga i el seu mal humor durarà fins que no sàpiguen com acaba la Champions. I si la guanya el Madrid encara estaran més emprenyats del que ho estan ara després de veure el partit contra el Bayern. Ja se sap que sovint la rivalitat s’alimenta més de les desgràcies del rival, i especialment en desitjar-li tots els mals, que no pas amb els èxits de l’equip propi per més importants que siguin, com és el cas del Barça actual. No són pocs els socis blaugrana que donen més valor a les derrotes del Madrid que a les victòries del Barcelona.

Als culers els mortifica com guanya el Madrid. D’una manera que fa ràbia, o si es vol que provoca odi, com es diu ara en la terminologia de Ciutadans. N’hi ha prou de recordar la seva classificació per a la final de Kíev. Ho va explicar José Samano a Munic: “El Madrid gana porque sí”. La sensació és que totes li ponen fins a formar un paquet invencible que inclou una actuació arbitral en consonància amb la grandesa del club: a vegades és un penal a favor o en contra; en d’altres un gol ben o mal anul·lat, i de tant en tant una targeta treta o amagada, accions puntuals que es dissimulen perquè ningú discuteix la mística del Madrid.

Tinc la convicció que es podria fer un relat de la Copa d’Europa a partir de les decisions que han pres els àrbitres en els partits del Madrid. I diria que en trobaríem poques en què surti perjudicat, per més que digui Marcelo. Al Barça, en canvi, quan l’afavoreixen ho fan pel broc gros, com va passar a Stamford Bridge la nit del gol d’Iniesta o en la remuntada contra el PSG. La taca és més fàcil de veure, fa més de mal dissimular, i ajuda els madridistes a respondre quan són assenyalats des de Barcelona. No hi ha hagut victòria blaugrana al Bernabéu que hagi fet més mal que la del 0-2 de la Champions 2011.

Mal acostumat, el Madrid va trobar l’excusa dels col·legiats per justificar la caiguda davant del Barça. Aquell dia el madridisme va justificar el victimisme que sempre ha retret al Barcelona. El triomf blaugrana es va edificar a partir de la valentia de Guardiola, de la mateixa manera que els culers van deixar des ser uns acomplexats amb l’arribada de Cruyff a la banqueta del Camp Nou. Ara, en canvi, la majoria de portaveus transmeten una melangia contagiosa, una certa tristor, per no dir conformisme, que no se’n van ni quan es triomfa al Bernabéu, com si el Barça no se sabés fer valer com a campió de Lliga.

No s’acaba de ser feliç al Barça si no li va malament al Madrid. I aquest és un mal que no té remei, en la mesura que els barcelonistes no celebren cap títol com cal perquè la temporada s’acaba amb la Champions, o sigui que els madridistes s’estalvien de donar explicacions del que passa cada dia amb l’excusa que es reserven per a la festa grossa, que és la final de la competició que més captiva a Europa. Als barcelonistes no els queda altre remei, en aquestes circumstàncies, que guanyar el triplet, o sigui tots els títols, per deixar el Madrid sense un de sol. Una exigència que provoca un gran desgast i desvirtua els èxits al Camp Nou.

Al Barça li convindria fer memòria i recordar com va celebrar el Madrid la Lliga de l’any passat o la Copa de Mestalla el 2011. Hi ha qui creu encara que va ser el Madrid de Mourinho el que va parar els peus al Barça de Guardiola fins al punt d’obligar-lo a deixar el club i agafar-se un any sabàtic a Nova York. El Madrid, al cap i a la fi, sempre guanya mentre que el Barça no sap què fer ni tan sols ara que té Messi. El drama és que els culers pensen que durant la carrera de l’argentí han de recuperar el temps guanyat pel Madrid en vida de Bernabéu i ara de Florentino sense comptar els anys previs a la Copa d’Europa.

Un mal negoci, perquè suposa assumir que no han existit Samitier ni el Barça de les Cinc Copes, i que no s’han jugat mai la Copa de Fires ni la Recopa. El club blaugrana hauria de posar en valor els títols guanyats, els grans jugadors que ha tingut, com ara Maradona, Cruyff, Messi o Ronaldo, i la seva trajectòria a la Lliga, que els últims anys li ha permès reduir la diferència de títols: 25 a 33. No saber tapar les misèries de Roma 2018 vol dir que no ha après a vestir-se després d’Atenes 1994.

El Madrid només pensa a guanyar i per tant fa veure que no perd mai, o si de cas relativitza la derrota i menysté el vencedor, davant de la indignació de l’aficionat del Barça, permanentment infeliç, fart de renegar contra la sort blanca especialment a la Champions. No conec cap teràpia contra aquesta obsessió si no és l’autoestima o la lectura de llibres com Confessions d’un culer defectuós, de Sergi Pàmies. A més de ser exigent amb l’estil o l’ADN culer, també va bé tenir sentit de l’humor, en lloc de sentir-se frustrat, estafat i tan emprenyat com per xiular l’himne de l’organitzador de la Champions.

La qüestió està a saber contextualitzar les coses i crear les millors condicions perquè tot funcioni com la seda, cosa en què excel·leix el Madrid i falla el Barça. El Barcelona no sap guanyar i el Madrid no perd mai.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >