Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA OPINIÓ i

La vida secreta de Twitter

Si ens diguéssim tot el que pensem i fem, si ho sabéssim tot de tothom, l’edifici s’ensorraria. Massa que ens veuríem venir

Twitter domina els secrets.
Twitter domina els secrets.

L’any 1908 el sociòleg Georg Simmel escrivia que el domini del secret és un motor de cohesió social. El to de les relacions humanes descansa en el que sabem, però sobretot en el que imaginem o ignorem els uns sobre els altres. Hi ha un coneixement, mutu de base, que ordena les transaccions entre alumnes i professors, les relacions d’amistat, comercials. Indica què podem esperar. Però el secret és el que s’encarrega de protegir la bastida. Perquè, si ens diguéssim tot el que pensem i fem, si ho sabéssim tot de tothom, l’edifici s’ensorraria. Massa que ens veuríem venir.

Tant és així que les relacions solen ser ambigües, parcials, poc donades a la sinceritat rodona. La mitja veritat i la mitja mentida senyoregen l’acte comunicatiu. I el domini del secret és la forma que pren la supervivència. Una persona molt exposada sol acabar enmig d’un linxament, com a mínim d’ulls. El despull desencadena el safareig maligne, la cavalcada de l’estigma. Ajustar l’exposició, guardar les aparences, el secret és condició indispensable per no acabar a trompades, més d’un desterrat. És el costat fosc de la comunicació i paradoxalment presideix l’entesa humana.

Explicar un secret fa pessigolles al cervell. Tenir-ne un dona poder: vegi’s el vídeo de Cifuentes robant, guardat tants anys.

El secret és el botó de la roda humana i pren dimensions. El secret entre estats, entre empreses, al si d’una institució, d’una família, al mig de la parella, dins d’un mateix. En aquest sentit, la generalització de les xarxes socials no ha canviat gaire gens la manera de fer-nos. Sota l’aparença de relacions basades en graus d’amor i d’odi, en la sinceritat o en l’obsessió, el secret continua garantint la musculatura del conjunt. D’aquí que més d’una desvirtualització acabi en decepció.

Twitter s’ha convertit en la xarxa de l’opinariat i de l’agrumollament. Les indignacions, alegries i frustracions col·lectives hi prenen una volada extraordinària. Significar-se sobre qualsevol cosa, mostrar la personalitat (tant li fa si és deformada, sempre es teatralitza), agredir i premiar, el guirigall comunicatiu s’esdevé a la vista de tothom. Però si no fos pel secretisme, per una mena de Twitter en segon pla, la tramoia entraria en fallida.

A Twitter és habitual que un grup s’enxarxi en una discussió. De vegades se’n diuen de grosses, d’estultes, de brillants. I no és estrany que els contendents entrin i surtin de la discussió, si és especialment calenta, per agafar aire. És el moment que s’activen els missatges privats. Aleshores, a recer del secret es contradiu o es matisa el que s’acaba de dir vehement en públic. L’adulador esdevé un maldient. La feminazi confessa que li agraden els pirops del masclot. L’esquerranós es descobreix dretà. El trol es treu la carota. L’unionista que deia fatxes als independentistes accepta que l’1-O va votar que sí.

En el domini del secret que són els missatges privats de Twitter es busca la manyagueria, l’aprovació que potser no es rep en públic. També es juga a l’agent doble, i s’aireja la por de quedar-nos sols.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >