Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA OPINIÓ i

Carmina burana

Els goliards cantaven els aspectes més barroers de l’amor carnal, la vida a les tavernes i els prostíbuls

El lector amant dels clàssics quedarà sorprès dels Carmina Burana.
El lector amant dels clàssics quedarà sorprès dels Carmina Burana.

Llegiu, si us plau, càrmina burana, perquè es tracta dels càrmina trobats al monestir de Benediktbeuern —i de “beuern”, “burana”—, a Alemanya, ara dipositats a la Staatsbibliothek de Munic, editats per primera vegada el 1847 i impresos en edició crítica entre 1930 i 1970, a càrrec de B. Bishoff, edició a partir de la qual Francisco Rico va fer una antologia publicada a la Biblioteca Breve de Bolsillo (Seix Barral) l’any 1978. Es tracta d’una edició que va ser piratejada per l’editora Áltera, malifeta a conseqüència de la qual Rico va portar l’editor als tribunals de justícia: al pirata li van caure sis mesos de presó menor i, possiblement, una indemnització que, per escrúpol i esperit de cavalleria, Rico no esmenta.

En suma: el lector peninsular disposa a partir d’ara d’una nova edició d’aquestes cançons goliàrdiques: una tria de 40 poemes —el manuscrit en té cap a 300—, traduïts literalment per Francisco Rico, als quals Miguel Requena ha afegit una dotzena de cançons que no formaven part de la dita antologia, corresponents als poemes triats per Carl Orff per a la seva famosa partitura amb el mateix títol, Carmina burana, que a Catalunya ha tingut més èxit que enlloc del món perquè la població suposa que es tracta d’un poemari d’amor dedicat a una tal Carmina (ara llegiu carmína), diminutiu català de carmen, paraula llatina que equival alhora a poema i cançó, tota vegada que, fins ben entrada la impremta, els poemes no es recitaven mai sense acompanyament musical. L’orquestració de Carl Orff, com sap tothom, és magnífica, i sens dubte mereix la fortuna que ha tingut, a despit de la filiació nazi, ai las!, del compositor, extrem que només coneixen els més llegits: Orff va ser amic de Kurt Huber, un dels fundadors del moviment de resistència antinazi La Rosa Blanca, que va ser condemnat a mort pel Tribunal del Poble Alemany; Huber es va refugiar a la casa d’Orff i li va demanar que el guardés per tal com no fos detingut; Orff s’hi va negar, va delatar el seu amic, i aquest va ser executat l’any 1943. Un canalla, per entendre’ns.

Però no ens desviéssim. Aquests carmina burana, també anomenats Cants de goliards i Cançons de taverna —perquè els protagonistes dels poemes no paren de beure—, ho són del llinatge dels goliards, que van agafar aquest nom, probablement, de la paraula llatina gulo, que equival al català golafre. Van ser produïts entre mitjan segle XII i quasi tot el XIII per part d’un col·lectiu molt determinat, majoritàriament clergues sense cap destí parroquial o episcopal, vagarívols de mena, i semiclergues profans, no tonsurats, que estudiaven a les escoles catedralícies o a les primeres universitats, sobretot de França, Alemanya i Anglaterra (en francès, la paraula clerc val per a les dues categories: home d’església i home d’estudi). Això fa que, en aquests carmina apareguin expressions del francès i de l’alemany tardomedieval.

Si la setmana passada parlàvem d’un trobador, exponent de la lírica més exquisida que va donar l’edat mitjana, avui parlem d’una “escola” poètica que en bona mesura es troba als antípodes de la lírica provençal: Carmina Burana. Cantos de goliardo y poemas de amor, a cura de Francisco Rico (Barcelona, Galaxia Gutenberg, 2018). Els goliards —ja fossin clergues vagants o estudiants sense pecúnia— no cantaven les sublimitats d’un amor de caire platònic (o plotínic, per cert), sinó els aspectes més barroers —de vegades, menys— de l’amor carnal, la vida a les tavernes i els prostíbuls, la bona vida, la crítica ferotge de les jerarquies de l’Església que els havien bandejat extra fores —els abats i els cardenals, més que ningú, vegeu el poema VIII— i aspectes de la vida pagana i al carrer d’aquest mateix to, resumit tot plegat en aquests dos versos: Roma mundi caput est, / sed nihil capit mundum; és a dir: “Roma és la capital del món, però només dona cabuda a la immundícia”.

S’hi troben pastorel·les com després abundaran a les lletres romàniques, s’hi troben planys d’amor com n’hi havia des de la poesia llatina, i s’hi troben seduccions, potser també violacions, d’aquelles que —com ha canviat el món!— eren tan habituals en els entorns pagesos fins no fa gaire temps. Al poema XXXII diu una noia pagesívola al goliard: “No vull el teu regal / perquè es troba ple d’engany”; i es defensa com pot. I diu el goliard: “Per força la vaig tirar a terra (...) va ser cosa dura per a ella; / dolça i grata per a mi...”. I ella, després, es plany pel que diran els seus pares o un seu germà... al cap de pocs mesos.

El lector amant dels clàssics o de la literatura bíblica quedarà sorprès per les referències a molts autors llatins —Ovidi, Juvenal, Marcial, Virgili— i molts passatges de l’Antic i del Nou Testament. No ens ha d’estranyar: ja hem dit que eren clergues tonsurats però sense ofici ni benefici, i, com els estudiants pobres, sabien de lletra i d’autoritats de l’antigor.

Gran edició de Francisco Rico, amb pròleg impagable, que supera de molt la que nosaltres coneixíem a través de la més casta Biblioteca de Autores Cristianos.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >