Selecciona Edició
Connecta’t
ART

I a les Tres

Un comissari ha de permetre que un centre públic sigui pastura d’interessos particulars?

'Context 2012', una de les obres de la retrospectiva.
'Context 2012', una de les obres de la retrospectiva.

En la retrospectiva que sobre l’obra seriada de Muntadas presenta la galeria Joan Prats, destaca un conjunt de cartells amb el text en diversos idiomes: “Atenció: la percepció requereix participació”. L’advertiment recorda aquell consell que Manet regalava als joves aspirants a pintor, que buscaven en el seu Dejeuner alguna cosa més que una simple escena de diumenge, amb aquells dos homes vestits i les seves companyes nues (la segona, gairebé): “La concisió en l’art és una necessitat i una gràcia. Res de composicions florides!”. Manet deixava que l’espectador sentís l’exigència de percebre més enllà de la superfície, cada centímetre de pintura era una endevinalla, una provocació a un desig actiu de veure, com en les dones del quadre que repten i tornen la mirada al voyeur.

Un altre cartell diu: “Complicat”. A un costat, sobre una taula, la mateixa paraula canvia el fons negre per un gris amb núvols, però aquest cop el suport és un puzle de 129 peces. En una paret, tres lones tenen impreses les paraules “Democràcia, Demagògia, Retòrica”, caient en un efecte de cascada fins que desapareixen per desgast. “Queixes” agrupa fotografies preses en murs i autobusos de Mèxic D. F. amb números de telèfon per contactar-hi en cas de reclamació o incidències. “Era molt curiós que, quan trucaves, automàticament sortia un contestador que et demanava que deixessis la teva queixa o que truquessis a un altre número. No hi havia interlocutor”, va explicar l’artista divendres passat a la galeria, durant la presentació del nou número de la revista L’Estació (lestacio.cat), en “una trobada inesperada” amb el poeta Antonio Gamoneda. Les “cites” expositives d’Antoni Muntadas són el que en diríem una foto oportuna de l’actual moment polític a la nostra famèlica democràcia espanyola. Fins i tot per a la crítica d’art, el lema “Per-cepció requereix participació” es planteja com una exigència urgent. És així.

MUNTADAS. EDICIONS II

Galeria Joan Prats.

Balmes, 54. Barcelona.

Fins al 30 de juny.

L’ESTACIÓ

lestacio.cat

Fa poques setmanes, el jurat dels premis ACCA (Associació Catalana de Crítics d’Art) va recompensar el treball de Josep Casamartina (Ismael Smith, MNAC) i el de Francesc Torres (La capsa entròpica, MNAC). El reconeixement al comissari va ser per al director d’exposicions de la Virreina, Valentín Roma, per la retrospectiva sobre Paula Rego, Lèxic familiar. Es dona la circumstància que Roma també estava nominat per Tres, l’artista del silenci —totes dues a la Virreina—, una innocent i meravellosa faula vital d’un ésser real, que també funcionava com a exemple de com la carrera d’un artista pot transcórrer i resistir en aigües subterrànies més enllà de la seva promoció.

Sobre el premi a Roma, ningú discuteix la qualitat de l’artista portuguesa (però sí que una exposició de pintura pura —i sobretot dura— es mostri en un centre dedicat a la imatge contemporània). No obstant això, es dona un fet que clarament perverteix el premi, i és que pràcticament totes les obres de l’exposició pertanyen a una única galeria d’art privada: la poderosa Marlborough. La resta —obres comptades— surten de la fundació de l’artista (Casa das Historias, a [*****]Cascais) i d’opaques “entitats financeres”. En el llenguatge artístic, això es diu blockbuster; en el de la crítica d’art, “males pràctiques”. Aquesta circumstància obliga a reconsiderar el premi a una mostra que els membres del jurat van qualificar de “cartografia complexa i fascinant (!). Una lectura cultural i política”. No, senyors. Lèxic familiar és “un exemple de llibre” del que qualsevol aspirant a comissari NO hauria de fer.

Atès que el jurat estava en l’obligació de conèixer la procedència de les obres, per què no es va esmentar aquest fet en l’acta si va considerar que, malgré cela, la mostra era mereixedora del premi? ¿Un comissari ha de permetre que un centre públic sigui pastura d’interessos particulars? Si el guardó era a la categoria de millor comissari, i no a la mostra més visitada, ¿no hauria estat més just donar suport a la proposta de l’altre artista, Tres, on sí que hi va haver un treball de recerca, una investigació “rigorosa, complexa”? (La decisió, segur, hauria agradat —i alleujat— el mateix Valentín Roma.)

En l’àmbit artístic, on la corrupció es teixeix amb una intrigant mescla d’elements, caldria començar a dir no. Perquè no —en aquest cas— és un clamorós a l’honestedat. La percepció requereix participació, però sobretot valentia. Comencem pels patronímics. Valentí, Tres... a la una, a les dues...

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >