Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Feminitzar la justícia

La protesta de les dones, autoorganitzada, impregna les xarxes de testimonis i se succeeixen lectures públiques de la sentència de Pamplona

Concentració a Barcleona contra la sentència de la Manada.
Concentració a Barcleona contra la sentència de la Manada.

El 2004 van ser els sms, ara han estat els tuits i els whatsapps. Llavors, feien una crida a protestar davant de les seus del PP, que estava mentint sobre l’11-M; ara, a posar en qüestió uns jutges. No soc a Twitter però com si hi fos, perquè pel telèfon mòbil m’han arribat aquests dies, sense parar, els missatges i les convocatòries per la sentència del tribunal que ha jutjat els violadors de la Manada (així es qualifiquen ells mateixos en missatges de WhatsApp: diuen que “ens n’anem a violar”, segons corre per la xarxa). La mateixa autoorganització i el mateix ressò, una crida urgent.

En qüestió d’hores, després de les manifestacions, es va organitzar una lectura pública de fragments de la sentència a la llibreria barcelonina Calders aquest dilluns. La van muntar la llibretera Isabel Sucunza, la poeta Laia López Manrique i la professora Olga Jornet. Només comparable a aquest efecte de les paraules dels jutges entre els murs de la llibreria va ser el silenci a la sala. Vergonya, incredulitat. I la densitat de la protesta, el seu caràcter nutritiu. M’ho expliquen, i ho veig i ho sento. Clamor un dia i silenci l’altre. Clamor per fer-se sentir, silenci per acompanyar l’estupor i sortir-ne reforçats. Dones i homes, heteros i gais i bis, i el que sigui. A ningú se li va passar pel cap aplaudir al final. Les lectures seguiran en altres llibreries aquests propers dies.

Més. Divendres, la periodista i novel·lista Cristina Fallarás engega una etiqueta a Twitter de testimonis, #cuéntalo. Quan escric, té repercussió internacional i segueix creixent. Atrevir-se a explicar-ho, a dir-ho. Donant la cara. Les autoritats i investigadors de tot tipus haurien de fer un cop d’ull, si és que encara no ho han fet, a aquest hashtag, a aquesta llista de la infàmia. Alguns constitueixen un gènere en si mateix, les piulades de “ho explico jo perquè”, sintetitza l’escriptora i diputada al Parlament Jenn Díaz: “Érem jovenetes, 16 anys. La van violar tres escòries sortint de la discoteca on sempre anàvem. Ho explico perquè ella no pot, és va tirar al tren fa cinc anys. Proveu de viure amb una salvatjada així” (Gemma Ruiz, periodista i novel·lista).

Les mortes parlen. Les que segueixen vives obren les seves cuirasses. No sempre ha succeït fora de casa, al contrari. Aquests terrors familiars afecten a Espanya un de cada cinc menors, la majoria nenes.

Tot això sorgeix de molt endins. Igual que va passar aquesta tardor a Catalunya entre els sobiranistes del carrer, les dones desborden qualsevol jerarquia que es vulgui fer amb elles, siguin partits o governs. I seguirà, tot sembla indicar que seguirà. Es farà càrrec algú, des de les institucions, que la protesta i la indignació no se'n tornaran cap a casa així com així? És el que he entès aquests dies, del dijous passat a aquest mateix dilluns. Primer vaig pensar que la realitat de la sentència es menjava el 8-M i un dia del llibre de “feminisme renovat”. Fins que van començar els missatges de convocatòria i les protestes.

El que demana aquest clam és feminitzar la justícia, no girar l’esquena a les dones, integrar en la interpretació de les lleis la mirada femenina, els terrors del cos femení en una societat masclista. Per erosionar el sexisme quotidià. Al tribunal de Pamplona els jutges eren tres i un és una dona. Tampoc hi va veure violació. Seria bo conèixer els seus arguments, ja que aquesta és una sentència aclaparadora en diversos sentits: jutja amb més rigor i intensitat la víctima que els agressors i el vot particular que demana l’absolució ocupa bona part de l’escrit; de les 371 pàgines, 237 estan dedicades a les raons del jutge Ricardo González per demanar l’absolució.

Els paios jutjats tenen ara uns trenta anys. Un és militar i un altre, guàrdia civil. Un guàrdia que precisament s’ocupava de casos de violència de gènere. El mateix que va furtar a l’adolescent (18 anys) el seu telèfon mòbil (cap autoritat militar ni de la guàrdia civil ha dit ni piu des del feroç atac). Tenen un altre judici pendent per una altra denúncia de violació, però la seva sentència ha estat lleu. És lògic concloure que la mirada masculina més agra i masclista domina les nostres lleis de violència de gènere i la seva aplicació. És pertinent, per tant, parlar de “cultura de la violació”: afecta institucions bàsiques com la família i la justícia no ho desconeix.

El clam de les dones és ara més fort que el 8-M. Aquell dia va demostrar l’alegria de tres generacions als carrers, les joves en primer lloc i amb homes acompanyant. Des del 26-A, dia de la sentència de la Manada, el clam és enfurismat i suma energies: de la ràbia, de la fúria, del ja n’hi ha prou.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >