Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

Noël Burch, militant del cinema

Teòric del cinema, de 86 anys, reivindica el camp obert pel feminisme

Noël Burch, a la Filmoteca, a Barcelona.
Noël Burch, a la Filmoteca, a Barcelona.

A la Filmoteca de Catalunya no només hi projecten pel·lícules, sinó que els seus responsables també procuren que hi passin coses. No hi ha setmana sense que una sessió no vagi acompanyada de l'autor de l'obra, d’un debat o, això ja és més excepcional, d’un recital de pansori coreà. Fa uns dies, hi van tenir de convidat Noël Burch (86 anys), un prestigiós teòric del cinema que va emigrar de la seva San Francisco natal a França, on ha desplegat una notòria activitat. Si alguna cosa és remarcable de Burch és que no té inconvenient a posar en qüestió les seves pròpies idees. Els seus primers textos demostren una preocupació primordial pels aspectes formals, un interès al qual renuncia als anys vuitanta per centrar les seves anàlisis en el contingut, la ideologia dels films. Un canvi que il·lustra amb el dia que va anar a veure una pel·lícula de Straub-Huillet, parella reverenciada per determinat avantguardisme, i va haver de sortir als vint minuts, totalment avorrit. “Ara m'interessa com es representa el món, el contingut, i particularment el camp obert pel feminisme”. Quan li planteges que potser no és tan fàcil separar forma i contingut i revius aquella famosa frase de Rivette cuinada per Godard –“un tràveling és una qüestió de moral” fa un gest de cansament. Per a Burch, l'imperi de la semiòtica dels anys vuitanta del segle passat pot continuar interessant l'acadèmia, però és un interès que ell ha abandonat.

Crític a Cahiers du Cinéma, als anys noranta va qüestionar la política d'autor que havien predicat des d'aquella revista gent com François Truffaut i que posava el focus en el director del film, tractat com el veritable artista encara que fos un assalariat de Hollywood (Ford, Hawks…). A la Filmoteca, Burch va sostenir que el cinema d'autor inventat a França –encara que entenent-lo ara bàsicament com un cinema elitista, recargolat ha fet molt de mal a cinematografies del tercer món que, en lloc d'explicar el que passa, s'han dedicat a l'esoterisme artístic.

Burch va poc a veure pel·lícules del que ell anomena “el centre”, diríem que el nucli industrial. Més que res per no molestar la resta d'espectadors quan necessita abandonar la sala en plena projecció, fastiguejat. Ara li interessen els films realitzats per dones –“m'interessen molt més que els fets per homes”–, que procedeixin de la perifèria industrial –Palestina, l'Iran...–, i, en particular, “aquells films que hi ha necessitat de fer”. “Moltes pel·lícules no saps mai per què s'han fet i la indústria bàsicament es dedica a ocupar hores de televisió”. Marxista persistent, sent “un profund menyspreu per la gran indústria”.

“Moltes pel·lícules no saps mai per què s’han fet i la indústria es dedica a ocupar hores de televisió”

Burch va presentar a la filmoteca dos treballs seus. Un documental sobre la caça de bruixes als Estats Units i una sèrie de sis capítols sobre el cinema mut de les primeres dècades del segle passat de països com Alemanya, França, Dinamarca, la Gran Bretanya, els Estats Units i la Unió Soviètica. Una sèrie dels anys vuitanta que només es pot veure en recintes acadèmics perquè està segrestada per absurds litigis de propietat sobre algunes pel·lícules, de les quals mostra determinats fragments en aquests documentals. El títol britànic és La revolució silenciosa: què signifiquen aquests vells films, encara que ell prefereix La lluerna de l’infinit, que és també el títol d'un dels seus principals llibres. Una sèrie que, explica amb una matisada ironia, Godard considera que és la millor sobre la història del cinema… “després de la seva”. És clar.

La sèrie es construeix exclusivament amb una antologia de fragments de pel·lícules de l'època, peces que no freqüenten altres compilacions més rutinàries perquè Burch ha vist tot el cinema mut que ha pogut i que ha sobreviscut a la destrucció per culpa del nitrat o dels mateixos estudis que, amb l'arribada del cinema sonor, van tractar com una cosa perfectament prescindible les relíquies del període silent. A partir d'aquí organitza un relat en el qual apareixen temes com quins missatges s'oferien; els límits del decòrum, la censura i l'excepció danesa, amb més relaxació moral; o el tractament de la beguda, particularment del vi, com a símbol de festa o de tot el contrari: de deteriorament personal, anestèsia dels pobres. Un cinema que als quiosquets ambulants era molt diferent del que s'estrenava als nous teatres, on fins i tot ja tenia la pretensió de ser art.

El documental sobre la caça de bruixes a Hollywood –Red Hollywood, realitzat amb Thom Andersen, torna a sostenir-se en una riquíssima antologia de fragments, particularment el cinema que van rodar comunistes i companys de viatge del Hollywood dels anys trenta i quaranta. Pel·lícules com Bloqueo, de William Dieterle i escrita per John Howard Lawson, líder del PC nord-americà que va acabar a la presó. El film, sobre la Guerra Civil espanyola, mostra un poble republicà que patia fam, assetjat per les tropes franquistes. I acaba amb una arenga de Henry Fonda: “Això no és una guerra comuna entre soldats, és una matança d'innocents. Per què no l'atura aquest món, on és la consciència d'aquest món?”. Un suplicatori del 1938 que, òbviament, no va servir de res. Per a Burch, el Comitè d’Activitats Antiamericanes que va investigar la infiltració comunista a Hollywood va ser pur teatre perquè l'FBI tenia un infiltrat al partit, ni més ni menys que qui renovava els carnets de la militància, i sabia exactament qui era qui.

Burch subratlla que la majoria de films d'esquerres que es va aconseguir estrenar en aquella època eren de sèrie B, de baix pressupost, simples complements de programes dobles, que les majors pràcticament ignoraven. El que el comitè volia “era provocar soroll sobre una suposada subversió comunista. El que sí que van aconseguir va ser desmantellar l'esquerra obrera”. Una esquerra, segons Burch, que continua desfeta als Estats Units. Hi ha altres esquerres –feminista, afroamericana…, però de l'obrera, ni se’n parla.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >