El dol permanent

“No aguanto més. Ja estic fart de dol” replica el Rafael a la Rocío. Cansat d’estratagemes i escaramusses, el xicot intenta apropar-se a la seva jove promesa que per atzars del destí ha congelat la relació. El dol per la mort dels seus familiars es va solapant obligant-la a seguir el ritual imposat per la tradició. La indumentària de negre rigorós l'obliga a tancar-se a casa plorant les pèrdues que no pot alterar ni tan sols el cant del canari. Per això s'enfunda també de negre l'ocell a la seva gàbia mentre es retiren els testos de les balconades, se silencia la música i es redueixen les sortides del domicili excepte les visites a l'església, eix de la seva vida quotidiana i de la seva educació sentimental. Allà, amagat al confessionari, el xicot impacient intentarà parlar amb la xicota frustrada mentre les devotes creuen que està sota els auspicis del sagrament. Moment de retrets i laments d'una parella que veu escapar la seva joventut sense tenir la força ni la convicció necessàries per treure’s del damunt el jou que ofega les seves il·lusions. Eterns períodes de revetlles anul·lades, petons prohibits i frecs furtius. Temps ranci que marcava a foc els seus supervivents i que parlava de la progressiva mort dels vius davant el cos present del difunt. I això també passava a Catalunya.

Basant-se en fets reals Manuel Summers va filmar aquesta comèdia negra amb gràcia i realisme. Rebolcada a una societat beata i èxit cinematogràfic que ha aconseguit que “La niña de luto” competís en el mateix festival de Canes que va encimbellar “Els paraigües de Cherbourg”. Cara i creu de la mateixa Europa. Mort i alegria, cautela i melancolia, lletanies i ball. Ni la nostàlgia és ja el que era, afortunadament. Avui sabem que el món requereix ser observat en els colors vibrants que desprèn, lluny d'aquell binari blanc i negre que ens imposaven. Però les escletxes de la tradició són difícils d'anul·lar totalment quan les emocions que s'imposen a la raó es veuen renovades per motius diversos.

Això els està passant als diputats independentistes. Que semblen submergits en el ressentiment d'un dol permanent que els impedeix obrar amb la racionalitat imprescindible. Evitar repetir comicis sembla que serà ara el seu objectiu real. Segurament, perquè com va dir Marta Pascal, seria una vergonya anar a noves eleccions per no haver-se posat d'acord. Però, com els protagonistes d'aquella pel·lícula, la majoria dels nostres representants han estat fins avui incapaços de superar els esculls que desprèn el dolor pel càstig patit en les persones dels seus companys absents. I han deixat d'actuar com havien de fer-ho, malgrat tot.

Embolicada entre els draps d'una democràcia descriptiblement millorable, Catalunya viu un dels moments més baixos del seu autogovern. Tant que ni tan sols té govern i el que exerceix està a sis-cents quilòmetres i sense ganes d'entendre el problema ni interès a resoldre’l. Retardar la seva recuperació per causes que ja tenen més a veure amb l'orgull que amb la necessitat, suposa allunyar-se de la virtut pública imprescindible per acomodar-se en els braços de la tristesa permanent d'uns, cosa que provoca l'altivesa dels altres.

Com dicten els llibres d'interlocutòria-ajuda, l'única cura per al dolor és l'acció. Apliquin-se doncs, i entenguin que això és el que el país necessita i reclama. Per descomptat que una part de la ciutadania pot estar comprant la idea que quant pitjor millor, una opció present. I pot fer-ho des de la bona fe i la millor intenció de creure que l'arc de Sant Martí de la fi de la tempesta és a la cantonada. Que ara o mai. No ho veuen així, en canvi, els presos que, a diferència dels fugits, entenen que el camí es fa quan es camina. Si ells que ho pateixen a la seva pròpia pell ho pregonen als vents de les xarxes i ho imploren als qui els visiten, a què es deu tanta dilació?

Les astúcies retòriques i parlamentàries seguides fins avui han estat tan legítimes com inoperants. Als fets cal remetre's. Excepte si el que busquen els seus dissenyadors és perllongar l'agonia amb el desig pervers de carregar-se de raons vanes, la culpa de les quals atribuiran als seus contraris. Però els ulls han vist, les orelles han escoltat i la ment ha entès que la crisi interna de l'independentisme no ha deixat de cavalcar. Que els electes desconfien i els seus partits recelen. I que a la vista de la retransmissió en directe de l'esdevingut i el pronòstic de les enquestes, els dubtes sobre la seva mateixa reelecció majoritària són en l'aire. A veure si és cert que aquesta és la bona, que s'han fet budistes i segueixen el consell del savi: no facis mal als altres amb el que et causa dolor a tu mateix.