_
_
_
_
_
LLIGA SANTANDER | El Barça, campió de Lliga

La reconquesta del Barça

Els blaugrana guanyen amb molt de mèrit la seva Lliga número 25, la 15a des del 1990, a partir del desequilibri de Messi i la bona gestió de Valverde

Ramon Besa
Els jugadors celebren la victòria.
Els jugadors celebren la victòria. Lavandeira jr (EFE)

El Barça va recuperar a la Corunya el títol que estava en poder del Madrid. La Lliga ha estat blaugrana en set de les últimes 10 temporades, en nou sobre 16 des del debut de Messi i Iniesta i en 11 des que va sortir campió per un penal fallat per Djukic a Riazor. Igual que Guardiola, Tito i Luis Enrique, Valverde s'ha estrenat amb un títol el valor del qual és enorme encara que per repetit i al final esperat pogués no emocionar tant com la Champions.

La regularitat puntua menys que la instantaneïtat, sobretot al club blaugrana, ansiós per recuperar en l'era de Messi la distància que li va prendre el Madrid en els temps de Di Stéfano després de no saber capitalitzar els triomfs aconseguits en els anys previs a la Copa d'Europa. A canvi, la distància entre tots dos a la Lliga, 25 trofeus davant de 33, s'ha reduït espectacularment des del primer èxit de Cruyff: 15 dels campionats s'han aconseguit a partir del 1990.

La figura de Messi i el saber fer dels seus entrenadors li sobra per manar a la Lliga, fins i tot en les condicions més adverses, com han estat les últimes, especialment des que Neymar es va escapolir al PSG i va deixar en fora de joc els rectors del Barça. “Hauríem superat la línia de responsabilitat si haguéssim fitxat dos jugadors per 270 milions”, va afirmar llavors el director d'esports Albert Soler quan a l'estiu els dirigents blaugrana van declinar fitxar Coutinho i Di María.

Fitxatges ajornats

El brasiler es va incorporar a l'hivern per 160 milions (120 més 40 de variables), la quantitat més alta pagada per un jugador en la història del Barça, superior fins i tot als 140 milions (105 més 35) abonats per Dembélé, contractat per combatre els efectes de l'adeu de Neymar. Malgrat la seva titularitat davant el Dépor, l'aportació de Dembélé ha estat escassa, condicionat per la lesió de quatre mesos que va sofrir a Getafe. Res nou en una plantilla veterana i difícil de regenerar si no és per la renúncia dels propis jugadors, com ha estat el cas d'Iniesta, suplent a la Corunya. Ni els fitxatges ni la pedrera poden competir contra els 10 titulars ratificats per Valverde.

No ha de resultar fàcil entrenar les vaques sagrades i menys si compten amb la complicitat absoluta d'una directiva que els renova els seus contractes sense protestar, obligada perquè els títols manen i el Barcelona acaba de sumar el vuitè doblet: Lliga i Copa. Així que es tracta sobretot de gestionar l'equip i els seus partits i llegir les situacions del joc, tasques en les quals Valverde ha sobresortit amb l'excepció de Roma, la derrota de la qual va provocar tanta còlera en la directiva que van qüestionar la continuïtat del Txingurri. Un escalfament difícil de comprendre si es té en compte que s'augurava un any terrible després de la Supercopa d'Espanya.

“Per primera vegada des que estic aquí m'he sentit inferior al Madrid”, va confessar Piqué després de la derrota amb l'equip de Zidane. “La consigna de llavors va ser retardar tot el que fos possible la crisi que sabíem que ens cauria al damunt”, argumenten des del Camp Nou quan es pregunta per la doble derrota amb el Madrid. El mètode de Valverde va resultar tan sorprenent com efectiu perquè la conjuntura abonava la derrota en un club depressiu com el Barça.

Ernesto Valverde.
Ernesto Valverde.David Ramos (Getty Images)

El club era un polvorí per l'amenaça d'una moció de censura cursada per Agustí Benedito contra Bartomeu; per la situació política del país i la decisió de la junta de disputar el partit contra Las Palmas a porta tancada al Camp Nou, acord que el mateix 1 d'octubre va provocar la dimissió del directiu responsable de l'àrea institucional Carles Vilarrubí i del de la metgessa i universitària Jordi Monés després que amb anterioritat hagués renunciat la vicepresidenta econòmica Susana Monjo; i també perquè la plantilla en nòmina era pitjor que la de la temporada anterior per l'adeu de Neymar.

Els futbolistes, no obstant això, es van conjurar amb l'entrenador i van tirar milles quan van veure dubtar el Madrid. Els barcelonistes van arrencar amb set victòries consecutives i van deixar tirat el conjunt de Zidane. Marcada la diferència, els nois de Valverde van saber resoldre els encaraments que se'ls van presentar amb el València, l'Atlètic i amb el Madrid al Bernabéu.

L'experiència en equips com l'Athletic, l'Espanyol, el València i el Vila-real, així com l'Olympiacos, va servir a Valverde per compactar un Barça que es partia per la meitat en l'última temporada del trident, Messi-Luis Suárez-Neymar. Va jugar amb les línies molt juntes, es va fer fort en la medul·lar de vegades amb un doble pivot i sòlid a les àrees amb l'ajuda d'un quart migcampista o d'un tercer davanter en funció del contrari, més a gust sovint amb un 4-4-2 que amb un 4-3-3, circumstància que es va assumir sense protestar en un Camp Nou especialment despoblat a l'hivern, quan la mitjana d'assistència va descendir en uns 13.000 espectadors, recuperada amb el bon temps i la fase decisiva a la Copa i a la Lliga.

La temporada ha estat “especialment dolça”, per utilitzar la terminologia del vestuari del Camp Nou, sense incidents remarcables des de la Supercopa fins a l'eliminació de la Champions. La fiabilitat de l'equip i el sentit institucional de l'entrenador han facilitat la tranquil·litat i també la monotonia per a sort d'un grandiós Messi.

El 10 desequilibrava els rivals mentre Valverde va equilibrar el Barça a partir de la figura d'un omnipresent Ter Stegen, aspirant al Zamora amb Oblak. L'entrenador va apropar Messi i Luis Suárez i els bons resultats es van succeir: els blaugrana romanen invictes i, amb 40 partits sense perdre, han superat ja el rècord de 38 que tenia la Reial Societat des del 1980. Messi, mentrestant, aspira a guanyar una altra Bota d'Or.

Ni la sortida de Mascherano a l'hivern, ni tampoc situacions complexes com la d'André Gomes, afectat d'una crisi de confiança que el va portar a confessar-se públicament a la revista Panenka, han afectat la marxa blaugrana en una plàcida Lliga. Mai ha perdut el rumb, ni tan sols en partits que semblaven impossibles com el de Sevilla, quan va empatar amb mitja hora de Messi un partit que semblava escapar-se-li. Encara que no ha estat una trajectòria emocionant, hi ha hagut becs de joc interessants, suficients per combatre la inèrcia i la rutina, abonades per la seguretat d'una saga presidida per dos excel·lents centrals, Piqué i Umtiti, i un lateral exuberant com Jordi Alba.

Messi, amb Schar, en Riazor.
Messi, amb Schar, en Riazor.Lavandeira jr (EFE)

Queden per al record dos partits antagònics: el Barça va jugar molt malament a Roma i molt bé contra el Sevilla en la final de Copa. La trobada del Metropolità va evocar les millors nits blaugrana quan a la banqueta s'asseia Guardiola. Aquell 0-5 ha permès a Valverde respondre les crítiques per l'adeu europeu i respondre els qui entenen que l'equip ha perdut estil i identitat, sobretot per la poca presència de jugadors de la pedrera, nul·la en l'onze de Balaídos.

L'estabilitat de l'equip ha permès recobrar l'assossec institucional per signar l'acord amb l'Ajuntament per a l'Espai Barça. Bartomeu ha absorbit el poder i ha encadenat el seu mandat al contracte del mandamás Messi: 2021. El repte és estirar la seva hegemonia a la Lliga i ampliar-la a Europa, terreny hostil fins i tot a les seccions des del 2015 a Berlín. Les derrotes han estat tan escasses com fragoroses —quatre: les dues de la Supercopa, una de Copa amb l'Espanyol i la de Roma a la Champions—, insuficients per afectar la seva condició d'invicte a la Lliga. Encara que la conjuntura convida a relativitzar a l'espera del desenllaç de la Champions, la memòria convida a un gran festeig: en un any en què pintaven bastos ha cantat Lliga i Copa sense aixecar la veu, amb la normalitat dels campions, com abans acostumava a fer el Madrid i des de fa anys fa el Barça.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Ramon Besa
Redactor jefe de deportes en Barcelona. Licenciado en periodismo, doctor honoris causa por la Universitat de Vic y profesor de Blanquerna. Colaborador de la Cadena Ser y de Catalunya Ràdio. Anteriormente trabajó en El 9 Nou y el diari Avui. Medalla de bronce al mérito deportivo junto con José Sámano en 2013. Premio Vázquez Montalbán.

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_