L’obra radical de Jordi Benito ja llueix a Granollers
El Parc de Ponent de la seva ciutat natal acull peces permanents, entre elles les ‘partitures pètries’ de Carles Santos
El Parc de Ponent de Granollers ja acull l’última gran obra d’un dels artistes més radicals que han donat les arts catalanes, Jordi Benito (Granollers, 1951 - Barcelona, 2008). És un conjunt d’instal·lacions i escultures que materialitzen, com no podia ser d’una altra manera en un creador de les seves característiques, un espai d’art total a la natura. Han passat deu anys des que Benito va morir prematurament i la seva ciutat ha volgut oferir-li aquesta manera d’homenatge pòstum inaugurant, durant la passada Diada de San Jordi, el projecte que va concebre fa més de 15 anys, el 2003. Tres anys més tard el va lliurar a Josep Mayoral, regidor d’Urbanisme en aquell moment, que ara, ja com a alcalde de la ciutat, finalment ha pogut realitzar.
“Aquest parc el fascinava per les seves reminiscències noucentistes i pel racionalisme dels seus autors, el despatx de Josep Martorell, Oriol Bohigas i David Mackay, els arquitectes que en ple franquisme van recuperar aquest corrent. Es va dissenyar en la feliç època preolímpica i es va inaugurar el 1989”, recorda l’estudiós Vicenç Altaió, comissari del projecte, a més d’amic íntim de Benito i profund coneixedor de la seva obra.
El conjunt escultòric del Parc de Ponent ha estat batejat De Vinaròs a Berlín i de Granollers a l’univers, en homenatge a l’exposició De Vinaròs a Berlín, que va tenir lloc a la galeria Carles Taché de Barcelona el 1994, en la qual es van estrenar dues de les quatre obres que el componen. A l’entrada hi ha una torre d’alta tensió sense electricitat amb els cables per fora, coronada pel signe de l’infinit; en un mur hi ha una fórmula científica gravada, i al fons s’ha instal·lat un gran cercle de 15 pedres de granit, que evoca el buit del músic John Cage, l’anell dels Nibelungos de Wagner i el Cercle Català, que Richard Long va crear el 1986. El mestre britànic del land art va crear aquesta obra per la Col·lecció La Caixa, amb pedres de Besalú que havia recollit amb Benito mateix.
Tres volums per explicar vida i creació
Complexa i rica com la de pocs artistes catalans contemporanis, tota la trajectòria de Jordi Benito s’ha recollit ja en els tres volums del catàleg raonat de la seva obra, titulat Idees com a imatges / Documents com a obres d’art, que ha publicat l’editorial Comanegra. El treball l’ha encapçalat Vicenç Altaió, que l’ha realitzat juntament amb Gloria Fusté i l’equip del Museo de Granollers, capbussant-se en una allau de llibres, materials audiovisuals, cartells, revistes i invitacions, 1.379 negatius, 2.627 fotos revelades, 14 llibretes manuscrites i la documentació de més de 150 projectes. Els primers dos volums es van publicar el 2016 i el tercer apareix ara. La família va deixar tot el llegat al Museu de Granollers, que el 2015 el va dipositar al MACBA per 25 anys amb l’encàrrec implícit que fos objecte d’una gran retrospectiva, que de moment encara no està programada.
Amb tot, el floró es troba al bell mig del llac: són les noves roques pintades de negre amb les partitures en baix relleu de l’enyorat compositor Carles Santos, amic i còmplice de Benito. “Es va haver de buidar el llac, instal·lar-les i tornar a omplir-lo. Benito va deixar el projecte planificat amb tots els seus detalls. El resultat és una obra d’art total, que posa en moviment el llenguatge, la música, la ciència, la tècnica i la història, amb la força de la passió per l’art”, indica amb exhaustivitat Altaió, destacant la importància del projecte “en un moment en què els programes d’escultura pública han desaparegut de l’agenda institucional”.
Crucificar-se sobre un piano
“Al parc la música s’escolta sense que ningú la toqui, però si no hagués mort el desembre passat, Santos hauria interpretat la partitura per a la inauguració. Música per a tots, aquesta és la utopia revolucionària d’un art minoritari, lliure i radical per a una cultura de masses”, afirma Altaió. No obstant això, va haver-hi una petita performance el dia de la inauguració.
Artista radical, capaç de combinar l’art conceptual amb les performances més viscerals, i tot això amb el disseny d’interiorisme i de mobiliari, segurament una inquietud heretada del seu pare, l’ofici del qual era el d’ebenista, Benito va ser l’artista que va inaugurar el Palau March com a primera seu de la Conselleria de Cultura el 1984, després de la restauració de la Generalitat, amb l’acció Epifania apoteòtica del megalomàrtir Sant Jordi.
Fascinat pels pianos i la simbologia taurina, Benito va impactar amb accions cruentes, com crucificar-se sobre un piano, recobrir-se amb els ossos d’una fossa comuna o
arraulir-se en els budells encara calents d’un toro esquarterat, la qual cosa el va portar a l’hospital amb una greu infecció. Fins a aquest punt portava Benito la unió entre la vida i l’art.
