Selecciona Edició
Connecta’t

SIM, pintures de guerra

Un llibre recull la poc coneguda trajectòria de José Luis Rey Vila, forjador d'algunes grans icones gràfiques de la Guerra Civil

Dos treballs que mostren l'evolució de Rey Vila: un catàleg per als magatzems Santa Eulàlia, del 1932, i un del 1937, ja signat com a SIM.
Dos treballs que mostren l'evolució de Rey Vila: un catàleg per als magatzems Santa Eulàlia, del 1932, i un del 1937, ja signat com a SIM.

Hi havia, d'una banda, l'estil, en aquarel·les de tendència expressionista, traç gruixut i enèrgic, figures amb prou feines perfilades en negre o marró fosc, indici d'algun color (una mica de vermell) diluït en la transparència del paper vegetal, tots lluny de l'efectisme del constructivisme rus imperant. I després, és clar, l'aspecte del dibuixant: educat, baix, d'ulls blaus, “pensatiu, retret, hermètic”, com el definia el seu pare, i amb un toc de dandi anglès. “Em temo que és un feixista emboscat i amb l'excusa de dibuixar se n’ha anat per les barricades espiant”, va reblar com a punta dels seus prejudicis Rafael Tona, del Comitè Revolucionari del Sindicat Professional de Dibuixants, per rebutjar la tasca d'aquell homenet que es va plantar amb la seva carpeta de dibuixos per si els hi volien publicar i contribuir així a la guerra propagandística que ja anava paral·lela a la física en aquell estiu del 1936. Potser el que el molestava de debò era el to i el protagonisme anarcosindicalista en qui se sentia més a prop dels socialistes i comunistes de la UGT i el PSUC… Amb prou feines unes setmanes després, va ser la CNT la que, des dels col·lectivitzats Tallers Graphos, editaria en forma d'àlbum Estampas de la revolución española. 19 de julio de 1936, 31 làmines enquadernades en espiral en tres idiomes d'aquell misteriós autor que signava com a SIM i que, juntament amb el Guernica de Picasso, es va convertir en una de les imatges pictòriques més carismàtiques i internacionals de la Guerra Civil espanyola, com ho demostraria l’ús que en va fer la revista Life el febrer del 1937 per il·lustrar un reportatge del conflicte.

Potser SIM s'havia estat preparant mitja vida per captar aquest moviment essencial i aquest realisme esquemàtic sense saber-ho. Des de quan era José Luis Rey Vila i, amb només 12 anys, estudiava en l'irlandès i catòlic Christian Brothers de Gibraltar, on el seu pare, agent de duanes del port de la ciutat de Cadis on el seu fill havia nascut el 1900, va decidir portar-l’hi perquè hi podia combinar l'anglès amb assignatures d'art i oficis, que enlluernaven el noi. Com l’enlluernaven els moviments de l'armada britànica i els uniformes i les desfilades que es va fer un fart de veure per culpa de la Primera Guerra Mundial.

Dibuix de SIM, del 1936, de la seva 'Dotze escenes de guerra'. ampliar foto
Dibuix de SIM, del 1936, de la seva 'Dotze escenes de guerra'.

La meca, ho tenia clar, era Barcelona, on hi havia la Llotja i bullia de possibilitats per a qui volgués dedicar-se a l'art: publicitat, grans magatzems, diaris, revistes… I aquí va trobar a finals del 1918 tot això, però també manifestacions massives de dones protestant per la carestia de la vida, els estralls de la grip (318 morts en un dia) i la duríssima vaga de La Canadenca que va paralitzar mig Catalunya (febrer del 1919). Un altre estímul per al seu natural rebuig al capitalisme i abonament per a les seves idees anarquistes, naturistes i veganes, que va reblar amb un antimilitarisme conreat durant els seus gairebé dos anys de servei militar a bord del Cataluña (1918-1920), que el va portar a la primera fila de la guerra colonial africana espanyola, al desastre d’Annual, i que donaria motiu a una carpeta d'anotacions gràfiques pràcticament inèdita: ¿Guerra en Marruecos?

Amb el bagatge de les 11 il·lustracions de Cuentos, de Nica Lund-Bourn, que va significar el seu debut com a dibuixant, l'observació de les tècniques del seu admirat il·lustrador Ricardo Marín (Blanco y Negro, ABC), amb el qual va col·laborar en la revista La Esfera i de qui adoptaria amb els anys el gust pels toros, el Quixot i el folklore andalús, i aquests dos primers anys a Barcelona, Rey Vila va viatjar per Europa, amb especial tirada per París. Consolidava la seva faceta d'il·lustrador i dibuixant, que perfeccionaria en tornar a la Llotja. En aquest moment hi va conèixer Elvira Augusta Lewi, novel·lista i articulista, entre altres publicacions, a D’ací i d’allà i a la Revista Ford, en la qual entre el 1931 i el 1936 col·laborarà, com ho farà també, i una altra vegada gràcies a una dona, la periodista Mari Luz Morales, futura directora de La Vanguardia en plena Guerra Civil, en les publicacions dels prestigiosos magatzems Santa Eulàlia.

Contrasta misteriosament la llum mediterrània, els colors blaus, blancs i marrons i l'aire art déco de línies fines dels personatges que caracteritzen els treballs de Rey Vila en aquestes publicacions amb el predomini del negre i marró de les aquarel·les de guerra d'aquest tal SIM, enigmàtica signatura en tinta xinesa fina que bé podia confondre's amb les sigles del temible Servei d’Intel·ligència Militar republicà. Més aviat semblaria respondre a l'abreviatura de Simone, per l'escriptora i militant d’esquerres Simone Weil, que Rey Vila hauria conegut a París i a la qual hauria acompanyat al front de l’Ebre. Així ho sostenen Joan Prados i Jaume Rodon a SIM. Dibuixant de la revolució que, profusament il·lustrat, acaben de coeditar Viena i l’Ajuntament de Barcelona.

Una línia per acabar amb l'angoixa

Treball de Rey Vila amb la seva 'línia essencial', que va realitzar el 1957 sobre la Guàrdia Real anglesa.
Treball de Rey Vila amb la seva 'línia essencial', que va realitzar el 1957 sobre la Guàrdia Real anglesa.

“Quan ens acostem a qualsevol ésser viu rebem un primer xoc visual, aquest és el punt de partida del meu sistema lineal. Es constata primer l'embolcall carnal; després, penetrant més a fons en el subjecte, s’hi detecta una carcassa, un esquelet. Descobert aquest, es percep que hi ha una mica més; hi ha encara, més definida, una línia que es detecta. Aquesta és la línia que cal traduir (…). Després d'un treball de despullament molt llarg, em reservo la línia que considero essencial i provo de donar a aquesta línia el valor de la instantaneïtat”. Així definia José Luis Rey Vila en una entrevista a França el que va batejar com “la ligne essentielle”, sens dubte una depuració a la mínima expressió del que en realitat sempre havia caracteritzat la seva obra i que va anar polint amb els anys, en un procés en el qual les aquarel·les de la Guerra Civil no haurien estat res més que un pas evolutiu intermedi entre els seus catàlegs art déco i les obres definides per una línia principal i alguna de complementària. “Veig en la línia essencial l'antídot a l'angoixa”, va dir. En la fase prèvia a aquesta, a mitjans dels 50, dibuixos fets de mil ratlles a bolígraf blau o negre. La reeixida culminació d'aquest estil genial va arribar l'abril del 1957, amb la visita a París de la reina Isabel II d’Anglaterra. La desfilada de la Guàrdia Reial vista a través de la línia essencial li va donar per a un quadernet que va exposar amb èxit a la llibreria Saint-Germain de París. En l'última recta de la seva carrera, potser un retorn a les desfilades que va presenciar a Gibraltar quan era un noi.

A les internacionalment conegudes Estampas de la revolución española (a la difusió de les quals no va ser aliena la tasca de la parlamentària anglesa Nancy Astor, amb qui va fer amistat, enèsima demostració de la capacitat d'enlluernar les dones que sempre va tenir l'artista), Rey Vila va produir aquest mateix 1936 també Doce escenas de guerra, que va editar el Comissariat de Propaganda de la Generalitat i que va generar també calendaris i targetes postals. Es va autoeditar España. Jornadas heroicas i es van quedar sense publicar làmines amb l'horror i la incredulitat de la població civil davant els bombardejos feixistes, en una sèrie que els autors del llibre bategen com a Cuaderno del horror. Hi consten il·lustracions de SIM a capçaleres com Moments o SIAS, aquesta última de la Conselleria de Sanitat, per a la qual va fer també cartells. En realitat, molt pocs, perquè la suavitat del gest que destil·len les seves figures entranyables sorgia de les mateixes tècniques que les aquarel·les: traços gruixuts i negres i esquitxades vermelles. En aquest periode es va forjar l'àlies de “pintor de la revolució”, que li va dedicar el seu amic artista Carles Fontserè.

Enviat segurament per la Generalitat a París el 1937 com a delegat per a l’Exposició d'aquell any, Rey Vila s’hi va establir definitivament. Va trepitjar Espanya només dues vegades i en visites llampec: el gener del 1939, Barcelona, per enterrar el seu pare, i el 1956, Sevilla, per visitar el seu germà. SIM va desaparèixer per sempre i Rey Vila es va casar, el mateix dia de l'ocupació alemanya de París, amb Odette Marie Mantois, obtenint així la nacionalitat francesa, un matrimoni blanc que amb prou feines va durar quatre anys, quan la jove es va cansar que l'artista deixés que els coloms envaïssin literalment el seu bell apartament en plena columbofília o que pintés hores a la banyera instal·lat amb una taula creuada amb les pintures o que anés nu, com ja havia fet a Barcelona escandalitzant els seus veïns d’Horta.

Algunes exposicions notables a París i alguna altra, poques, a Barcelona o Sevilla mai el van treure de l'anonimat en el qual va viure. Va morir el 1983 també en silenci, trobat per la seva germana després de dies de no veure’l convertit amb prou feines en un traç, una silueta entre teles, caixes i llibres.