Selecciona Edició
Connecta’t

Tan utòpics com fallits

L'artista visual Domènec reflexiona al Macba i al Mies van der Rohe sobre les arquitectures socials i la memòria dels edificis

Instal·lació de Domènec al Pavelló Mies van der Rohe de Barcelona.
Instal·lació de Domènec al Pavelló Mies van der Rohe de Barcelona.

Després de la Guerra Civil la muntanya de Montjuïc es va omplir d'infrahabitatges per donar recer als milers de persones que van viatjar a Barcelona amb l'aspiració d'aconseguir una vida millor. El Pavelló de les Missions construït per a l'Exposició Internacional del 1929 es va convertir en una mena de centre d'internament (Centre de Classificació d'Indigents, es deia), en el qual s'amuntegaven famílies que havien viatjat sense permís de treball a l'espera que les deportessin al seu lloc d'origen. Una mesura que va ser aplicada a 150.000 persones, que van veure com el seu somni es frustrava per sempre. L'episodi, que es va allargar fins a mitjans dels seixanta i en el qual un bon nombre de persones van viure en condicions infrahumanes a l'Estadi Olímpic i els voltants, va acabar sepultat per la història oficial i és un dels que utilitza Domènec (Mataró, 1962) per colpejar consciències. I ho fa de la manera més subtil possible: despulla de tots els elements de luxe el pavelló ideat per Mies van der Rohe per al 1929, “un teatre del poder creat per Alemanya només per a la recepció presidida per Alfons XIII”, traient catifes, cortinatges de vellut i trons, encarnats per les cadires Barcelona, i al seu lloc hi ha estès tovalloles, samarretes i llençols, a més de col·locar-hi dues petites cadires de fòrmica, donant una visió de com hauria pogut acabar l'edifici si no s'hagués enderrocat al final de l'Exposició.

La instal·lació L'estadi, el pavelló i el palau del Mies –acompanyada d'una publicació en forma de diari en la qual es reprodueix l'article del 1996 de Josep Maria Huertas Clavería que denunciava aquesta realitat– estarà oberta fins al 6 de maig. És l'epíleg de l'exposició Ni aquí ni enlloc, comissariada al Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba) per Teresa Grandas, una mena de retrospectiva que reuneix 20 obres de l'artista visual Domènec realitzades entre els anys noranta i l'actualitat que es poden veure al Macba fins a l'11 de setembre. A la mostra es dona veu als discursos no oficials, s'allunya dels relats dominants i restitueix la memòria dels llocs, alhora que reflexiona sobre les arquitectures utòpiques europees “obstinades a construir formes de vida més justes i igualitàries, alternatives al sistema capitalista que accentua les diferències de classe”. Entre els exemples que Domènec il·lustra, hi ha la barcelonina Casa Bloc (a Sant Andreu), que va construir el moviment GATCPAC com a habitatges socials, amb espais comuns i cooperativa i biblioteca, però que la Guerra Civil va pervertir quan va acabar sent ocupada per militars. També la reproducció de l'habitació de l'hospital de Paimio, a Finlàndia, d'Alvar Aalto, que en la reinterpretació de l'artista acaba sent una habitació cega i inhòspita, “ja que els que hi anaven tenien moltes possibilitats de morir de tuberculosi”, o una instal·lació en la qual es reprodueixen tres edificis del barri obrer (per a famílies de les antigues colònies) dels Minguettes de Lió, que van ser enderrocats per evitar la tensió social.

“Els edificis no m'interessen per la seva estètica, sinó per la vida que es genera al seu voltant", explica Domènec. És el cas del treball exposat al voltant del Kultuuritalo, Casa de la Cultura, de Kallio, Hèlsinki, creat també per Aalto entre el 1952 i el 1958 a partir del treball voluntari dels veïns. Domènec rescata el testimoni d'aquests ciutadans que expliquen el seu treball que ha quedat ocultat per l'enorme pes del destacat arquitecte.

Una de les últimes obres de Domènec que es poden veure és Souvenir Barcelona, una col·lecció de 27 postals –a disposició dels visitants, que se les poden endur– que reprodueixen zones de Barcelona que han viscut conflictes, guerres i demolicions. Com la plaça de Catalunya, el Born o la Mina, una mena de record alternatiu a l'imaginari estereotipat, optimista i amable de ciutat culta, moderna i colorista que presenta Barcelona en l'actualitat i que amaga històries de marginació i misèria, lluites de classes o repressions. És l'altra Barcelona. L'altra història oculta pel pas del temps.

El pavelló suma còmplices

Roberta Bosco

“El nostre objectiu fundacional és promocionar la cultura arquitectònica de base, organitzant activitats que involucrin la ciutadania i els creadors d'altres disciplines”. Ho va recordar Anna Ramos, directora de la Fundació Mies van der Rohe, en la presentació de la nova temporada, que coincideix amb l'Any Europeu del Patrimoni Cultural, efemèride que, segons Ramos, “proporciona un context privilegiat i encaixa amb la nostra raó de ser”.

La Fundació, que augmenta tant les activitats com les jornades de portes obertes, s'ha caracteritzat sempre per la seva col·laboració amb els instituts de cultura estrangers i diversos agents del món de l'art i la cultura catalana. Aquest any amplia la seva xarxa de còmplices amb la incorporació del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba), l'Institut del Teatre i l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). Precisament la instal·lació de Domènec és fruit de la col·laboració amb el Macba.

“Les intervencions artístiques són molt importants perquè ofereixen noves mirades sobre el pavelló i connecten amb nous públics”, va indicar el comissari de premis i programes, Ivan Blasi. La seva col·laboració amb el festival Sónar, més que consolidada, que s'ha materialitzat en projectes sonors experimentals de gran interès sota el comissariat de Lluís Nacenta, aquest any comptarà amb la britànica Mileece, que esborrarà les seves formes, destacant els cèlebres materials que el caracteritzen: acer, travertí romà, marbre verd i ònix daurat. Un altre projecte, a càrrec de Spencer Finch, vincularà l'estètica de Mies van der Rohe amb la filosofia zen, tot i que l'arquitecte no va visitar mai el Japó.

Es repeteix la consolidada col·laboració amb el cicle de la Filmoteca Per amor a l'art, que planteja una relació transversal entre el cinema i les altres disciplines, mentre que el cicle Pantalla Pavelló, dedicat a l'arquitectura d'una ciutat, serà protagonitzat per Roma. Completen el programa la primera conferència d'arquitectura i mitjans, la segona edició del Young Architecture Award, extensió per als joves del cèlebre Premi Mies van der Rohe, quatre publicacions i una nova beca intitulada a Lilly Reich, menystinguda coautora del pavelló, que es proposa donar visibilitat a persones i projectes injustament discriminats.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >