Selecciona Edició
Connecta’t
TELEVISIÓ

Aprendre català mirant ‘Crackòvia’

'Katalonski' és una variant d'un gènere molt estimat a TV3, trobar estrangers a Catalunya, catalans a l'estranger o localitzar estrangers catalanoparlants

Halldór Már, presentador de Katalonski.
Halldór Már, presentador de Katalonski.

Katalonski busca pel món gent que parli català. Els casos més singulars són els que el parlen perquè sí, no perquè al darrere hi hagi una tradició familiar, una oportunitat professional o una expectativa migratòria, tot i que aquesta és una actitud exemplar. El punt més feble és quan el programa passa de llarg d’un personatge que penses que pot explicar més coses, a més de cantar-te un mariachii ser professor de Medicina. El presentador, un músic islandès que viu a Barcelona, Halldór Már, segurament fidel a un guió que afavoreix més la convivència que l’interrogatori, cercant l’empatia, té una excessiva tendència a posar-se a tocar. La cuina, que fan els seus convidats, i les cançons són els dos estris d’acostament. De fet, més d’un ha començat a tractar el català perquè li va agradar una determinada cançó de Manel o de Joan Manuel Serrat. El segon capítol, dedicat a mexicans, va mostrar la gran influència de Serrat, que una jove antropòloga, a qui el programa facilita una trobada amb el seu ídol, adora. Un bon ambaixador de la cultura catalana. Un clixé que mai no m’havia cregut tant com veient aquest capítol.

Katalonski és una variant d’un gènere molt estimat a TV3, que és trobar estrangers a Catalunya, catalans a l’estranger, passejar visitants d’altres països, mirar que aquests visitants et convidin a casa seva o, en aquest cas, localitzar estrangers catalanoparlants. Fins i tot Polònia va fer brometa sobre la passió per aquesta gamma de programes. Si realment hi ha un missatge en el substrat d’aquest espai no és demostrar-nos que hi ha un amor universal pel català, sinó, seguint George Steiner, que la Babèlia humana no va ser una maledicció divina, un càstig, sinó una riquesa... accessible. Per aquesta raó, Katalonski fa més el seu paper quan ens presenta un noi mexicà que parla català perquè mirava Crackòvia (!), que l’ha aprés escoltant ràdio i tele en català, que no pas presentant-nos la lingüista nord-americana Mary Ann Newman, que per si sola mereixeria tot un programa, però que no és un espècimen pur de katalonski. Aquests primers programes, a pesar del freqüent guitarreig, ens han mostrat que cal seguir donant-li una ullada. Té una bona habilitat per trobar els personatges i hi ha, a més, un excel·lent tractament dels exteriors, que fa que, de vegades, semblin paisatges urbans mai vistos. Després d’aquest programa ja solament li resta a TV3, com em comenta Rudolf Ortega, fer el seu revers: catalans que per les mateixes raons que els amics que surten a Katalonski, una no formulada prodigalitat intel·lectual, parlin friülà, bretó, guaraní...

Benvinguts a la família. Aquesta sèrie va tenir un primer capítol amb una colla de prometedors enunciats que, en els capítols següents, no van sostenir la mateixa força, o no tots. Mentre l’Àngela i la Victòria no defallien, la construcció de la parelleta jove, per exemple, que s’endevina des del principi, té massa revolts, s’allarga excessivament per poder-ho resoldre també en el darrer capítol. Va arribar aquest episodi final i els autors van demostrar que sabien fer molt més bé els primers capítols que continuar-los. I que els darrers tampoc se’ls donen malament. L’últim capítol obre un nou misteri que embolicarà —si és que el cas de l’IVA en permet la continuació— la difícil supervivència de les dues famílies protagonistes, que són una mica raretes, però que serveixen en aquest episodi per fer una ègloga a la institució, això sí, amb lligams renovats. Vet aquí per què la sèrie es titula Benvinguts a la família. No era tan gamberra com semblava.

 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >