Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Riallada amarga

Miralles se submergeix sense escafandre en les aigües pestilents de la lletjor

En la veu de Joan Jordi Miralles hi sura la ira freda de Jelinek, des d’un noi que treballa en una hamburgueseria.
En la veu de Joan Jordi Miralles hi sura la ira freda de Jelinek, des d’un noi que treballa en una hamburgueseria.

Quan el protagonista d’Aglutinació, de Joan Jordi Miralles (Osca, 1977), premi Joanot Martorell de narrativa 2017, desembarca a Londres, acuitat per una culpa que no es revelarà fins a l’últim terç de la novel·la, l’encarregat de l’hamburgueseria on troba la primera feina l’instrueix sobre l’actitud de cara al públic: “El que la gent vol és que qui serveixi sigui amable, atent i sol·lícit, que somrigui i denoti optimisme. Hem de vendre felicitat. Està demostrat que d’aquesta manera augmenta l’apetit del client”. Si es canviés “sentir” per “escriure” i “client” per “lector comú”, de seguida s’obtindria una cartografia d’un tipus de pràctica literària gens desconeguda per aquests verals —una literatura intranscendent, sentimental, comercial i, en definitiva, buida—, que Miralles evita com si fugís del mal en llibres anteriors (Una dona meravellosa, La intimitat de les bèsties) i també aquí: Aglutinacióavança sacsejat per una energia interna desbocada, com si cada frase anés propinant cops, o com si fos una onada de temporal que volgués perforar el dic de contenció del lector, com si l’autor perseguís que el lector veiés els abismes que hi ha en els llocs normals de cada dia. A pesar que no és infreqüent que es relacioni els seus llibres amb els exabruptes demolidors que omplen els monòlegs obsessius de Thomas Bernhard, és més plausible vincular-lo amb la ira de gel d’Elfriede Jelinek o amb la sòrdida tenebra que pobla les pel·lícules de Michael Haneke. Lluny d’espantar-se de la incomoditat que genera el seu univers punitiu i claustrofòbic fins a l’asfíxia, Miralles se submergeix sense escafandre en les aigües més pestilents de la lletjor i la crueltat.

Narrada en segona persona —manera eficaç de convertir el lector en algú tan estagnant com el protagonista—, Aglutinació es centra en els exercicis de supervivència de quan s’arriba a Londres sense ni cinc i amb la voluntat delmada per un episodi del passat recent que no cal pronunciar perquè està arrelat a la memòria: els episodis alcohòlics, la virulència de les aventures sexuals, l’agressivitat, el desvari que mena el vagareig del protagonista per un Londres molt trist, són originats per aquesta peça clau que Miralles oculta al llarg del relat: el lector, al cap i a la fi, sempre vol saber què ha passat abans que comenci l’espectacle de l’argument. I mentre espera que la veu del narrador filtri alguna informació que aclareixi l’estigma, l’error, o el crim que el va corcant, el lector es deixa endur per la vertiginosa apatia de les seves peripècies, a la cuina de l’hamburgueseria de la seva primera feina, rere el taulell de l’hotel on treballa després de conserge de nit, en els quartos desballestats on dorm, en l’agrest ménage à trois que manté amb una parella de japonesos, i que es narra amb un realisme cru d’alta tensió, com una metàfora de l’angoixa del buit i del camí que el condueix cap a l’autodestrucció. Però l’angoixa, el buit i l’autodestrucció no són exclusius seus: al costat dels companys de feina amb qui ha de conviure, corroïts per un catàleg extens de defectes i desfiguracions de la realitat, fins i tot és probable que la seva conducta sigui sensata. Que els coreligionaris de la Ciència Celeste siguin els únics que s’adonin que algun problema el persegueix amb massa insistència no deixa de ser una més de les extravagàncies que serveixen per alleugerir el text de tanta opressió: “Veure com una colla de tocats de l’ala asseguts en una platea es disposen a ser abduïts pels extraterrestres pot arribar a provocar una vigorosa i desmesurada riallada”. Una riallada, sí, però amarga perquè el preu d’acumular experiències és alt: “El gest del somriure ha estat reemplaçat per una ganyota inversa, com si uns dolorosos pesos et tibessin les galtes cap al centre de la Terra”.

Una vegada se sap el motiu del viatge a Londres, s’entén que el protagonista deambuli sense res de transcendent que el sustenti; però el que se sap, sobretot, és que a Aglutinació Miralles ha tornat a escriure una novel·la sense lliurar-se a cap mena de consolació o conformitat amb res.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >