Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Per sota del soroll

Les canallades feixistes suren amb la naturalitat de qui refà el passat de la memòria caòtica

Tot novel·litzant els records familiars, Natalia Ginzburg il·lumina les escenes amb girs i frases exactes.
Tot novel·litzant els records familiars, Natalia Ginzburg il·lumina les escenes amb girs i frases exactes. afp

Fer reviure els clàssics amb noves traduccions és part de la higiene bàsica d’una cultura democràtica, en particular si és petita com la catalana. Millor encara si aquestes noves versions s’incorporen al repertori de lectures contemporànies de clàssics estranys i alhora indefugibles. És el cas de Lèxic familiar (1963). Hi havia una traducció introbable de 1989 de Mercè Trullén, amb l’atrevidíssima decisió de canviar-li el títol per Vocabulari familiar, el mateix any que Trieste publicava en castellà la versió de Mercedes Corral, quan s’havien publicat a Alianza, tan d’hora com el 1966, Las pequeñas virtudes, traduïdes per un novel·lista apreciable, Jesús López Pacheco. En tot cas, aquesta versió d’Elena Rodríguez és neta i fluida, malgrat alguna solució més artificiosa que natural i planera, que són virtuts de la prosa de Ginzburg. No estic segur que hagi estat la millor decisió traduir per negreria, en el lèxic de la mare, allò que aquí s’entendria com a gitaneria. Res a veure, en tot cas, amb la gominola lingüística que sovinteja a TV3 als doblatges de pel·lícules, allunyant artificiosament la llengua de la pantalla de la llengua dels carrers, amb assassins, psicòpates i analfabets que parlen un català primmirat i llefiscós (a banda de l’atreviment de doblar el castellà d’Eduard Fernàndez, Javier Bardem o Victoria Abril: l’efecte de falsificació té llavors alguna cosa de diabòlica metàfora).

La naturalesa d’aquest llibre és enigmàtica i subtil. El seu encant lent i climàtic l’acosta a les tragèdies sense èmfasi dramàtic ni embalum retòric. El que està passant en aquella casa de Torí plena de gent té una gravetat tan considerable com és la supervivència sota el feixisme mussolinià. La família Levi és benestant i culta, d’esquerra liberal propera al socialisme, però alhora s’impliquen uns en la subversió modesta, altres en la subversió més perillosa, i, fins i tot, alguns més s’instal·len a l’exili. Però tota temptació heroica o mitificadora queda sepultada i com suspesa per la delicadesa amb què Ginzburg rescata els records d’una llengua familiar i pròpia, codificada sense intenció però expressiva i necessària per a la comunicació domèstica entre germans, entre pares, parelles i amics. Amb bon sentit, d’aquest efecte torbador en parla Llucia Ramis al seu expressiu pròleg.

Per això la llengua és tan important en el llibre, i per això una i altra vegada l’autora il·lumina l’escena reportant l’expressió exacta, el gir costumista, el matís íntim dels que es troben com a casa, perquè són a casa. El pare i els seus renecs o les seves violències abruptes no es compadeixen amb el càrrec de professor, el professor Levi, sempre enredat en teixits cel·lulars, respectat i seriós. Al revés, el veiem a la llum tèbia i molt sovint irònica de l’exageració i l’escarafall perquè així el veu i el recorda la seva filla Natalia Levi, abans de casar-se amb qui seria el pare de les seves tres criatures i de qui prendria el nom literari, Leone Ginzburg. Esmentar-lo a ell és esmentar un dels membres més actius i brillants dels equips de la resistència intel·lectual d’esquerres, alguns d’ells escèpticament comunistes, com la mateixa Ginzburg, sota la Itàlia feixista: va ser detingut diverses vegades, com ho van ser els germans i el pare d’ella, però l’última va costar-li la mort a la presó el 1944.

Quan ho esmenta no està al·ludint a un drama sinó a un fet quotidià. El degoteig de canallades feixistes (la fugida d’Itàlia d’altres jueus com ells, la retirada de passaport, la suspensió de la càtedra del pare, l’assassinat del seu marit, el confinament d’ella...) s’instal·la a la novel·la amb la naturalitat de qui refà el passat a la memòria caòtica. Es concentra aquí i es dilata allà, barreja els viatges a la presó per portar roba neta al pare amb les converses tafaneres amb les minyones de casa o amb les amigues de la mare. El seu és un altre gran personatge, gairebé sempre esvalotada i sovint irritant en les seves categories i dicteris. Ara vol aprendre rus i ara encarrega vestits nous, ara aprèn piano i ara ho deixa tot per avorriment, mentre per aquella casa poden anar passant el malhumorat i esquerp Cesare Pavese —el seu és el retrat més aspre i fins i tot rancuniós del llibre— o el mateix Giulio Einaudi. Havien fundat una petita editorial que es farà de seguida gran i important, quan ella està ja a punt d’abandonar-la.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >