Selecciona Edició
Connecta’t
QUADERN

Odissea al riu Éssera

Catalana de Gas va posar en marxa fa cent anys, per abastir l’economia de Barcelona, la central hidroelèctrica de Seira, joia arquitectònica al cor del Pirineu aragonès que es manté gairebé intacta

Vista actual de l'alternador.
Vista actual de l'alternador.

El riu Éssera baixa des del massís de la Maladeta entre gorges de vertigen i cims enfarinats per les últimes neus de la primavera. Al municipi de Seira la vall s’aplana, el descens fa un breu recés. El vell poble de Seira està elevat, degudament protegit per columnes de roques; el nou poble, La Colònia, és al peu de la carretera que puja a Benasc. El disseny dels seus edificis no té res a veure amb l’arquitectura de la Ribagorça: “És d’un estil marcadament alpí”, explica en un fullet la Diputació d’Osca. La Colònia és un nucli urbà construït fa més d’un segle per acollir la mà d’obra de la central hidroelèctrica de Seira, inaugurada el 1918 sense festes ni mostres d’alegria institucional, després de sis anys de complicacions èpiques. Un segle després, la central és una de les joies industrials més desconegudes d’Espanya, i encara està en funcionament.

“Sembla un saló de ball”, diu José Arrieta, director de comunicació d’Acciona Energía, l’empresa que explota la central des del 2009. Arrieta i José Antonio Cubero, tècnic de l’empresa i màxim expert sobre Seira, acompanyen QUADERN durant la visita a la central hidroelèctrica. L’interior de l’edifici és un viatge al passat, com si es tractés d’una pel·lícula d’època. Tres de les quatre turbines i alternadors mantenen la cuirassa dels aparells adquirits el 1917 a les empreses suïsses Escher Wyss i Oetikon. Els aparells de comandament es mantenen intactes, amb teranyines entre els cables en desús. Els detalls decoratius són els mateixos, i en perfecte estat: les rajoles del terra són rogenques i delimitades per esferes blanques; les dels murs són quadrats blancs i blaus. Per damunt s’eleva una plataforma de càrrega de 50 tones instal·lada aquell 1917 i que encara està en servei. L’espai s’il·lumina amb llums de forjats de ferro amb formes musicals, el detall més modernista de l’edifici. El sostre és una volta d’una gran modernitat, amb unes discretes sortides d’aire verticals que es confonen com a guarniment. Malgrat la singularitat del disseny interior de la central i de la colònia de Seira, no hi ha constància documental de qui van ser-ne els arquitectes.

Amb Seira, el 1918 es completava la línia de tensió de més llarga distància d’Europa

La Societat General de Forces Hidroelèctriques (SGFH) va obtenir el 1911 les llicències per explotar els salts d’aigua del riu Éssera a través de l’enginyer Francisco Bastos i de l’empresari Eugenio López Tudela, tots dos aragonesos. Els principals accionistes de SGFH eren la Societat Catalana de Alumbrado de Gas —que un any més tard es constituiria en Catalana de Gas i Electricitat, el que avui és Gas Natural— i la família manresana Bertrand, Manuel Bertrand Salsas i el seu fill Eusebi Bertrand Serra. Bastos, que també n’era accionista, era el director d’orquestra, l’Ulisses que comanda la nau, mentre els Bertrand, un dels llinatges tèxtils més antics, hi participaven perquè l’electricitat de l’Éssera havia d’alimentar les seves fàbriques a Catalunya. El viatge de recerca d’Eusebi Bertrand el 1909 a la Ribagorça aragonesa, acompanyat de Bastos i López Tudela, va ser reproduït pels diaris locals com una visita important: Bertrand era diputat, fundador de la Lliga Regionalista i propietari d’una de les carteres industrials més importants d’Espanya fins a la seva mort el 1945.

Competència entre industrials

Treballadors escarbotant la muntanya. ampliar foto
Treballadors escarbotant la muntanya. AJUNTAMENT DE SEIRA

El 1912, tot just constituïda Catalana de Gas i Electricitat, de la qual era president Eusebi Bertrand, la companyia adquireix SGFH i assumeix l’explotació del riu Éssera com a columna vertebral del seu negoci hidroelèctric. El principi de segle XX és un moment cabdal en la història empresarial de Catalunya perquè s’obre un període de competència ferotge entre proveïdores d’energia. Els principals operadors eren noms com Riegos y Fuerzas del Ebro —del grup de La Canadenca de Frederick Pearson—, Energia Elèctrica de Catalunya (EEC) i La Productora de Forces Motrius. Si aquestes tres van treballar als rius del Pirineu català, Catalana de Gas es va centrar en Aragó, establint la que havia de ser, amb la inauguració de Seira el 1918, la línia de llarga distància de més tensió d’Europa, per cobrir 225 quilòmetres fins a Barcelona, Terrassa i Sabadell.

Davant de la pressió de les inversions internacionals per aconseguir el mercat energètic —La Canadenca era de capital anglosaxó i EEC tenia la matriu a França—, Catalana de Gas es va beneficiar de la reacció del Govern d’afavorir empreses espanyoles, com s’explica al petit museu de l’Ajuntament de Seira: “En el context d’una important política nacional per frenar l’empenta de les empreses estrangeres, la Companyia Catalana de Gas i Electricitat va obtenir la llicència d’explotació del riu Éssera”. El museu subratlla que aquella estratègia estava dissenyada “especialment per a la indústria tèxtil catalana”.

És en la qüestió de les influències on apareix un dels accionistes més destacats de Catalana de Gas, el líder de la Lliga Francesc Cambó. No només era Bertrand un home de confiança de Cambó, sobretot ho era Bastos. Quan Cambó va ser nomenat ministre d’Hisenda el 1921, va escollir Bastos com a director de Tabacs per posar fi a la xarxa de tabac de contraban de Joan March, un duel que va generar multitud de pàgines a la premsa i batalles legals.

Muntatge dels generadors de la central. ampliar foto
Muntatge dels generadors de la central.

Les obres de la central de Seira van durar sis anys, entre el 1912 i el 1918. No era el pla previst: Cubero recorda que el referent per a Catalana de Gas eren els dos anys que EEC va necessitar per aixecar la central de Capdella, a la Vall Fosca. La Veu de Catalunya va publicar el maig del 1914 una nota sobre la memòria dels resultats de Catalana de Gas del 1913. Sobre les obres a Seira, La Veu deia que la companyia volia tenir llesta la central per presentar-la a l’Exposició d’Indústries Elèctriques, projecte de fira internacional que la Mancomunitat de Catalunya estava planificant. L’evolució de la infraestructura era lenta, explicava el diari, i per nombroses raons: “Lo abrupte del terreny, la falta de vies de comunicació i d’obrers per la demanadissa que d’ells han fet les societats similars que treballen per aquelles regions, la cruesa del clima i lo grandiós de les obres han sembrat de dificultats els treballs”. Tot i això, Catalana de Gas confiava que Seira fos inaugurada el 1914.

Guerra mundial i altres guerres

Seira no va entrar en funcionament fins quatre anys més tard perquè el projecte va coincidir amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial. El conflicte va provocar un encariment i una carestia de materials que van alentir el projecte fins i tot en detalls petits: els forjats de les finestres del club social de Seira, encara avui en funcionament —l’únic restaurant i bar del municipi—, són de ferro que es va haver d’importar dels Estats Units. “Fins i tot els panys són de ferro americà”, explica Cubero. El Cercle Recreatiu de Seira va ser construït el 1914 en només nou dies per servir de cafeteria per als treballadors. La massa laboral va oscil·lar entre els 200 i els 2.300 empleats assolits el 1917. El Cercle Recreatiu encara és el lloc de trobada dels 150 veïns de Seira. En una de les sales del menjador es conserven dues prestatgeries que eren part de la biblioteca comunitària: encara hi ha novel·les i tractats sobre electricitat de finals del XIX i una col·lecció de manuals d’enginyeria de la dècada dels quaranta.

Construcció de l'edifici de la central. ampliar foto
Construcció de l'edifici de la central.

Els subministradors de Catalana de Gas eren suïssos, un país neutral, i nord-americans, perquè el material podia arribar per mar sense creuar cap país en conflicte. La companyia de Zuric Escher Wyss va subministrar les turbines de Seira, però també les d’altres centrals, com les de Capdella (EEC), Seròs i Talarn (ambdues de La Canadenca). Cubero explica al llibre La aventura hidroeléctrica en el Valle del Ésera que pràcticament tot el que podia sortir malament a Seira va sortir malament: “Tots els possibles problemes que vaticinava Bastos han sorgit i la marxa de les obres ha estat, segons ens explica l’enginyer en cap de les obres, Federico Jiménez, del tot anormal”. Els contratemps s’acceleren a partir de l’esclat de la guerra, i els exemples d’això són nombrosos: Seira es nodreix d’aigua a pressió a partir de dues canalitzacions subterrànies de nou quilòmetres conegudes com el salt d’aigua d’El Run. El 1914 es va comprar part de les canonades a l’empresa Ferrum de Katowice —a la Silèsia alemanya, que va passar a formar part de Polònia acabada la guerra—, però els britànics van aconseguir aturar l’enviament. Catalana de Gas va trobar una alternativa adquirint 650 tones de xapa als Estats Units que van muntar-se als tallers de l’empresa Sucesores de E. Coral de Barcelona.

Un altre inconvenient greu per a Seira que es va produir el 1914 va ser l’expropiació al port de Lisboa de 500 aïlladors que transportava un vaixell alemany. La batalla també era entre promotores hidroelèctriques, sent La Canadenca la més agressiva de totes per la seva potència financera. Pearson —mort el 1915 quan el transatlàntic que el traslladava a Londres va ser torpedinat per un submarí alemany— feia mans i mànigues per absorbir companyies competidores. Diego Mayoral, directiu de Catalana de Gas, escriu el 1916 que La Canadenca pressiona per apujar preus i quedar-se amb els abastiments que prèviament encarregava Seira, com va ser el cas de 400 tones de coure comprades als Estats Units. La Canadenca també va aconseguir apropiar-se de la llicència de transport d’un tren pagat per Catalana de Gas que va ser retingut a França.

Disset morts en sis anys

Cambó va visitar les obres de Seira l’agost del 1917 amb el seu company de viatges Oleguer Junyent, escriptor i escenògraf del teatre del Liceu. No es coneix constància documental del resultat de la visita, però un expert de la Ribagorça com Rafa Solana ha escrit a la revista Desnivel que Cambó no va quedar satisfet pel lent progrés del projecte. Mentrestant, els seus homes de confiança feien mans i mànigues per proveir equipament a Seira. Bastos i els germans Bertran i Musitu van comprar el 1913 l’empresa anglesa de maquinària tèxtil Sumner. Bastos, Bertran i Cia van vendre a Catalana de Gas alguns vehicles, entre ells una màquina tractora que va ser notícia a Barcelona, com explicava La Vanguardia el 5 d’abril del 1914: “Aquests dies ha cridat l’atenció del públic un magnífic tren, format per un tractor de vapor i cinc vagons, que la S. A. Catalana de Gas i Electricitat ha adquirit, per al seu servei hidroelèctric, de la casa Bastos, Bertran Germans i Cia. [...]Com a primera prova es va fer l’ascensió del tren carregat al Tibidabo, amb resultat completament satisfactori malgrat l’estat fangós del camí per les darreres pluges”.

Espanya vivia una època tempestuosa en reivindicacions sindicals i polítiques, i no és casualitat que el quarter de la Guàrdia Civil fos un dels primers edificis que es van instal·lar a la colònia de Seira. Encara avui serveix de caserna per a aquest cos policial. En sis anys van morir disset treballadors a Seira, sense comptar els decessos del 1918 causats per la pandèmia de la grip espanyola. Alguns dels morts de Seira van aparèixer a la premsa, en concret dos homicidis amb arma de foc i el d’un home, de nom Bernavé Viñas, que va caure el novembre del 1913 a l’Éssera, i el cos del qual va ser trobat —“sense braç ni espatlla”— sis mesos més tard, segons va informar La Vanguardia.

Vista d'una de les conduccions d'aigua. ampliar foto
Vista d'una de les conduccions d'aigua.

Seira va començar a enviar electricitat a Barcelona el 6 d’agost del 1918. No hi va haver inauguració oficial, cap personalitat hi va ser present. La premsa catalana es va limitar a reproduir un comunicat de dues línies de l’empresa anunciant la bona nova. Catalana de Gas va prosseguir els dos anys següents la conquesta de l’Éssera i el Cinca amb les centrals d’Argoné, Campo i Arias. El 1928 va cedir l’explotació del seu negoci elèctric a la Cooperativa de Fluït Elèctric —posteriorment integrada a Hidroelèctrica de Catalunya i finalment, a Endesa— per centrar-se en el gas. Deu anys després de ser enllestida, Seira quedava com una cicatriu del passat.

Sense protecció legal

El que diferencia Seira d’altres centrals de principis de segle XX és que tant la planta com la colònia continuen vives i pràcticament intactes. Hi ha un important component de fortuna, en això: Cubero recorda que l’aviació franquista va bombardejar dues vegades Seira —per tallar el subministrament elèctric de Barcelona—. Tres avions alemanys Heinkel He 70 de la Legió Cóndor van atacar el febrer del 1937 quatre centrals del Pirineu: a Seira només van fer diana en una de les sortides d’aigua de les canonades.

L’alcalde de Seira, Daniel Larramona, confirma que no té constància que ni la colònia ni la central estiguin protegides com a monument per cap llei de patrimoni. Larramona confirma que als edificis de la colònia s’hi han fet nombroses reformes: hi ha famílies d’antics treballadors que hi han construït pisos extres en cases de planta baixa. L’interior de la caserna de la Guàrdia Civil, propietat de l’Ajuntament, va ser reformat fa tres anys, gràcies a un acord entre el consistori i la policia per mantenir-lo actiu. A la residència dels enginyers —també la dels directius de l’empresa concessionària quan visitaven Seira—, actualment hi viu la mestressa que durant dècades va atendre els hostes de la casa, explica l’alcalde.

Hi ha edificis importants abandonats o en desús, com ara la fusteria o l’antiga casa de colònies d’estiu dels fills dels treballadors, tancada des de fa sis anys després d’un intent fallit per recuperar-la com a alberg per a excursionistes. Al seu jardí hi ha una sequoia de 36 metres d’alçada, un arbre gegant importat dels Estats Units i plantat allà el 1914. La sequoia continua creixent mentre Seira s’empetiteix. Larramona regenta el Cercle Recreatiu, propietat d’Endesa, que després d’unes negociacions va ser donat a l’Ajuntament. Amb els anys ha minvat el nombre de residents i de clientela, i amb aquests, les activitats del Cercle. “Si el local deixa de funcionar, seria un cop dur”, diu l’alcalde de Seira: “Si no hi ha un lloc on trobar-nos, no sé què li queda al poble”.

Quinze centrals catalanes a l’Aragó

CRISTIAN SEGURA

Un 15% de l’electricitat consumida a Catalunya entre el 1919 i el 1965 provenia d’Aragó. La central de Seira va ser la primera pedra de la colonització catalana dels rius aragonesos. Les societats catalanes van arribar a tenir quinze plantes hidroelèctriques a Aragó, entre el 1918 i el 1969, sent la més potent la que va construir ENHER a Mequinensa (Ebre) el 1964.

Jordi Maluquer va escriure el 1990 el treball de referència sobre el transvasament d’electricitat d’Aragó a Catalunya previ a la Guerra Civil. És també destacable l’anàlisi del professor de la Universitat de Barcelona Carles Sudrià publicat a Tejidos de vecindad, catàleg monumental sobre les relacions entre les dues comunitats promogut per la Diputació de Saragossa el 2017. Sudrià destaca la importància del paper de l’Estat franquista en crear la Empresa Nacional Hidroelèctrica del Ribagorçana (ENHER) el 1946 per revertir els problemes de subministrament de la postguerra. Sudrià calcula que, durant la dècada dels quaranta, Catalunya va perdre un 8% del PIB per manca d’electricitat.

Les obres de les centrals, els seus embassaments i salts d’aigua van generar milers de llocs de treball temporals, però Sudrià destaca l’efecte negatiu que va suposar a la llarga per al territori i la població, sobretot en embassaments com el de Mequinensa: “Els costos de què parlem no afecten únicament aquells que veuen les seves terres inundades. De forma indirecta, però igual o més irreversible, també afectaran aquells les activitats dels quals depenguin de la comercialització o tractament del producte d’aquelles terres, o de la demanda generada per la població lligada a les activitats d’explotació”. Conclou Sudrià que “els efectes de tot allò són molt complexos, però van confluir de manera inequívoca en un mateix resultat: la despoblació”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >