Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Esperant Russell Crowe

Cal un canvi de mentalitat per acomodar la majoria d’independentistes, no només catalans, a un projecte de país modern i obert

Russell Crowe a la pel·lícula 'Una ment meravellosa'.
Russell Crowe a la pel·lícula 'Una ment meravellosa'.

Si en els darrers dies han tingut ocasió de conversar amb algú del Madrid polític o han prestat només una mica d’atenció al discurs que emana del Govern d’Espanya i del seu entorn, s’hauran adonat de la cantarella que planteja que Der Prozess és “un problema entre catalans”. Una cosa així com “posin-se vostès primer d’acord en les seves demandes, ja que estan fifty-fifty, i després presentin la seva petició a l’oficina de registres”. Aquest és, sens dubte, un discurs simple que es permet un PP, marginal al Parlament, que després de no fer res per resoldre l’assumpte segueix errant el diagnòstic.

Mirin, no. El 47% de l’electorat català, dos milions de persones –un número que no justifica saltar-se la Constitució– el problema el té bàsicament amb els qui piloten, polítics o no, l’Estat on viuen. Se’n senten alienats i es perceben com a ciutadans de segona en un Estat –del qual en la seva visió no forma part la Generalitat– que veuen com una cosa estranya i inintel·ligible. Consideren que aquest fa servir els seus impostos per millorar xarxes viàries fora de Catalunya quan ells paguen peatges; que construeix aeroports i AVE inútils mentre ells pateixen llargues cues per fer després escales fins a arribar a destinacions internacionals, i que entenen que la seva catalanitat és vista com una concessió i no com un fet natural.

Dilucidar si aquesta percepció té més o menys fonament és una feina tan hercúlia com inútil. Es viu així i poc importa si aquest sentir es va consolidar fruit d’una nacionalització pujoliana o bé de les ínfules imperials afrancesades de l’aznarisme. Considerar aquestes persones i les seves elits (amb els seus propis interessos, és clar) com a criminals o lobotomitzades és un error i una pèrdua de temps. Hi són i n’hi ha d’altres fora de Catalunya que van en la mateixa direcció.

L’independentisme és la ideologia escollida per expressar aquest malestar que –després del fiasco de l’Estatut i amb una crisi econòmica galopant– no troba la via per canalitzar-se. No es tracta de justificar l’actuació entre kafkiana i beckettiana de les seves elits, sinó de provar de comprendre per poder resoldre.

Han vist l’oscaritzada Una ment meravellosa? Relata la vida de John Forbes Nash, un dels millors especialistes en la teoria de jocs –que, simplifico, estudia interaccions en estructures econòmiques, però també humanes, a força d’incentius–. Al personatge, guanyador el 1994 del Premi Nobel d’Economia, l’interpreta Russell Crowe. En una escena del film ambientada en un bar els seus col·legues proposen lligar amb l’única rossa d’un grup de morenes. Nash hi discrepa. Amb aquesta estratègia s’entorpiran els uns als altres i cap l’aconseguirà, però després tampoc les altres: ningú no vol ser segon plat. Planteja, en canvi, oblidar-se de la rossa, lligar directament amb les morenes i assegurar-se així l’èxit. “Per obtenir el millor resultat no cal únicament que cadascú faci el millor per a ell –sosté–, sinó també el millor per al grup”.

Per descomptat, la temptació d’anar per la rossa (o el ros, no se m’enfadin) –la derrota ¿jurídica, política, policial? de l’independentisme– és alta, però el cost de no aconseguir-la i el del procediment emprat també. Als pilots de l’Estat els compensa tenir a la contra dos milions de persones en un territori generador de riquesa? Existeixen estudis dels dividends perduts després de dècades de conflicte basc –la contribució catalana al PIB general és molt superior.

No cal ser John Nash per entendre que com pitjor vagi l’economia catalana, pitjor anirà la del conjunt d’Espanya. Tampoc que, tot i no expressant-ho de la mateixa manera, molts votants no separatistes poden acabar sumant-se a aquest magma.

Cal un canvi de mentalitat per acomodar la majoria d’independentistes, no només catalans, a un projecte de país modern i obert. En els pròxims anys –prengui’n nota– no serà l’únic col·lectiu amb unes demandes a les quals l’Estat haurà de respondre.

Espanya, sens dubte, necessita un Nash que la lideri no en la direcció del benefici polític particular, sinó en la del conjunt. Aquest ha de tenir dues característiques bàsiques: una contestació mínima en el seu partit i un ascendent sobre la societat que vagi més enllà dels votants proclius a la seva formació.

Malauradament, encara no tenim una figura així però, creguin-me, els entestats a anar per la rossa hauran de prendre’s moltes canyes mentre proven d’aconseguir el seu somni. Esperem que aparegui en Russell Crowe, amb un equip disposat a anar per les morenes, abans que l’estratègia equivocada dels primers acabi les existències del nostre bar.

Joan Esculies és escriptor i historiador.

MÉS INFORMACIÓ