Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA | TITO RAMONEDA

“És un privilegi guanyar-se la vida venent emocions”

Tito Ramoneda, amb 30 anys al capdavant de la promotora The Project, és també el ‘culpable’ que Barcelona tingui un Festival de Jazz que arriba a la 50a edició

Tito Ramoneda, 'culpable' dels 50 anys del Festival de Jazz de Barcelona.
Tito Ramoneda, 'culpable' dels 50 anys del Festival de Jazz de Barcelona.

Aquest divendres la sala Luz de Gas de la capital catalana acollirà l’actuació del pianista Cameron Graves, un nom del qual es parlarà en un futur immediat. El concert marcarà l’inici del Festival de Jazz de Barcelona, el nucli central del qual es desenvoluparà el novembre i que aquest any arriba a la 50a edició. Pocs festivals europeus poden presumir d’aquesta xifra, que podria ser més alta, ja que el certamen va començar la seva cursa el 1966 però va tenir tres anys d’aturada entre l’abandonament del Hot Club i la seva recuperació per l’Ajuntament de la ciutat. Des de 1989, s’encarrega de l’organització la productora musical The Project, empresa que també està d’aniversari, ja que va néixer fa trenta anys organitzant, precisament, un concert de jazz: el de Chet Baker. Tito Ramoneda (Barcelona, 1962), cofundador de l’empresa i director del festival, es mostra eufòric davant la celebració d’aquestes cinquanta edicions.

Pregunta. És una xifra que porta connotacions màgiques, la del 50...

Resposta. És un moment històric per al festival i per a la ciutat. És gairebé una heroïcitat que un festival centrat en una música que no és comercial i amb un format com el nostre, que no és un festival de cap de setmana, hagi pogut mantenir viva la flama tots aquests anys.

P. El cartell de la primera edició, de 1966, posa encara la pell de gallina a qualsevol aficionat: Dave Brubeck, Max Roach, Sonny Rollins, Stan Getz, Astrud Gilberto, Illinois Jacquet... i, per descomptat, Tete Montoliu. Va néixer de mans privades, l’amo del club Jamboree. L’organització va passar després pel Parc d’Atraccions de Montjuïc, el Hot Club, l’Ajuntament i el 1989 apareixen vostès. Com arriba el festival a les seves mans?

R. Ens en fem càrrec després que l’administració prengui la decisió equivocada, com el temps ha demostrat, de matar el festival en crear el Festival de Tardor. Vist ara, va ser una bogeria empresarial agafar un festival de jazz sense ajudes ni patrocinadors. Però hem aconseguit arribar a l’edició 50!

P. Per què l’Ajuntament barceloní va decidir matar el festival?

R. Aquell any es va crear, dins l’Olimpíada Cultural, el Festival de Tardor, que hauria d’haver reunit en un sol projecte el Memorial Xavier Regàs de teatre, el Festival Internacional de Música i el Festival de Jazz. Com a promotors, vam oferir en el nou festival noms com Miles Davis o Gerry Mulligan, però cap proposta entrava en els criteris de la direcció. Davant d’aquesta situació vam creure que el festival no podia morir per una política puntual, ja que ningú assegurava que després de 1992 tot continuaria. Ens podíem arriscar que la ciutat perdés aquell patrimoni cultural? Vam plantejar aquesta pregunta a l’Ajuntament i van accedir a cedir-nos la marca, però sense cap subvenció. Vam començar, com qui diu, amb una mà davant i l’altra darrere. La travessia ha estat llarga.

P. De totes maneres, en la seva primera edició The Project ja va presentar un cartell d’altura: Miles Davis, Modern Jazz Quartet, Pat Metheny, Wynton Marsalis... A punt de començar aquesta edició, el festival segueix sent privat?

“Hi ha festivals a Espanya que viuen del diner públic i que paguen preus molt alts per les actuacions; fan una competència deslleial”

R. És privat amb ajudes públiques de l’Ajuntament, que sempre ha cregut que és bo per a la ciutat, de la Generalitat i, més residuals, del Ministeri de Cultura. Un 16% del pressupost prové de les subvencions públiques; el 34%, de diversos patrocinadors, i la resta, de la taquilla. El nostre gran patrocinador és el públic. Som un festival privat amb esperit de festival públic.

P. En aquest temps, l’Ajuntament barceloní ha canviat tres vegades de color polític. Aquests canvis han afectat d’alguna manera la seva relació?

R. No hi ha hagut cap canvi de criteri, ni a favor ni en contra. Tots han valorat el festival i han cregut que s’ha de protegir com a patrimoni de la nostra cultura. Una altra cosa és si els recursos que s’hi destinen són suficients. Evidentment, ho són per fer el festival que fem; si tinguéssim més recursos, el festival podria ser molt més potent.

P. S’ha parlat molt de la guerra de preus entre festivals al moment de contractar, de les subhastes per aconseguir gires nord-americanes a preus clarament inflats, molt per sobre del que cobren aquests artistes al seu propi país. Com els afecta?

R. Nosaltres ens en mantenim al marge i, desgraciadament, perdem oportunitats per no voler o no poder pagar el que altres festivals paguen. Hi ha festivals a Espanya que essencialment viuen dels diners públics, que paguen uns preus molt alts i que després no els han de justificar amb la taquilla. Estan exercint una mena de competència deslleial. Alguns festivals ho justifiquen en generar importants recursos d’hostaleria al seu voltant. El nostre és molt transversal en temps i locals, que d’altra banda paguem religiosament. Això ens allunya de l’hostaleria: el nostre festival està pensat per degustar exclusivament la música. No es tracta de compartir la nit, les cerveses, l’entorn amb els amics; aquí l’únic entorn és el concert, i les cerveses es prenen després. Nosaltres només venem emocions. És un privilegi poder guanyar-me la vida venent emocions! D’altra banda, som conscients que sempre hi haurà algú disposat a pagar xifres desorbitades. És llavors quan l’artista ha de decidir si li val la pena fer una parada a Barcelona... I tenim la immensa sort que molts mànagers i artistes tenen Barcelona com a referència. Aquí sempre se’ls ha tractat molt bé, senten la calor i el caliu del públic; segons molts artistes, un dels millors públics d’Europa.

P. Com els han afectat els darrers esdeveniments sociopolítics a Catalunya i, especialment, la implantació de l’article 155?

R. Al voltant del primer d’octubre passat vam notar una baixada d’assistència, però no tan important com la que va patir, per exemple, el teatre. Cada dia generava una notícia històrica, la gent volia arribar a casa i viure aquesta notícia, però al mateix temps no van deixar d’anar a concerts. Ara es torna a consumir música amb naturalitat i no crec que sigui, com diuen, per oblidar les penes. Tenim un públic que perfectament pot escoltar música i seguir connectat a la realitat.

P. I pel que fa a les subvencions?

R. No sé com afectarà el 155 les subvencions, perquè encara no s’han publicat, però curiosament fa dues setmanes ens vam assabentar per la premsa que el Consell de Ministres ha nomenat Esdeveniment d’Especial Interès el 50è aniversari del Festival de Jazz de Barcelona. Ara s’ha de veure com es materialitza aquest nomenament una vegada aprovin els pressupostos. En l’altra cara de la moneda, el 155 ha provocat una aturada en la presa de decisions que ens ha afectat negativament: el primer de juny se celebra el Dia Internacional del Jazz i ens havíem mogut perquè aquest any Barcelona fos triada capital mundial del jazz. Totes les institucions hi estaven d’acord i ho veien justificat; fins i tot havíem reservat el Palau de la Música. Després de la implantació del 155 tot s’ha paralitzat i ens hem quedat sense aquesta capitalitat.

P. Un altre punt que està llastrant darrerament els concerts és la revenda fraudulenta d’entrades a través d’internet.

R. Internet ha estat bo per a la difusió i per a la venda d’entrades, però, al mateix temps, aixopluga gent que fa negoci comercialitzant i apropiant-se de continguts que no són seus, estafant i enganyant. Simulen que són un web de venda oficial i venen entrades abans fins i tot que aquestes hagin sortit a la venda. Fan creure que són llocs oficials i, jugant amb l’ansietat de la gent, els fan pagar preus desorbitats, fins a 500 euros per una entrada que en val 60. Després arriben al concert i aquesta entrada és falsa. Això passa constantment i genera problemes d’ordre públic, controls addicionals, queixes... A més de ser una estafa per als afectats, també influeix en el sector, perquè si et gastes 500 euros, deixaràs d’anar a altres concerts: tothom té un pressupost.

P. Què es pot fer?

R. D’entrada, que Google es tregui aquesta careta tan cínica que té de dir que exigeix garanties dels seus anunciants i que deixi d’acceptar els diners d’aquestes empreses per col·locar-se en les primeres cerques. El dia que aquests webs no tinguin visibilitat als primers llocs, el panorama canviarà en un 95%. El ministeri fa un any que ho estudia, però a pesar que hi estan tots els partits d’acord, encara no ha fet res. S’hauria d’actuar preventivament per obligar Google a no acceptar publicitat dels webs de revenda, així s’acabaria bona part del problema.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >