Selecciona Edició
Connecta’t
SANT JORDI OPINIÓ i

Tres llibres ineludibles

Vaig decidir quedar-me a viure a Barcelona per dues raons: una van ser les tombes romanes de la plaça de la Vila de Madrid; l'altra, el dia de Sant Jordi

La Rambla de Catalunya de Barcelona, aquest Sant Jordi.
La Rambla de Catalunya de Barcelona, aquest Sant Jordi.

Fa uns anys, durant un sopar d'estiu, uns amics em van preguntar per què havia decidit quedar-me a viure a Barcelona. I en un règim dictatorial. Vaig contestar que m'havia quedat a viure a Barcelona per dues raons cabdals. (N'hi ha una tercera: que mentre a l'Argentina s'intuïa una dictadura sagnant com la que al final va sobrevenir el 1976, a Espanya el règim de Franco, tot i que no el franquisme, començava a donar mostres clares d'esgotament). Una van ser les tombes romanes de la plaça de la Vila de Madrid. L'altra, el dia de Sant Jordi.

Quan vaig arribar a Barcelona, desconeixia que aquí hi hagués hagut una colònia romana fundada per August. Així que per a mi aquesta troballa va ser gairebé miraculosa, perquè ja coneixia un fet que sempre em va fer dissimular la crueltat de l'emperador romà respecte als seus adversaris: que no cremés l'Eneida, desobeint amb això les instruccions pòstumes que havia deixat Virgili. (Sempre em vaig preguntar com havia interpretat August, suposant que l'hagués llegida, la quarta ègloga de les Bucòliques, on s'anuncia l'enigmàtic naixement d'un nen). Uns anys més tard vaig adquirir a Tarragona un guardó d'August, que presideix la meva taula de treball, també motiu de perplexitat dels qui s'apropen al meu despatx. Això va ser perquè vaig saber per atzar que August (quan encara era Octavi) també havia perdonat la vida a Horaci, guia imprescindible per a qualsevol crític literari digne d'aquest nom. En la batalla de Filipos, a Grècia, compareixia l'exèrcit del bàndol que havia assassinat Juli Cèsar contra les tropes d'Octavi i Marc Antoni (abans d'embolicar-se amb Cleòpatra fins a la sublim perdició de tots dos). En aquesta batalla hi havia l'autor de l'Epístola als Pisons, que tan bon punt va albirar el perill que l'assetjava, es va escapolir tan lluny com va poder, imitant amb aquesta actitud, ves per on, la fugida del mateix Octavi, només que al·legant una oportuníssima malaltia per no conduir (per escaquejar-se, segons les males llengües) el seu exèrcit en aquesta transcendental batalla. Els anys van passar i August, que sabia que Horaci havia format part aquell dia del bàndol enemic, així i tot el va nomenar poeta àulic. A partir d'aquests fets, dins meu acostumo a referir-me a Barcelona com a Barcino. (Soc dels qui està segur que la idea de Catalunya, com a ens que es va desprendre de la Corona carolíngia, neix a Barcelona. I, a més, també se sap que Guifré el Pilós portava a les venes sang romana).

He dit que la segona causa va ser el 23 d'abril. Exactament el del 1972. No tenia ni idea de l'existència d'aquesta festa. I molt menys que estigués tan relacionada amb el llibre, la meva única passió, independentment del que fes llavors per sobreviure. Així que és natural que avui aquest article tracti de llibres. D'alguns llibres molt concrets. Avui ja no recordo quins van ser els més venuts en aquella època, suposant que se'n fes una llista. Sí que sé que aquell dia, com que treballava a la llibreria del Drugstore del passeig de Gràcia, el meu cap (que era un guàrdia civil retirat) em va posar de vigilant perquè ningú entrés a la terrassa coberta que s'havia muntat per acollir una taula rodona en la qual participaven els grans noms del boom. Allà hi havia Mario Vargas Llosa, Gabriel García Márquez, José Donoso, Jorge Edwards, Bryce Echenique, etc. La meva tasca consistia a estar dret, d'esquena a l'esdeveniment, i no deixar passar ningú. Amb els anys recordo que el meu cap em va felicitar per com havia fet la meva feina. I és veritat, vaig ser molt escrupolós amb el compliment de la meva tasca, però això no em va privar d'atendre el contingut del que es debatia.

Han passat els anys i segueixo experimentant el mateix entusiasme, o fins i tot més que llavors. Pel 23 d'abril i pels llibres. Encara no he sortit de casa. Cap al migdia sortiré al carrer a trobar-me amb les paradetes, els enamorats i les bones novel·les o assajos que s'han publicat aquests últims mesos. Sé d'entrada que el llibre més venut en català (i subratllo això d'en català) serà el d'un autor mediàtic, una qüestió que hauria de ser motiu de reflexió entre la indústria del llibre, els canals de difusió i els mateixos lectors. Jo tinc els meus llibres preferits. En són tres: Les possesions (Anagrama), de Llucia Ramis; La confabulació dels irresponsables (Anagrama), de Jordi Amat, i Muerte con pingüino (Blackie Books), d'Andrei Kurkov. Tres lectures ineludibles per als temps que corren.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ