Selecciona Edició
Connecta’t

Sant Jordi surt invicte davant del procés

El caràcter cívic i literari de la festa s’imposa al polític, que sí que s’ha traduït en la presència del color groc i en els llibres d’assaig que reflexionen sobre l’1-O

La Rambla de Barcelona, en plena efervescència de Sant Jordi.
La Rambla de Barcelona, en plena efervescència de Sant Jordi.

A Sant Jordi amb prou feines el tomba la pluja. Sens dubte, ni s’immuta si cau en cap de setmana o en plena Setmana Santa o coincideix amb un duel futbolístic Barça-Reial Madrid, com ha passat aquests últims anys. I, per descomptat, la política tampoc l’altera: el procés no ha pertorbat gens la diada del llibre a Catalunya, que ha tornat a mostrar un vigorós i insubornable sentiment de festa cívica que ha inundat —especialment a partir de mitja tarda— els carrers de tot Catalunya i de Barcelona. No hi ha hagut manifestacions polítiques ni aldarulls. Sant Jordi ha pogut amb el procés. Ho ha resumit bé Juan José Millás a mig matí, entre signatura i signatura: “Ningú s’atreveix a tocar Sant Jordi; em fascina aquesta capacitat híbrida entre laboral i festiu; irrepetible”.

Si alguna empremta ha deixat la situació política en l’ambient ha estat, sorprenent una mica els veterans del sector, en els títols de no ficció més venuts, que han estat dominats pels que recollien aspectes del procés, entre els quals hi havia una crònica fotogràfica de l’1-O (Dies que duraran anys, de Jordi Borràs) o dels preparatius del referèndum (Operació Urnes, dels periodistes Laia Vicens i Xavi Tedó, que ha acabat la jornada com el més venut). Però, segons la presidenta del Gremi de Llibreters de Catalunya, Maria Carme Ferré, “la majoria dels qui s’enduien aquests llibres també incorporaven novel·les”.

Ja sigui per això o per les notables vendes que ja es van registrar durant el cap de setmana (en el qual, excepcionalment, les llibreries van obrir el diumenge), el gremi calcula que almenys s’hauran igualat els 21,8 milions d’euros del 2017 (que ja va suposar un increment d’un 4% en relació amb el 2016).

A la facturació no ha estat aliena, un any més, la massiva i diversa afluència d’autors, almenys uns 300 de tota condició, en un ampli ventall que oscil·lava des d’Almudena Grandes, Javier Marías, Enrique Vila-Matas, Eduardo Mendoza, Fernando Aramburu, Joan-Lluís Lluís, Quim Monzó, Mary Beard i María Dueñas fins a Laura Escanes o Raquel Córcoles.

“No m’havia imaginat mai una cosa així; acostumada a la relació en línia, un contacte tan físic com aquest és emotiu”, deia sorpresa la gran historiadora Beard, emocionada també perquè molts lectors li demanaven la dedicatòria per als seus professors... de llatí. “Encara hi ha esperança”, clamava l’autora de SPQR i de La veu i el poder de les dones.

“És semblant al que passa a l’Argentina; també detecto la fascinació de qui veu algú molt televisiu, aquest indefinible espasme de felicitat que els genera”, deia amb el seu pausat fil de veu César Aira, que debutava en un Sant Jordi.

La política ha deixat certa empremta en el cromatisme de la festa. Així, el groc s'ha fet més present que altres anys. Les parades que tradicionalment mantenen l’ANC i Òmnium Cultural estaven plenes a vessar d’aquest color. A la primera, als famosos llaços grocs s’hi ha afegit un heterogeni merchandising en què han triomfat sobretot uns fulards (5 euros). En aquesta i a la d’Òminum predominaven les roses grogues; aquesta última entitat n'ha promogut la compra com a homenatge als polítics empresonats, flors que després es dipositaven en un mural a la plaça de Catalunya.

El Gremi de Floristes ha calculat que s’han venut 700.000 roses d’aquest color (un 10% del total, quan altres anys tot just arribaven al 3%, potser per la seva immerescuda fama de pigmentació de la mala sort, malgrat que és el color preferit de Gabriel García Márquez). L’opció de la ciutadania ha estat fer un doblet: ha incorporat la groga a la tradicional vermella. A mig matí, davant la tendència, ja se n’oferien packs: una rosa vermella, més una altra groga, més una reproducció en miniatura d’una urna de les utilitzades l’1-O es venien per 18 euros, 2,5 dels quals es destinaven a Òmnium.

No semblava, de bon matí, que la política estaria tan allunyada, quan l’alcaldessa Ada Colau, en el seu discurs de benvinguda a les gairebé 500 persones entre escriptors i gent del sector del llibre que s’han apropat a l’esmorzar que el Consistori oferia aquest any per primera vegada al Palau de la Virreina, ha assegurat que “aquest Sant Jordi no és normal, amb la Generalitat intervinguda pel 155... Però aquí tots, i tots els colors, sou benvinguts, aquí no se’n prohibeix cap”, ha dit en referència als incidents de la final de la Copa del Rei de dissabte, quan la Policia va confiscar tota indumentària d’aquest color als aficionats blaugrana.

A banda d'algunes declaracions de polítics, no hi ha hagut gaire més senyal d'interferència, tret de la tan provocadora com imaginativa presència d'Albert Boadella, president de la imaginada Tabàrnia, que ha signat exemplars del seu llibre des d'un catamarà als peus del monument a Colom, una enginyosa sortida per a temes de seguretat. La naturalitat amb la qual s'ha desenvolupat la jornada fins i tot ha sorprès alguns dels 19 corresponsals de prestigiosos mitjans estrangers d'una desena de països que han estat convidats per la Generalitat a viure en directe una diada de Sant Jordi. “Sempre vinc a Barcelona per cobrir manifestacions de convençuts d'un signe o de l'altre, i per una vegada veig que hi ha escriptors i llibres que reflecteixen un estat o un altre amb força convivència; estan dividits, però es porten bé. Ho sembla, oi?”, comentava la corresponsal de Le Monde a Espanya, Sandrine Morel.

‘Passarel·les’ per als vianants

Si l'esmorzar multitudinari municipal ha estat una de les grans novetats cíviques, l'altra ha estat la decisió, per primera vegada, de crear passarel·les per als vianants entre dues de les grans vies llibresques de la jornada, el passeig de Gràcia i la Rambla de Catalunya, tallant el trànsit rodat transversalment. Tot i que els organitzadors admeten la necessitat de “donar-los més vida amb més parades”, la iniciativa ha tingut el seu efecte, ja que les aglomeracions no semblaven les de les últimes edicions. També la facturació a les parades anava lleugerament per sota, fenòmens, tots dos, que s'han incrementat després del final de la jornada laboral i escolar. “Està millor perquè la gent pot veure els llibres amb més calma i sense empentes. Encara que caldria una mica més d'animació”, explicava el responsable d'un estand de l'editorial Periscopi, instal·lat en aquesta nova àrea. Si Consell de Cent estava tranquil, el triangle format per Diagonal, Rambla de Catalunya i Còrsega encara estava més buit.

D'altra banda, Sant Jordi ha estat també un reflex dels temps socioliteraris: els escriptors encaixen ja amb resignació l'inevitable autoretrat; ara temen més, com deia Vila-Matas, que signava la seva recopilació d'articles Impón tu suerte (Círculo de Tiza), “que et vinguin amb els seus llibres autopublicats perquè els hi llegeixis o comentis”. O que abans de mirar la dedicatòria en el paper, corroborin que la imatge del mòbil no hagi sortit moguda.

Confessava Vila-Matas al seu també escèptic company d'empresa César Aira la visita d'un lector que li havia regalat una fotografia d'ell amb la resta de la seva classe del curs 1955-1956, inquietament tots numerats. “Qui ets?”, li ha preguntat l'argentí: “El 37; ell era el 23, però no ens havíem dit mai res fins ara”.

“Hola superjutge! Què has estat el millor jutge d'Espanya!”, li ha etzibat, en canvi, un jove seguidor a Baltasar Garzón abans que li estampés la signatura en el seu llibre, informa Blanca Cia. “Una hora i ja tinc la mà cansada”, es queixava el magistrat, molt crític amb la judicialització del procés. “Assistim a la politització de la justícia: em sembla molt perillós forçar la norma i veure rebel·lió on no n'hi ha; això s'hauria de jutjar a Catalunya, que és on es van produir els fets i no al Suprem”.

Garzón no ha patit la pressió que han viscut l'exconseller Santi Vila i l'exdiputat Joan Coscubiela, que l'atzar de les signatures ha convertit en particulars escortes de Fernando Aramburu. “Deixa alguna cosa per als altres”, ha fet broma el segon arran de les cues que es formaven davant de l'autor guipuscoà, que, per segon Sant Jordi consecutiu, ha signat una infinitat d'exemplars del seu Patria per segona diada consecutiva. A la una, s'esforçava per donar arguments de compra de la seva última obra, Autorretrato sin mí. “No és una novel·la, però, està escrita amb el cor”, exposava. No li importava gaire a María Dueñas, una de les triomfadores de la jornada amb la seva Las hijas del capitán, no fos sempre reconeguda en el seu trasllat d'una caseta de signatura a l'altra, informa José Ángel Montañés. “Gairebé ho prefereixo: vull que valorin les meves històries i el treball que hi ha darrere”.

L'anonimat no era el cas ni de Martí Gironell (el seu La força d'un destí, la novel·la més venuda en català, va avançar que tindrà versió en anglès) ni d'Almudena Grandes, que més d'una vegada ha hagut de signar d'una sola tacada per a un lector les quatre voluminoses entregues dels seus particulars episodis nacionals del segle XX. Afable com sempre, l'autora canviava fins i tot de ploma segons el gruix i la qualitat de paper de les edicions dels seus llibres a signar. “Si no, els deixo unes guardes fetes un desastre”, puntualitzava respectuosa.

Curiosament, l'autora utilitzava una ploma idèntica a la de Javier Marías, tan generós en les seves dedicatòries per a Berta Isla (no menys de tres o quatre línies, sempre amb adjectius diferents) com elegant en el seu posat: impol·luta sempre la seva part de la taula, portacigarros metàl·lic i bonic i minúscul cendrer portàtil de metall daurat mat. “S'ha posat difícil això de fumar en aquest país”, deia poc abans d'assegurar: “El tipus de trobada d'aquí entre lectors, llibres i escriptors no té comparació amb altres ciutats”. Avui s'ha tornat a demostrar.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ