Selecciona Edició
Connecta’t

Mor el caçador d’imatges Eugeni Forcano

El fotògraf, que va rebre el Premi Nacional de Fotografia el 2012, entre altres reconeixements, tenia 92 anys

Eugeni Forcano a casa seva, a Barcelona, el 2012.
Eugeni Forcano a casa seva, a Barcelona, el 2012.

Els grans moren en dies grans. Li va passar a Joan Miró un dia de Sant Esteve del 1983 i li ha passat al fotògraf Eugeni Forcano, aquest dilluns a la matinada, festa de Sant Jordi, un dia en què tothom celebra el dia del llibre i dels escriptors, les seves imatges es colen luctuosament per anunciar que ha mort als 92 anys al seu Canet de Mar natal.

"Són magnífiques, insuperables. No necessiten cap comentari, perquè són tan directes, contenen una dosi d'expressivitat tan elevada, produeixen un impacte en l'observador tan punyent, que no hi ha necessitat de posar una nota explicativa a peu de pàgina". Així va definir l'escriptor Josep Pla les imatges que havia fet Forcano el 1960 i a les quals havia d'afegir un comentari per publicar-les a la revista Destino. D'aquest autor va fer unes magistrals fotografies on el fum de la seva inseparable cigarreta escrivia formes geomètriques en l'aire.

Forcano, de formació autodidacta, va començar a treballar el 1960 per a Destino, després de guanyar un concurs que convocava aquesta influent revista i després que el cridessin per treballar el mateix Pla i Néstor Lujan. Amb Destino va col·laborar fins al 1974 i va signar moltes de les seves portades. Sense formació, Forcano no es va adscriure a cap grup ni generació, ja que va saber trobar la seva pròpia línia de treball. “No m'he relacionat perquè no tenia temps, havia de pencar i no podia anar a Boccacio, com d'altres. Em lliurava a la meva feina perquè ho feia amb molta passió”, va explicar el 2012.

Forcano era un home entranyable, de conversa ràpida, sobretot quan explicava la seva feina, amb la qual era evident que gaudia, i molt. Recordava cadascuna de les circumstàncies en què va fer les seves imatges, les cantonades i les places i les persones que apareixen a les seves fotos, encara que hagi passat més de mig segle. Simpàtic, presumit, atractiu i curós; duia sempre un petit bigoti perfectament polit i una armilla brillant de flors que li donaven un aspecte eternament jovial. Les seves fotografies tenen la bellesa de l'anticipació, la capacitat d'atrapar un instant precís sense que les persones s'adonin de la presència del fotògraf, com si hagués congelat la vida en el temps.

Ho aconseguia amb la seva càmera Rollei, de visor superior, que li permetia captar situacions sense despertar suspicàcies. Pel seu visor van passar monges amb tocats impossibles, policies d'uniforme, turistes vestits a l'última moda, capellans amb sotanes enormes, nens jugant al carrer, adults en múltiples situacions quotidianes, que semblen no adonar-se de la presència d'algú estrany que els interromp; a més d'elements del paisatge urbà, com cotxes, botigues, festes.

Forcano va obtenir en vida els màxims guardons als quals pot aspirar un fotògraf: havia rebut el Ciutat de Barcelona els anys 1963 i 1976, la Medalla d'Or al Mèrit Artístic el 2009 i el 2012 el Nacional de Fotografia, que concedeix el Ministeri de Cultura. Quan va rebre el premi li agradava explicar com pensava que un dels telegrames de felicitació era del seu amic Juan Carlos, però va descobrir que es tractava del rei emèrit quan va veure que el nom de la seva dona era Sofia i això no li quadrava.

El 2005, el Palau de la Virreina li va dedicar una mostra antològica; el 2010 a Barcelona va exposar 130 imatges en les quals aquesta ciutat era la protagonista i fins al 20 de maig es pot veure al Palau Solterra que la Fundació Vila Casas té a Torroella de Montgrí l'exposició La vida atrapada al vol, amb una selecció de les seves fotografies i els seus treballs experimentals. Seran les últimes fotografies exposades en vida d'aquest enorme Forcano, però sempre quedaran les seves fotografies publicades en llibres i revistes i la seva eterna jovialitat.