Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Acumulació de forces

Ara cal fer política d’aliances, atès que els blocs ja estan definits i no es mouran gaire a partir d’ara

El Parlament, buit.
El Parlament, buit.

Ningú no discuteix ja la qüestió. Ni tan sols dins l’independentisme més rupturista i radicalitzat. Les forces són insuficients per assolir l’objectiu perseguit. És molt el capital acumulat, que s’acosta a la meitat salvífica en les successives votacions, però encara falta un tram més per disposar d’una majoria social.

Aquest argument conté un començament d’autocrítica respecte a les famoses “condicions objectives”, les circumstàncies indispensables que els clàssics requerien per accedir al moment redemptor de la ruptura revolucionària. Per molt favorables que fossin les “condicions subjectives”, i en aquest cas ningú no pot discutir que ho són, res es podrà fer sense aquestes altres condicions, entre les quals s’inclou un altre tòpic dels nostres clàssics, la “correlació de forces”.

Tot aquest llenguatge d’aroma leninista pertany també al realisme polític, a l’exigència intel·lectual d’una mirada que no es deixi enganyar per les aparences, els desitjos, els sentiments i les passions polítiques. El revolucionari ha de captar el moment maquiavèl·lic, l’oportunitat única que li ofereix la història per procedir a l’assalt.

Els que van decidir llançar el nacionalisme sencer darrere de l’esbojarrada idea determinista d’una secessió immediata, a termini fix i sense retrocés, creient extreure les seves estratègies del cabal leninista i maquiavèl·lic, han incorregut en unes formes d’autoengany i d’idealisme autènticament suïcides. Comptaven amb les condicions subjectives i amb part de les objectives (la crisi financera, la sentència de l’Estatut, la crisi institucional espanyola, la debilitat de Rajoy i del PP), però els ha fallat estrepitosament la correlació de forces (l’Estat era més fort del previst, no hi havia ni un sol aliat ni amic a Europa, amb prou feines a la resta d’Espanya, i fins i tot els van créixer els adversaris a Catalunya en forma de reacció espanyolista).

Cal acumular encara més forces, els deien els intel·lectuals més afables respecte als seus propòsits o almenys les seves actituds. I alguns segueixen dient-ho encara ara mateix, com si no hi hagués més capacitat crítica que la d’aquest disc ratllat per parar els peus a les aventures absurdes de Puigdemont per les Europes.

Potser interessi aclarir-ho d’una vegada: pot ser que fos veritat fins la tardor passada, però ara ja és una veritat desfasada i invàlida, una mentida. No hi ha més forces per molt que s’escuri. Tot el que es podia acumular ja s’ha acumulat. Els guanys que es puguin produir en el futur seran marginals, i això si no es produeix una lenta però inexorable erosió, fruit més del cansament que de la rendició política, entre els partidaris d’aquest intent de secessió unilateral que hem viscut.

L’estancament de l’independentisme i el correlat de consolidació d’un bloc radicalment enemic significa l’inici d’una nova etapa en la qual ja no es produiran increments notables ni desplaçaments de l’opinió. Catalunya està profundament dividida. En blocs es diria que perfectament estancs. Hi ha una Catalunya que se sent ofesa pels cops de porra de l’1-0, els presos i l’absència de Puigdemont, igual que hi ha una Catalunya que no perdona les lleis antiestatutàries i anticonstitucionals del 6 i el 8 de setembre, que van significar la despossessió dels seus drets polítics per a aquells catalans disconformes amb la ruptura unilateral del marc legal. Hi ha una Catalunya que es lamenta pels presos, més àmplia que la independentista, igual que hi ha una altra Catalunya indiferent a la sort dels qui han vulnerat a consciència la legalitat i fins i tot n’han fet exhibició. Hi ha una Catalunya que només veu innocència i llibertat d’expressió, on l’altra Catalunya veu perversa deslleialtat i actes polítics almenys sediciosos.

Aquestes duríssimes contraposicions no canviaran en els propers mesos. L’única possibilitat d’un moviment significatiu en la cèlebre “correlació de forces” interna vindria donada per la consolidació d’un tercer bloc, la tercera Catalunya, capaç d’imposar el seu ritme i la seva agenda sobre les dues Catalunyes polaritzades que actualment regeixen l’escenari polític . No cal fer molts esforços per intuir el seu programa: govern efectiu, defensa dels actuals nivells d’autogovern, reforma federal, compromís amb la Constitució i a l’horitzó la resolució més civilitzada possible al problema dels delictes i de les penes.

La qüestió de l’acumulació de forces, per tant, ha patit una profunda mutació. Ara es tracta d’establir una política d’aliances que trenqui la dinàmica polaritzada. El bloc independentista, si vol créixer, ha de començar a ser menys bloc i més mà estesa cap a la tercera Catalunya, que és on trobarà els amics que necessita per conservar el que és més essencial: recuperar l’alè i limitar els danys i les conseqüències de les seves decisions i accions rupturistes. Un moviment d’aquesta naturalesa no deixarà de produir efectes també al tercer bloc, que ha crescut defensivament davant la constant i temible acumulació de forces independentista.

Abandonar la idea de l’acumulació de forces té els seus inconvenients. El més gran és que significa un reconeixement, encara que sigui implícit, que la independència de Catalunya mai tindrà lloc per una dinàmica que condueixi a una majoria imbatible i irreversible, com Artur Mas demanava en data ja tan llunyana com el novembre del 2012, quan va començar a perdre diputats a raig. El mètode escollit des de llavors és molt bo per a créixer de pressa i de forma molt compacta, però ho és també per a dividir el país. Ningú pot pensar en un futur interessant, amb independència o sense i més aviat sense, amb un país esquarterat com el que tenim ara. La qüestió de cara al futur ja no porta a triar entre una independència que s’ha revelat inviable i l’estatus quo, sinó entre instal·lar-nos i aprofundir en la divisió o començar com més aviat millor a curar-la i a superar-la.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >