Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La marca de gènere

Va ser revelador observar com 300 adolescents s’entregaven al discurs sobre identitat sexual de la filòsofa nord-americana Judith Butler. Va quedar clar que és un tema que els interessa

En primer pla, Judith Butler, amb el sociòleg Miquel Missé.
En primer pla, Judith Butler, amb el sociòleg Miquel Missé.

Quina és la primera pregunta amb què rebem un nounat? Invariablement aquesta: És nen o nena? La medicina permet ara avançar la resposta a la primera ecografia, però és el mateix. En aquesta pregunta es condensen totes les expectatives que cada societat té per a la persona que acaba de néixer. La primera marca que se li imposa és la marca de gènere. Així va arrencar Judith Butler davant un auditori molt singular reunit al CCCB de Barcelona. Va ser revelador observar com 300 adolescents s’entregaven al discurs de la filòsofa i feminista nord-americana. Qui va dir que els estudiants d’ara són incapaços de mantenir l’atenció més de 30 minuts? Una hora i mitja van estar seguint amb atenció, sense moure’s de la cadira, la conversa entre la filòsofa i el sociòleg i activista trans Miquel Missé. Quan l’acte va acabar, encara hi havia braços alçats demanant d’intervenir-hi.

Era evident que el tema de què es parlava els interessava. Perquè en néixer s’imposa una marca de gènere, però hi ha un 10% de persones que no s’identifiquen o no se senten còmodes en el sexe atribuït i moltes d’altres que, per bé que s’hi identifiquen, no se senten còmodes amb el rol que se’ls atribueix. I aquestes discrepàncies es dirimeixen moltes vegades a l’adolescència. Per això Judith Butler ha decidit adaptar el seu llibre Gender trouble als lectors joves. Si en algun moment és oportú reflexionar sobre el gènere és en aquesta edat, en què molts dubten sobre la seva identitat sexual i alguns prenen camins diferents del que s’espera, un procés gairebé sempre dolorós pel rebuig que genera, i amb molts de dubtes. Ho va expressar molt bé Miquel Missé: “Jo vaig néixer com una nena, a l’institut vaig decidir viure com un noi i ara tampoc sé si soc del tot un noi... Mai acaba d’estar clar.”

Quan s’anuncia el sexe d’un nounat es crea una expectativa, una història de vida possible. En paraules de Butler, “són els factors culturals els que fan que els altres projectin com serà la teva vida molt abans que puguis ni imaginar-la”. Amb l’assignació del sexe vindran uns rols prefigurats, unes formes de comportar-se, de sentir, de viure i fins i tot un possible itinerari vital. Tot això fruit d’una construcció social que res té a veure amb la biologia perquè la naturalesa és diversa i no cap només en dues categories. Es pot néixer amb els òrgans d’un sexe i sentir-se de l’altre, o ni d’un ni de l’altre, en un intermedi amb molts gradients.

Però les normes de la predicció resulten performatives. Al parvulari, els nens s’abracen i es petonegen sense problemes, però un dia deixen de fer-ho perquè han percebut que és inadequat petonejar-se amb els del mateix sexe. Passa el mateix amb la roba i amb altres signes externs de la feminitat i la masculinitat. Així és com s’han perpetuat uns motlles de gènere segons els quals els nens havien de ser forts i amagar els seus sentiments i les nenes havien de ser boniques i amagar la seva intel·ligència. Judith Butler va recordar que quan era petita, abans de sortir de casa, la seva mare li deia “espera un moment, carinyo, que m’haig de posar la careta”, i començava una meticulosa operació de maquillatge, fins que aconseguia assemblar-se a alguna de les estrelles del cinema que marcaven la pauta de la feminitat en aquella època.

A totes les cultures hi ha, segons Butler, una concepció conservadora que considera que només hi ha una forma de ser home o de ser dona. El problema sorgeix quan la por entra en escena. La por dels qui veuen al que és diferent com una amenaça per a les seves seguretats interiors. Molta gent té por dels qui es desvien de les normes de gènere, incloses les dones que no accepten els rols assignats al seu sexe, i per això amb freqüència, en sentir amenaçades les seves conviccions, reaccionen amb violència i discriminació.

La reacció social provoca també por al que se sent diferent. Por a la transgressió i a allò que és desconegut. Només els que són molt resilients, que se senten segurs de les seves opcions, en surten indemnes. Però hi ha molts joves que viuen amb vergonya i por els dubtes que tenen en relació amb la seva identitat sexual. Hi ha molt de patiment entorn del gènere i això és una cosa que es viu cada dia en els instituts però ni els professors ni els alumnes saben molt bé com afrontar-ho. Judith Butler i Miquel Missé van coincidir en la recepta: parlar, parlar i parlar. Crear grups de reflexió en què es puguin expressar els sentiments i els dubtes obertament. Parlar és el millor antídot contra la incomprensió, la millor manera de crear dinàmiques d’acceptació i protecció dels que són diferents.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >